Les de l’hoquei. On són les dones dolentes?

7.05.2019

Si hagués de prendre com a referència la filmografia que envolta el món dels esports, tindria una sensació d’estafa en recordar la meva adolescència perquè a mi mai em van fer un discurs inspirador als vestuaris. Cap professional de l’educació física m’ha mirat als ulls mentre sona un piano de fons i m’ha instat a “donar-ho tot” ni a contemplar el fet que “sóc especial”. Això em fa pensar que el subgènere cinematogràfic de l’arenga esportiva és un Frankenstein de la cultura popular, construït a partir de pedaços d’altres pel·lícules i imaginació, però que mai s’ha donat a la natura. Encara és més bonic fantasiejar que una còpia sense original ha acabat produint realitat: i si, a diferència de la meva història grisa, hi ha hagut entrenadors que no s’han acontentat d’assajar el discurs a la dutxa i han perorat sobre el sentit de la vida davant de joves suats i influenciables? La vida imita el cinema, per això cal veure bones pel·lícules.

No hi havia cap dubte que a Les de l’hoquei hi hauria una sessió de coaching post-derrota als vestuaris tard o d’hora, però resulta que ha arribat tan aviat com el segon episodi. Després d’un pilot molt pilot, és a dir, d’un capítol inicial especialment autònom que apuntava molt sense mullar-se gaire, la segona entrega ja permet aventurar que el monòleg moralista no serà una excepció, sinó la norma. El primer capítol va acabar amb un discurs feminista al Tot es mou –fan incondicional de les metareferències que les ficcions tevetresines fan a altres programes de la casa i, per la mateixa raó, detractor ferotge de situar les sèries en ciutats no-lloc de les quals mai se’ns diu el nom, instituts inexistents, ocultar marques, etc.- i el segon va cloure amb un monòleg sobre el valor de l’equip per damunt de les individualitats. Cap problema amb què un producte de la televisió pública per adolescents aprofiti la seva llicència per galvanitzar consensos ideològics, o sí, depèn de quins ja en parlarem; però el risc de reduir la narrativa a una excusa per arribar a la sessió d’activisme final ja plana sobre la sèrie.

Una altra tendència que fa patir és l’excés de democràcia: a còpia de repartir el protagonisme entre les adolescents de forma quasi matemàtica, ens plantem al segon episodi sense que cap jugadora hagi desplegat aquelles idiosincràsies necessàries per encapritxar-nos dels personatges. Ara per ara, les de l’hoquei estan més diferenciades entre elles estèticament que psicològicament, i ho tenen difícil per singularitzar-se quan la majoria d’intercanvis parlen de situacions mandrosament genèriques – pares que ja no s’estimen com abans, germanes massa perfectes, directors d’escola masclistes- i acaben amb una catarsi col·lectiva, des del perreo reivindicatiu al so de lletres feministes –contradiccions del segle XXI, us estimo- fins a la sororitat performativa sota la dutxa al crit de “Juntes!”. No voldria reproduir les lògiques atomitzadores de la societat que les noves narratives critiquen, però m’atreveixo a dir que les protagonistes necessiten començar a fer coses que les separin com més aviat millor.

Contra l’aparent primacia de les adolescents, el personatge que més s’ha individualitzat fins ara ha estat l’Anna (Iria del Río), l’entrenadora del Minerva i una de les millors jugadores d’hoquei del món. Al darrer episodi, vam descobrir que el seu és un cas clàssic de competitivitat patològica que ha estat exacerbada per les lògiques perverses de l’esport sense el contrapès de les virtuts. Des de recomanar a les noies una estratègia de “passeu-li totes les pilotes a la Flor”, fins a fer petar el comptador d’hòsties i putes proferits des de la banqueta, l’Anna va fer-ho tot molt malament i amb molta testosterona. Però just quan aquestes febleses del caràcter començaven a dibuixar l’antiheroïna que la sèrie necessitava, vam rebre una dosi de flashbacks traumàtics inequívocament exculpatoris que es van coronar amb l’arenga redemptora del final. De moment, l’únic dolent de la sèrie és un sistema abstracte de prejudicis i passats-excusa, seguim a l’espera de debilitats i contradiccions tan gratuïtes i injustificables com les que tenim nosaltres.