Les de l’hoquei. Per què serveix la crítica de televisió

9.07.2019

Aquest article és l’equivalent a aquelles redaccions escolars que versen sobre el procés de creació de la mateixa redacció que ens havíen encarregat per deures, o el conte sobre com escriure un conte. No sé si és habitual, però de nen jo sempre intentava escaquejar-me de la feina de recerca que requerien els encàrrecs literaris amb aquestes argúcies metanarratives. Com que de seguida vaig aprendre que amb una justificació forçada colava millor, aquesta és la d’avui: Les de l’hoquei acaba de rebre el II Premi CIMA TV a la Igualtat, en l’XI edició del FesTVAL de Vitòria: “el primer guardó que destaca la presència de la dona a la televisió i que s’atorga al contingut que millor hagi demostrat la no discriminació de la dona per aconseguir una societat més igualitària.” En primer lloc, felicitats. En segon, parlem sobre per què parlem de tele.

Yasmina Drissi, Mireia Oriol, Asia Ortega i Dèlia Brufau. | Foto: CCMA

El crític de televisió és el fill que no s’ha dedicat a la medicina en una llarga nissaga de metges: mentre els altres periodistes culturals s’arrebossen en la legitimitat de l’art, la literatura, el cinema, etc.; els que escrivim sobre reality shows ni tan sols tenim dret a la secció de cultura dels diaris. Però el bon crític de tele no enveja als seus companys més prestigiosos: sap que la millor manera d’escriure en llibertat és partir de la lleugeresa del trash. El dia que em vaig adonar que els meus escriptors preferits havien parlat a bastament sobre televisió ho vaig tenir clar. Pàmies, Monzó, Foster Wallace… els més grans em van ensenyar que l’escriptura no té a veure amb separar les idees transcendentals de les banals, sinó amb descobrir que hi ha un cable que connecta totes les coses. L’escriptura no és la roba acabada, sinó el fil interminable. Com va dir Terenci, un comediògraf romà del segle II aC -i només podia ser un comediògraf-, escriure és entendre que “res del que és humà no m’és aliè”.

Amb aquesta concepció de l’escriptura vaig arribar al gènere periodístic del recapitulat. En ple boom del que s’ha acabat coneixent com l’Edat d’or de les sèries de televisió, Els Soprano, Mad Men o Lost estaven qüestionant les velles jerarquies culturals que deixaven fora la petita pantalla. De cop, els millors diaris i webs anglosaxones no només parlaven de sèries, sinó que dedicaven peces d’anàlisi, reflexió i entreteniment a un sol episodi. Alguns eren simples resums, però d’altres reproduïen les millors virtuts de la crítica-assaig, aquella que respecta l’objecte però alhora l’utilitza com a base per grimpar més enllà. Convertir-se en lector de crítica és adonar-se que llegim els textos crítics sense conèixer directament el producte al qual refereixen i, moltes vegades, sense cap intenció de fer-ho. La bona crítica dilueix la línia divisòria entre literatura, periodisme i assaig, entre realitat i ficció, entre crítica i objecte criticat; i ens ensenya a veure-ho tot com a part d’un gran cabdell que fruïm descabdellant.

Amb Nit i dia vaig tenir l’oportunitat de fer això en català. De cop, el vernís cultureta arribava a les nostres sèries i el recapitulat deixava de ser una marcianada. Per primera vegada, un mateix producte que atreia milers d’ulls cada setmana tenia, al mateix temps, la profunditat d’una peça cinematogràfica o literària. La gràcia, esclar, és que la profunditat és la millor excusa per desencadenar la lleugeresa. La gran majoria de les sèries que han seguit a Nit i dia no tenen assassins que citin a Shakespeare ni fan picades d’ull al millor cinema negre en cada seqüència. Però encara que el crític pot i ha de parlar de qualitat, dir que una sèrie és excelsa i l’altra no val un duro, el gènere del recapitulat és idoni per fer allò que només pot fer l’escriptura: resseguir el fil que connecta totes les coses i que troba, en la més gran i en la més petita, l’humà del qual parlava Terenci. Des de Cites a El Crac, de Merlí a Benvinguts a la família, el recapitulat repeteix la tasca feliç i inacabable del descabdellament cultural. Per què Les de l’hoquei ha guanyat un guardó per la seva contribució a la igualtat social? Perquè la realitat i la ficció estan més entrellaçades del que ens sembla a primer cop d’ull. La crítica, especialment la de televisió, serveix per aprendre-ho a mirar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris