Les dones, els dies i les punyetetes de malalt

26.09.2018

“Suprímase lo señalado en la página 27. Preséntese nuevas galeradas impresas”. És una de les ordres que consten a l’expedient de censura de Menja’t una cama (1962). Al censor va resultar-li impúdic, un “atac a la moral”, el final del poema Els polls: “Són polls. Ha sabut / ficar la mà al baix ventre d’una vella. / No diem res. És el nostre germà / i és el de sempre. L’agafem del braç / i sentim com tremola de plaer”. I aquesta ordre és també una de les “punyetetes de malalt” –detalls temptadors– que l’editor Jordi Cornudella inclou a l’edició crítica de Les dones i els dies (1968), publicada aquest setembre per Edicions 62, de labor i valor incalculables, esperadíssima: Gabriel Ferrater imanta. Per aquella transparència inescrutable, una llengua clara i plàstica, un doll de referències, la intensitat de la vida (i la veritat) feta cançó. Mig segle, doncs, de Les dones i els dies. Els polls, finalment, es va reproduir sense canvis.

Gabriel Ferrater. |

“És un llibre importantíssim”, atesta Cornudella, que subratlla els sis anys (!) que Ferrater dedica a Les dones i els dies, en realitat, una llimada compilació de tres poemaris: Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966). La producció poètica de Ferrater és breu en el temps però deixa “una empremta fortíssima”. “La sensació de novetat és immensa per dues raons: pel to, que és l’impacte més fort, un to oracional, com de conversa; i per l’elecció dels temes, gens poètics, allunyats de la branca simbolista, sense grandiloqüència. Ferrater narra fets de la vida, les coses que poden passar-li a algú del seu temps”.

Cornudella exemplifica aquest to oracional –un efecte de rèplica, d’endevinar la pregunta, o la resposta– assenyalant el començament de Maîtresse de poëte: “Un brut desfici. Com, només un ritme, / si el ritme ens fa d’ofici? Ara, vells, / reclamem més”. Pel que fa a la temàtica prosaica, terrenal, es cala, per exemple, a Amistat del braç: “El metro anava ple. Jo m’agafava / al barrot niquelat vora la porta”. Ferrater, bard entre vagons. L’amor, la poesia amorosa que li inspira Helena Valentí (amb qui manté una relació entre 1961 i 1963), és una altra mostra de la possible connectivitat del fons. La forma, però, el distancia del lector; al·lusions i jocs de dormitori. José María Valverde, poeta i amic, li farà saber: “Corres el risc de l’hermetisme”. “Poesia de cenacle, feta pels amics i la família”, segons Cornudella. “Depenia molt de la reacció del seu cercle”.

“La intenció no ha estat fer una edició comentada”. Cornudella ha lliurat un recull “el més complet, net i corregit possible”. Després dels poemes de Les dones i els dies, disposats tal com van sortir publicats el 1968, però “esporgats de petites errades”, Cornudella agrega un estudi (Notes i variants) en què serveix minuciositats que ens ajuden a entendre la pràctica totalitat de l’obra de Ferrater (la compilació recull gairebé tota la seva producció poètica; va exercir l’assaig i la crítica, i és autor d’una novel·la negra escrita a quatre mans i en castellà amb José María Martín). Cornudella procura, doncs, pistes: per què tal poema ha estat modificat (pel censor o per Ferrater, molt marcat per la prosòdia), per què es canvia l’ordre d’alguns poemes en les diferents taules dels poemaris, quin és el criteri per disposar els poemes d’una manera o altra en cada pàgina (seguia un escrupolós patró de paginació), quin és l’origen de les referències, de les més evidents i de les més soterrades… La comesa de Cornudella ha estat “ajudar el lector, fer-li la feina fàcil”. Solucionar, en definitiva, els interrogants que generen confidències i anècdotes massa privades per desxifrar-les amb una dotzena de lectures.

L’edició crítica de Cornudella, marmessor de l’arxiu dels germans Ferrater (Gabriel Ferrater i Joan Ferraté), s’ha anat fent realitat de mica en mica. La labor, diu, ha estat “simplement agafar els poemes de Les dones i els dies tal com van sortir publicats i comparar-los amb els poemaris anteriors, els originals”. La comparació ha implicat un llarguíssim procés de documentació que l’ha dut a furgar en revistes i arxius particulars (l’Arxiu Vinyoli o el Fons Valentí, el registre de la família Valentí Petit). La collita grossa, però, la recull de l’Archivo General de la Administración d’Alcalà de Henares, que és on hi ha dipositats els expedients de la censura (el poeta va ramassar nombroses advertències). L’arxiu ha estat una pedrera de papers inèdits, versions primerenques, justificacions d’estisorades. El que Cornudella hi ha trobat té una presència notable al volum.

Sabem que Teoria dels cossos és el llibre que més retallades pateix (i Da nuces pueris el que menys). “El llibre queda desfigurat”. Poema inacabat perd setze versos. Tornada, la rèplica, trenta-sis. Els nou versos en què expressa el seu fàstic als capellans (“el país / l’empesten fàstics repodrits”) queden reduïts a un insuls i únic vers. Tampoc agrada Petita guerra, que és interpretat erròniament: es troba desconsiderat que la guerra contra els maquis es qualifiqui de “petita”, entès com a insignificant, quan Ferrater vol dir breu. La publicació de Teoria dels cossos, a més, enutja a Valentí, que veu exposada a llum pública la seva intimitat (“una relació oberta”, segons l’editor). “Comprenc molt bé que et pugui ferir, però em pensava que no era així”, li contesta Ferrater per carta. El poeta és egoista, lleial a la seva obra.

Més enllà de les punyetetes de malalt que dèiem (anècdotes, referències expresses, citacions: a Horaci, Bertran de Born o Heinrich Heine), el material de l’edició crítica és sucós, llaminer i, en algun moment, flamant. Cornudella incorpora poemes descartats (“tan bons com els publicats”). Els exclosos sumen disset poemes, catorze dels quals formen part de l’era de Da nuces pueris. Cinc d’aquests els llegim per primera vegada (La rosa bruta, Reserva mental, Per l’amnistiaIl gran rifiutoTibi soli peccavi). El criteri de caiguda és divers. Creu Cornudella que Ferrater descarta La rosa bruta per caduc i hermètic. El poema, que versa sobre una topada amb la misèria, inclou referències futbolístiques i literàries (a Paul Bourget, per exemple, un novel·lista francès amb escàs ressò a Catalunya). La feina de contextualització és importantíssima, inestimable.

Cornudella fa constar també els poemes suplementaris de Les dones i els dies, que “formen part del projecte” i els hauria pogut incorporar si la publicació s’hagués ajornat una mica més. Són peces disponibles en reedicions (a la que va editar La Butxaca, per exemple) de les quals ara en coneixem els motius del refús. Cadaqués no el suma a Teoria dels cossos per evitar empipar a Valentí (la relació comença en aquest poble). Any, en canvi, el fa caure la censura (hi ha referències iròniques i incompreses a la policia i el Partit Comunista). N’hi ha també de dedicats: a Marta Pessarrodona (Midsommarnatt) i a Júlia Samaranch, alumna seva (Prop dels dinou). La quarta divisió són els Altres versos, dels quals Cornudella en destaca On mating, l’únic poema que Ferrater va escriure en anglès (amb disset i divuit anys, vivint a Bordeus, en va escriure en francès). A On mating hi aborda “la còpula”. El va compondre després d’un estiu llegint a Shakespeare al Mas Picarany i té dues versions: una per a Valentí i una altra per a Jill Jarrell, esposa entre el 1964 i el 1966.

“És poc però és molt i és prou”, diu Cornudella per resumir el contingut de Les dones i els dies. Una compilació influent (“la seva poesia és vigent ara i ho serà en el futur”) que avui reverbera en els treballs de Jaume Coll Mariné, Maria Cabrera o Blanca Llum Vidal. Sobre futures sorpreses, possibles troballes de papers i paperets, l’editor és clar: “Podem trobar alguna carta, o potser versos en alguna dedicatòria, però dubto molt que apareguin poemes inèdits. No queda res per remenar. La censura està tota liquidada. Només poden sortir coses marginals”. Cornudella voldria arribar al centenari del poeta –el 2022– amb tota l’obra al mercat i una biografia absoluta. Amb aquesta edició crítica, l’editor ha fet una feina colossal. Ara, qui “en tindrà de debò” és la persona que entomi el repte de descompondre la vida del poeta. El mateix Ferrater perfila aquesta dificultat al postfaci de Da nuces pueris: “Vaig néixer a Reus, el 20 de maig del 22. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar”.