Les de l’hoquei. Una sèrie cridada a ser important

30.04.2019

La gràcia dels cinc primers minuts de Les de l’hoquei és que són un festival de testosterona: crits, estics xocant, joc brut, hooliganisme, insults gratuïts que solidifiquen camaraderia… Quan acaba el partit i som al vestuari de les noies, agraeixes que la càmera no capti la suor. Aquest inici és una magnífica declaració d’intencions, una manera de dir que la sèrie no anirà d’allò que les dones són, sinó del que fan. I el que fan les nostres protagonistes és intentar jugar a hoquei a un nivell competitiu, que no hauria de ser una odissea tan complicada com descobrirem que és si no tinguéssim un greu problema com a societat. No falta gent al món amb moltes ganes que les dones no facin el mateix que els homes, que és l’altre tema de la sèrie.

Yasmina Drissi, Mireia Oriol, Asia Ortega i Dèlia Brufau són quatre de les protagonistes de Les de l’hoquei | Foto: CCMA

La nova ficció del prime time de TV3 neix d’un treball de final de grau de quatre estudiants de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra, Ona Anglada, Laura Azemar, Natàlia Boadas i Marta Vivet, que consten com a guionistes als crèdits, on també se’ns diu que hi ha dues coordinadores de guió, Marta Grau –que va ser professora meva, i de les millors- i Núria Parera, professionals consolidades. Això vol dir que el producte està creat íntegrament per dones, fita importantíssima que contribueix a obrir camí en l’hípermasculinitzat món audiovisual, però que no som davant d’una obra que s’hagi de llegir en clau de manifest generacional llançat al món sense la vigilància de la indústria. Des del primer a l’últim minut que vam veure, i tot pot canviar en el futur, Les de l’hoquei desprèn un academicisme narratiu que domestica el potencial subversiu del fons amb un excés d’ortodòxia de la forma.

Les comparacions són odioses, així que siguem odiosos: qualsevol sèrie juvenil en català ha de lluitar per escapar de l’ombra allargada de Merlí. L’èxit dels peripatètics ha generat uns estàndards contra els quals hauran de competir L’Emma (Dèlia Brufau), la Laila (Yasmina Drissi), la Raquel (Júlia Gibert), la Flor (Asia Ortega), la Lorena (Mireia Oriol), la Berta (Natàlia Barrientos) i la Gina (Clàudia Riera). Hi ha moltes claus que expliquen l’èxit de Merlí, però la més interessant és com va saber perseguir la seva pròpia idiosincràsia sense demanar perdó: la sèrie funcionava millor quan no reproduïa els estereotips de l’adolescència, sinó que en creava de nous. Una ficció és capaç d’explorar el possible i fer-lo versemblant, encara que el possible no sigui l’habitual o ni tan sols hagi passat mai, com un grup de nois de 16 anys discutint sobre Kant a l’hora del pati. En les millors seqüències de l’obra d’Héctor Lozano, l’imperatiu categòric molava més que el trap.

El primer episodi de Les de l’hoquei es podria fer servir de model per a una classe de guió: amb una estructura de tres actes impecable, els objectius dels personatges claríssims en tot moment, els obstacles que s’hi interposen mantenint la tensió narrativa, i un estira-i-arronsa de dificultats ens empeny cap a la victòria final sense deixar de fer créixer la sensació que hi ha molt en joc. Ens quedem sense entrenador, l’equip cada cop sembla més a prop de desaparèixer, fins que, gràcies a la valentia del col·lectiu, salvem l’equip. Però ep!, no us perdeu el proper episodi, que ja torna ha haver-hi un gran repte: si voleu que la secció femenina no desaparegui, haureu de pujar de categoria. Totes les interpretacions assoleixen amb nota el naturalisme buscat, les frases no estan sobreescrites ni sobreactuades, que és un mèrit infinit quan es dialoguen adolescents a TV3, i el nombre de subtrames que s’entrecreuen amb la història principal aconsegueix un èxit estranyíssim a casa nostra: hi ha prou densitat narrativa per justificar els 50 minuts sense aquella conegudíssima sensació de farciment (ehem, Benvinguts a la família).

Està clar que una quadrícula tan perfecta demana a crits un carrer tort. El mapa moral del primer episodi va ser tan diàfan i les actuacions i motivacions de tots els personatges tan familiars i equilibrades que, malgrat que l’univers se’ns apareixia absolutament nou, la forma d’explicar la història resultava innecessàriament vella. Les de l’hoquei està cridada a ser una sèrie important: retrata les costures que està trencant el feminisme tal com són viscudes de dins, fent personal el polític sense reduir cap dels dos a un vehicle per l’altre. Precisament perquè la frontera entre les dues ànimes de la vida és ambigua i plena de contradiccions, la sèrie necessitarà explicar les coses d’aquesta manera.