Les dones i el cinema: el nou informe de l’Observatori Cultural de Gènere

21.07.2014

No hi ha cap dubte que, com deien els mítics Golpes bajos, no vivim bons temps per a la lírica: el 21% de l’IVA cultural ha ferit greument els diferents sectors culturals d’un país, el nostre, que sempre ha posat en un segon o tercer lloc la cultura, considerada una cosa prescindible “pròpia d’artistes” i, fins i tot,  –sobretot per part de la dreta més cavernària- com una expressió crítica massa incòmoda per a un poder que intenta silenciar tota veu discordant.

Maribel, un personatge de 'La plaga', de Neus Ballús

El cinema ha estat una de les principals víctimes d’aquesta situació: ja fa anys que la comunitat del cinema és acusada i difamada per la seva politització i per les explícites crítiques que, any rere any, es realitzen durant la ceremònia dels Premis Goya: de fet, el ministre de cultura, el senyor Wert, va decidir no acudir a l’última celebració dels Goya, fent visible el menyspreu del govern al cinema i, en general, a la cultura –els intents de desprestigi de la comunitat cinematogràfica han estat constants aquest últim any, només cal recordar les acusacions improvades de pagar els impostos en altres països del ministre Montoro a alguns actors. La cultura és crítica o no és i el poder prefereix que no en sigui.

En la carta que fa una setmana va presentar la “Unión de Asociaciones Empresariales de la Industria Cultural Española” demanant una rebaixa de l’IVA cultural, s’oferien terribles i preocupants dades: en el 2013 es van tancar a tota Espanya  63 cinemes, és a dir, van desaparèixer 212 pantalles; l’assistència de públic va caure d’un 15% i es van perdre un 12% de llocs de treball. Malgrat això, aquest desolador panorama no ha de servir d’excusa per no observar altres qüestions problemàtiques inherents al món de la cinematografia, com pot ser la disparitat entre homes i dones. Alic Guy, Maya Deren, Valie Export, Naomi Uman, Angès Varda Vera Chytilová o Lupe Pérez García són només algunes de les dones que apareixen a l’extraordinari documental La dimensió poc coneguda: pioneres del cinema, escrit i dirigit per Marta Sureda i Ingrid Guardiola. La història i el mercat han oblidat i obliden encara avui totes aquelles dones que, des dels inicis del cinema, van incorporar la seva mirada a la parcial perspectiva masculina que encara avui domina la creació cinematogràfica.

L’Observatori Cultural de Gènere, que ja compta amb el seu primer any de vida, ha presentat el seu nou informe -“Directores, productores i guionistes al cinema català recent”, realitzat amb la col·laboració de CIMA– que té com a objectiu, amb paraules de Mª Àngels Cabré, directora de l’Observatori, respondre a aquestes dues qüestions: ¿participen les dones en un número considerable, propi d’una societat amb igualtat de gènere, en la creació de continguts culturals? I ¿la seva participació s’inscriu en càrrecs de responsabilitat i visibilitat o només en posicions subalternes, sota la direcció masculina? Les dades oferides per l’informe són prou eloqüents: entre els anys 2005 i 2012, pel que fa els llargmetratges de producció catalana, la presència femenina en l’àmbit de la direcció és d’un 7,9%, en l’àmbit de la producció d’un 11,5% i en l’àmbit del guió d’un 10%. No calen molts més comentaris per evidenciar la disparitat que existeix en el món del cinema, una disparitat que els indubtables èxits de crítica i de públic d’Isabel Coixet o de Mar Coll no esborren, però ¿és conscient el públic de la desigualtat en el nombre de cineastes?

Mª Àngels Cabré va estar acompanyada, al llarg de la presentació de l’informe, per la directora de cinema Judith Colell i de Marta Selva, historiadora i co-directora  de la Mostra Internacional Films de Dones. Colell subratlla la necessitat de preguntar-se les raons que motiven aquestes xifres que, evidentment, no són prou satisfactòries, ja que evidencien la disparitat existent. Resulta evident que no hi ha una raó única; més enllà de la conciliació familiar –qüestió que Colell posa en dubte-, hi ha altres factors com per exemple la visibilitat que donen els mitjans de comunicació a les dones cineastes. De fet, va comentar Colell, la crítica cinematogràfica encara està en mans dels homes. Una altra raó que cal esmentar és el reconeixement de les cineastes amb premis de prestigi: l’australiana Jane Campion és l’única directora que ha guanyat la Palma d’Or a Cannes. Per què, si els jurats i les comissions són obligatòriament paritàries? “Malgrat aquesta paritat, els presidents són quasi sempre homes”, explica Colell i afegeix, “els presidents tenen un rol essencial en el moment de fer inclinar la balança cap a un costat o l’altre”. A aquests factors, Marta Selva afegeix dos elements essencials al debat: en primer lloc, cal tenir en compte qui són els distribuïdors i els programadors de les sales de cinema, ells juguen un paper molt important en la manca de visibilitat del cinema fet per dones, donant suport a les obres dels directors, considerades en el mercat un valor segur. La idea de “valor segur”, a més a més, influeix directament en el segon element que cal considerar: les televisions, que compren productes que reporten èxit segur. Hi ha la percepció que l’èxit només pugui ser garantit per part del cinema realitzat per homes, només ells semblen garantir aquell “valor segur” que es reclama. Per què les cineastes no són considerares un valor segur? Per què hi ha aquesta desconfiança en la capacitat de les cineastes per atreure públic i crítica?

Marta Selva subratlla, tot acabant la seva intervenció, que per combatre aquesta invisibilitat és absolutament necessari que tot el gremi de les cineastes col·laborin entre elles en la promoció de les seves obres i en la defensa del seu paper com a professionals del cinema. Com afegeix Colell, ja no podem estar callades, hem d’alçar la veu i protestar davant d’un exemple de disparitat. “no podem tolerar per exemple que en un llistat de directors rellevants no es faci menció de cap dona”, comenta Colell. “Cal trucar el diari que publica aquest llistat i protesta”, assenyala amb vehemència tot recordant un cas de fa alguns anys.

L’informe presentat ahir per l’Observatori Cultural de Gènere posa en evidència que encara estem molt enrere en la conquesta d’una verdadera paritat en el món de cinema. Tot i així, és també un informe esperançador, atès que les dades subratllen un petit creixement de presència femenina en càrrecs de responsabilitat en àmbit de gestió i producció i en l’àmbit de direcció. Amb la consciència que encara hi ha molt camí per recórrer, el treball realizar per l’Observatori, amb Mª Àngels Cabré al capdavant, ha de servir com a denúncia pública de la disparitat existent, però també –i potser el més important- ha de servir com a estímul per abandonar el silenci i l’acceptació pasiva d’aquesta situació, per alçar la veu i començar, en primer lloc les dones, a posar-nos en primera línia, sense mai abaixar el cap. Perquè no podem oblidar que un cinema sense les mirades femenines és borni i en l’aspiració a convertir-lo en un cinema estereoscòpic hem de treballar totes i tots.