Les escriptores no tenen qui les escrigui

Si llegiu el diari aquests dies d’agost és possible que trobeu notícies sobre la irrupció al mercat de diversos llibres de correspondència d’escriptors: Cartas a Vera, de Navokov (RBA); De Nobel a novel. Epistolario inédito de Vicente Aleixandre a Miguel Hernández y Josefina Manresa (Espasa); les cartes creuades de Maria Rilke i Lou-Andreas Salomé (Límits) i la correspondència de Franz Kafka als seus amors (Ediciones del Subsuelo).

Si fullegeu les cartes veureu també les passions literàries que tenien. Per exemple, Nabokov sentia devoció per Flaubert, Proust, Joyce i André Gide. Tot queda a casa; ja es veu que la literatura és cosa d’homes i pocs referents literaris, per no dir cap, NO corresponen a una dona. I això no és perquè no hi siguin! És que simplement no les consideren.

Veureu també que l’única dona d’aquestes correspondències és una dona fascinant, Lou Andreas-Salomé, que va enamorar Rilke, Nietzsche i Paul Réee. Lou Andreas-Salomé era escriptora, però us ve al cap alguna obra seva? Segurament no. Si consulteu, per exemple, el portal Amazon, veureu tres títols relacionats amb ella: La más amada. La seductora vida de Lou Andreas-Salomé; la correspondència amb Rilke; i, per fi, Mirada retrospectiva, escrit per ella mateixa. Sens dubte, l’única dona que hi apareix té el paper de musa. Però què en sabem, de la musa?

Per exemple: el cicle que va coordinar Laura Freixas aquest mes de maig, sota el títol Ni elles muses, ni ells genis, va reflexionar sobre el fet que la història de l’art, del pensament i de la ciència acostuma a ser explicada com el resultat del treball del geni; aquell individu excepcional, sempre del sexe masculí. Les dones només acompanyen, ajuden i inspiren (són les muses) i sovint, tot i ser creadores, ocupen sempre un segon pla.

És curiós, però no tan sorprenent, que també trobem a la correspondència, per exemple, de Kafka, vertaderes perles masclistes com ara el fet d’acusar les dones de falta d’agudesa intel·lectual. Què hi farem? Des de l’Espill de Roig que hem après a entomar-les totes. És evident que les escriptores no tenen qui les escrigui. I els seus llibres de correspondència no apareixen en els reculls de la irrupció epistolar, i això que n’hi ha, però ja s’han de buscar molt més i no ho tindrem tan fàcil.

Finalment, recordo especialment un treball sobre el gènere epistolar que va portar a terme la professora de Teoria Literària Meri Torras: Tomando cartas en el asunto. A través d’aquell assaig i de la interpretació que en va fer Milagros Ribera, vaig concloure que el gènere epistolar va ser un gènere eminentment femení, sorgit de les salonnières franceses dels segles XVII i XVIII. A l’hora de passar a formar part del cànon de la literatura, tanmateix, ja se n’encarreguen els homes, de sintetitzar, crear, fer possible i passar a la història. Qui no recorda Les amistats perilloses de Laclos? Recordar les creadores del gènere, d’altra banda, ja és més difícil.

No ens ha de sorprendre! La cuina, per exemple, ha estat tradicionalment un dels regnes de les dones –ja se sap, cuinem i netegem perquè ells conquereixin el món. Però tants segles de preeminència femenina s’han acabat de cop quan la cuina ha passat a ser la gran gastronomia, i aleshores ja han emergit, com de sota les pedres, els grans cuiners. Doncs el mateix i en tot, sempre i com sempre, encara massa. O el que és pitjor, encara igual.