Les dues vides de Kurt Weill

3.05.2014

El Gran teatre del Liceu ha acollit obres de Kurt Weill amb la soprano Angela Denoke, Tal Balshai al piano i l’acordió, Norbert Nage al saxo, clarinet i flauta, amb Maria Miró de narradora.

Angela Denoke va actuar dimarts al Liceu

Kurt Weill va haver de deixar Alemanya amb l’arribada dels nazis al poder; la seva música va ser prohibida i temia pel que li pogués passar. D’Alemanya va anar a París, on va passar un parell d’anys, i d’allà als Estats Units, on es va instal·lar definitivament. Quan es parla de la seva música s’acostuma a parlar del Weill alemany i del Weill americà, i el recital que va oferir Angela Denoke el passat dimarts 29, Two lifes to live, recollia aquestes dues vides artístiques. Vam gaudir molt amb un recital plantejat amb intel·ligència, molt acurat en els detalls i interpretat amb sensibilitat.

Angela Denoke va estar acompanyada per Tal Balshai (piano i acordió) i Norbert Nagel (clarinet, flauta i saxo). Els arranjaments dels temes triats, a càrrec també de Tal Balshai, van oferir un joc de textures i timbres que van anar donant a cada cançó l’atmosfera adequada, atmosfera a la qual va contribuir també la il·luminació: càlida, intensa, opressiva, lluminosa,… sempre reforçant el sentit de les cançons. El programa de mà no esmentava el responsable de la il·luminació, suposem que anava a càrrec de l’equip tècnic del teatre; una tasca excel·lent, també en el pulcre reforç del so.

Finalment, vam tenir la presència de la soprano Maria Miró, que va cantar amb Denoke amb tres ocasions tot i que la seva funció principal va ser com a narradora; entre les cançons es van intercalar fragments de la correspondència entre Kurt Weill i la seva dona, la cantant i actriu Lotte Lenya, que van fer de fil conductor del recital. Tot i que costava d’imaginar-se una parella que va mantenir una relació tan complicada parlant-se amb un to tan acriaturat com el que va fer servir en ocasions Maria Miró, els textos, petits retalls de la seva vida, ens van ajudar a acostar-nos al compositor.

La primera part del recital estava dedicada a la vida musical alemanya de Weill, amb fragments de títols tan cèlebres com Der Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny o Die Dreigroschenoper, la major part d’ells amb textos de Bertolt Brecht. Cançons de prostitutes, macarrons, dones maltractades, cançons crues que Denoke va cantar amb veu càlida, sovint sense gairebé impostar (la qual cosa justificaria l’esmentat reforçament del so habitual en aquest repertori, tot i que no hagués estat de més que el teatre ho hagués avisat prèviament) i un alemany preciós i precís; sense histrionismes però amb intensitat. Va oferir, per exemple, una estupenda versió de Wie lange noch? (que fa unes setmanes havia cantat Nina Stemme en la seva versió francesa, Je ne t’aime pas, també estupendament però amb un estil molt més operístic), però si m’hagués de quedar amb una única interpretació seria la de Und was bekam des Soldaten Weib?, un dur recorregut pels escenaris de l’ocupació alemanya durant la guerra.

A la segona part vam canviar de llengua, d’esperit i de ritmes; de l’opressiva Alemanya dels anys 30 passàvem a la sofisticació de Broadway; dels textos de Brecht als d’Ira Gershwin, Maxwell Anderson o Odgen Nash en to de comèdia, com a molt una dolça tristesa, amb alguna excepció com Lonely house; també va arribar el jazz a l’escenari, amb Balshai i Nagel lluint-se en els seus sols. Sens dubte les cançons no tenien tanta força com les de la primera part, i Angela Denoke ja no tenia la basa idiomàtica, però va cantar amb elegància i bon gust temes tan coneguts com September Song o My Ship.

Després de la lectura d’un bell retrat de Kurt Weill amb els mots de Lotte Lenya, el programa es va tancar amb ‘I am a stranger here myself’. Angela Denoke va oferir dues propines, una de cada etapa: la que probablement és la cançó més coneguda del compositor, Die Moritat von Mackie Messer, i All at one. Un bon final per a un bon recital, diferent per contingut i plantejament, que ens va fer recordar les sessions golfes al foyer de fa uns anys. Tornaran algun dia?