Les dones també seuen

6.11.2017

Quan algú té una passió molt concreta, de vegades és difícil que els altres la comprenguin. És un dels dubtes que tenia Mònica Piera a l’hora de fer una exposició sobre mobiliari femení: com parlar-ne sense que els altres ho trobessin avorrit? Per aconseguir-ho, presenta al Monestir de Pedralbes la mostra “Les dones també seuen”, on explica què significava néixer dona en el segle XVI-XVII i quines repercussions tenia això en el mobiliari.

La cadira de la Reina, la peça més destacada de l’exposició “Les dones també seuen”| Foto: Monestir de Pedralbes

Al llarg de la història, el seient ha estat símbol d’autoritat. El seient individual reafirma el “jo”, mentre que el col·lectiu iguala tothom. Ho hem vist sempre: els bancs són pel poble, les trones pels reis. “Ara seure significa descansar i a una cadira li demanem sobretot que ens doni confort”, explica Mònica Piera, comissària de l’exposició “Les dones també seuen” del Monestir de Pedralbes, “Al segle XVI-XVII no era així, la cadira era simbologia de poder”. És per això que a mesura que creix l’humanisme, creixen les cadires.

Si pensem en com seia la majoria de gent a l’edat mitjana i fins a mitjan segle XVII, bàsicament trobarem que ho fan en bancs, escons i caixabancs; no en cadires. Però i les dones, concretament, com seien? Habitualment, la dona seia en una cadira més baixa que l’home. De fet, aquesta tendència no va canviar fins ben entrat el segle XIX. Seure en una cadira baixa implicava una mirada cap amunt, d’humilitat i respecte, actituds que defineix el que els homes esperaven de les dones.

Però les dones també tenen poder. De fet, dins del Monestir de Pedralbes hi va haver tensions entre llinatges pel control del poder. “Al final de l’època medieval, les monges catalanes s’havien alliberat molt i la clausura no la seguia quasi ningú”, relata Piera. Va ser per això que durant el segle XVI es va dur a terme la Reforma espiritual, iniciada a finals del segle XV. L’objectiu d’aquesta era recuperar els costums religiosos, endurir la clausura i imposar l’elecció de l’abadessa per triennis. Com ho van fer? “Van treure les abadesses catalanes i van portar abadesses de Castella”, diu la comissària, “A més, en el moment d’imposar Castella van aportar molts diners i van reformar el Monestir, que tot i ser gòtic té molts detalls del s. XVI”.

Així doncs, lògicament les jerarquies també varien dins de la comunitat femenina, i això repercuteix en el mobiliari que les rodeja. La màxima autoritat dins d’un Monestir és l’abadessa, i aquesta seia en cadires de repòs amb braços. La cadira de repòs és el seient benestant dels segles XVI i XVII. En forma de cadira de braços, cadira o tamboret, es feia servir també a les llars comunes, segons el protocol que hi hagués. L’estructura de la cadira era simple i intel·ligent, però els seus materials eren cars –cordovà, vellut o passamaneria-. En molts casos, la simbologia de poder que atorgava seure en aquesta cadira s’accentuava amb un respatller i un escut, entre d’altres.

La qüestió dels seients en general, és que a mesura que s’han anat sofisticant i universalitzant, s’han anat substituint. És per això que no sempre és fàcil trobar-ne d’especials per tal d’exposar-los. Mònica Piera va trigar 10 anys a fer un estudi sobre el valor patrimonial dels mobles del Monestir de Pedralbes, i va trobar-ne molts d’importants, i sobretot molts que havien fet servir dones i que no són enlloc més. Entre aquestes i d’altres peces extretes de col·leccions privades, l’experta crea una exposició dividida en 5 àmbits que aglomeren 200 objectes.

L’estrella de la mostra és la cadira de la Reina, que brilla per bonica i per misteriosa: ningú ha sabut treure l’entrellat de la seva procedència. De fet, durant molts anys s’havia cregut que era la cadira de la reina Elisenda, però Piera ho nega per diferents fets. Primer, perquè Europa no fa servir la reixeta fins a final del segle XVII, segon, perquè ni la tipologia ni la forma s’assemblen a res que s’hagués vist abans aquí; i tercer, perquè el material no és gens típic.

Aquest és un dels descobriments de la mostra: després d’estudiar el material, s’ha pogut comprovar que la cadira de la Reina es pot datar a finals del segle XVI i prové de la badia de Bengala, a l’Índia portuguesa. Aquest és, de fet, un dels primers mobles orients arribats a Europa. Però què hi fa, al Monestir? Aquest és el misteri que encara no s’ha resolt.

Quan les dones entraven als Monestirs, ho feien amb els seus dots, i això vol dir que també hi entraven amb mobles. Però Piera creu poc probable que la cadira en qüestió entrés amb un dot, perquè no es feien objectes així aquí. L’explicació més probable és que la cadira fos un regal de la monarquia, d’algú relacionat amb Felip II. Per què? Perquè no són estranyes les visites reials i les relacions familiars de monges amb l’entorn de la monarquia.

Seria aquesta peça un regal de l’emperadriu Maria d’Àustria, germana de Felip II; o de la reina Margarida d’Àustria a l’abadessa Magdalena de Montcada, en la seva visita amb Felip III el 1599? No se sap, però l’exotisme i la qualitat de la cadira fan que sigui un objecte d’admiració. De fet, s’ha demostrat que altres peces posteriors del Monestir es van inspirar en l’estructura de la cadira en qüestió. Per descobrir aquesta i moltes d’altres curiositats més, els visitants podran visitar l’exposició fins al 18 de febrer del 2018 al Monestir. Abans, hauran d’aixecar el cul de la cadira.