Les de l’hoquei. Les sèries i les relacions obertes

12.06.2019

Si el personal és el polític, l’adolescència deu ser una muntanya russa de política. I ho és: Les de l’hoquei s’esforça per deconstruir totes les tragèdies juvenils que ens mostra a través d’un elenc de personatges que sempre tenen a mà un manual de sociologia-trap. El més interessant és que això és exactament el que ens trobem al món real després que YouTube hagi posat a un clic de distància els tutorials de maquillatge dels tutorials de teoria queer, i qui més qui menys ja sap a primer de batxillerat que vivim en una tirania heteropatriarcal distòpica i que qualsevol alegria de viure és un constructe social parany del capital. Però, ai las, fins i tot després d’haver llegit Judith Butler, la feminista polititzada no pot evitar caure en l’amor romàntic que les pel·lícules de Disney li van spamejar quan encara no es deia spamejar. Aquesta angoixa és avui una mina per a les ficcions, la font de sol·liloquis quasihamletians que narren la frustració de no poder reconciliar pensament i acció. Per què estimem com estimem, si voldríem estimar d’una altra manera?

La Gina (Clàudia Riera) i la Lorena (Mireia Oriol), són protagonistes de ‘Les de l’hoquei’

El darrer episodi de Les de l’hoquei se centrava en les contradiccions sentimentals de la Gina (Clàudia Riera), l’activista desvetllada del grup que, com tots els personatges savis que il·luminen el camí, a vegades vesteix amb ponxo i parla a poc a poc, suau i amb accent. La Gina s’enamora de la Lorena (Mireia Oriol), però la Lorena triomfa més que els venedors de tint pels cabells en l’univers de la sèrie i no està disposada a desinstal·lar un Tinder que treu fum. Quan arriba la gelosia, la Lorena té preparada la defensa imbatible: “Jo vull estar amb tu i que compartim coses, però som molt joves i no cal que ens tallem les ales. Sempre vas tant de progre amb totes les teves reivindicacions i amb totes les teves associacions feministes i ara vols que tinguem la mateixa relació que ens han venut tota la vida?”. La ganyota de “touché” de la Gina és antològica i la seva més que amiga aprofita per portar l’apologia de la relació oberta fins a un clímax retòric digne de Ciceró: “Una relació oberta és la prova que ens estimem de veritat, que ens respectem, que ens tenim confiança”. Què li queda per dir a la Gina? Un “Però tu m’estimes?”, esclar.

Les sèries documenten els conflictes existencials de cada generació fins al punt que, el que era impensable a Polseres vermelles, a Les de l’hoquei és una discussió obligatòria. En els temps que corren, la força amb què l’argumentari de la relació oberta que exposa la Lorena està fent forat en la cultura només es pot comparar a la resiliència amb què l’amor romàntic es resisteix a cedir el tron de l’hegemonia. Això dona lloc a personatges partits perquè, com tota bona tragèdia, es difumina la línia entre la llei de la natura i la llei de la polis, desapareixen l’opció bona contra la dolenta i les tries es tornen eleccions transcendentals entre dues veritats incompatibles. La pulsió d’exclusivitat és una eina del patriarcat per subjugar les dones i atomitzar els individus en famílies nuclears controlables o, al contrari, el compromís de parella és l’últim reducte de llibertat davant l’imperatiu neoliberal de consumir experiències romàntiques i viure com empresaris amorosos que s’exploten a ells mateixos?

El cas és que en les sèries no hi ha mai tota la veritat i alhora mai menteixen, i Les de l’hoquei acaba igual que totes les ficcions mainstream que han bregat amb aquesta qüestió: guanya l’exclusivitat. Després de l’estira-i-arronsa convenientment poetitzat en el fet que la parella es trobi en uns gronxadors, la Gina i la Lorena trien estar juntes, “només juntes”. La Gina és perfectament conscient de la paradoxa quan reconeix que “potser sóc una mica carca”, però se sent incapaç de viure la seva forma d’estimar com si fos una imposició externa. La Lorena ho accepta i ho segella amb un petó a contrallum. La premissa amb què es venen les relacions obertes és que el model resol els conflictes de base i elimina la necessitat de fer eleccions impossibles, que es consideren una cotilla ideològica de la nostra “societat de merda”. Això no encaixa amb la voracitat de la televisió, que necessita sotmetre els personatges a dilemes constants i que només s’interessa per les relacions no ortodoxes quan es tracta de mostrar que també hi ha problemes al paradís. Un cop més, l’art demostra que és més sàvia que la teoria, perquè de la roda de dubtes i contradiccions no s’atura ni amb poliamor, ni sense.