‘Les de l’hoquei’. La televisió catalana després de ‘Nit i dia’

4.06.2019

Recordem que “moral” ve del llatí “moris”, que vol dir “costum”. Les sèries de televisió depenen de generar i estilitzar un costum, i per això són l’expressió cultural més preocupada per la moral. A diferència d’altres formes de creativitat que llancen un producte acabat al món o que no necessiten diners per existir, les sèries estan sota una pressió permanent que les manté en flux: sempre atentes a l’audiència, han de ser capaces de saber què vol al públic i, al mateix temps, estirar una mica les costures per produir la sensació de novetat justa i necessària. Aquestes exigències les converteixen en un testimoni perfecte per viviseccionar els valors del moment. Abans del segle XXI, aquí s’acabava la història, i la majoria de relats televisats eren interessants pels estretíssims límits socials que reflectien, en cap cas per com els qüestionaven. Però des que s’ha començat a parlar de sèries com el més enllà de la televisió, s’ha afegit un altre vector: la possibilitat d’una tele d’avantguarda.

 

Gaudeixo suficient amb Les de l’hoquei per no exigir-li que sigui la True Detective de les sèries d’adolescents. Especialment després de veure el totxo soporífer en què s’ha convertit True Detective en les darreres temporades. Però també és veritat que el prime time de TV3 dels dilluns a la nit no es pot limitar a ser una versió més cara i concentrada del fulletó de tardes. Amb Nit i dia, la televisió catalana va creuar un punt de no retorn, pujant-se al carro d’allò del que els que cobrem per escriure sobre el tema vam anomenar, en una febrada d’autocomplaença gremial, “televisió de qualitat”. Des d’aleshores, les sèries no es miren igual. És en aquesta intersecció on cal criticar la història de les jugadores del Minerva: d’una banda, com un melodrama sense pretensions que exhibeixi uns valors de producció dignes, una barreja d’entreteniment, morbo i sacseig emocional capaç de fidelitzar setmanalment, i un cert valor educatiu en tant que cosa pública. De l’altra, Les de l’hoquei ha de ser una sèrie insígnia, i això vol dir que no només ha d’estar atenta a com és el món, també ha de generar preguntes.

Les de l’hoquei compleix raonablement les dues coses. Arribant a l’equador de la temporada, ja podem dir que la sèrie peca d’ortodòxia més que de temeritat, però dominar les normes sempre és millor que trencar-les sense saber què estàs fent. Cada capítol ens promet objectius difícils d’aconseguir, reptes emocionals que trasbalsen les identitats adolescents en direccions interessants, i una connexió entre la superació dels problemes concrets i la lliçó universal que se’n deriva que, sense arribar a ser poètica ni gaire imprevisible, mai és gratuïta. Hi ha clixés inexplicablement antiquats, com ara la construcció del trauma de l’entrenadora per via d’una distorsió expressionista de la realització –jump cuts ganduls, desenfocaments massa histriònics, disseny de so que vol ser opressiu però acaba sent tòpic- i d’una fe cega en el poder justificador del flashback. O l’exaltació d’un nois contra noies que ens recorda constantment que l’única dimensió d’anàlisi és, bé, que els uns són nois i les altres noies. Però poques sèries catalanes enganxen amb una eficàcia tan subtil: sense que ens n’adonem, la història ens porta d’un interrogant a l’altre i ens trobem al final dels 45 minuts cridant “Que se vaya al carajo! Que no et mereix, pava”.

L’altre aspecte, la visió de la sèrie, és molt més complicat. Les de l’hoquei és un producte amb consciència social, que entoma de cara els reptes de l’univers televisiu post MeToo –o post 8M, si ens posem locals-. Per allò del diàleg constant entre tele i moralitat que comentàvem al principi, tots els equips de guionistes del món estan suant per veure com incorporen els embats que el tsunami feminista ha posat sobre la taula: els desequilibris de poder, la centralitat del cos en l’experiència, la representació de la diferència, etc. La llàstima de la sèrie és que es rendeix a l’imperatiu pedagògic en un moment en què tenim més preguntes que respostes. Les de l’hoquei té una visió de la sororitat molt maniquea que se sent capaç de superar tots els obstacles al crit de “Juntes!”. Però la veritat és que estem molt lluny de saber què hauríem de fer en tots els reptes que el feminisme ens planteja i la sèrie ens mostra: en comptes de reconfortar a les adolescents oferint-los una catarsi inspiradora per a cada incertesa, a vegades caldria reconèixer que no hi ha res més productiu que una pregunta oberta, una incomoditat profunda, o una contradicció sense resoldre. Salvant totes les distàncies, això és el que va ensenyar-nos Nit i dia i que la televisió catalana, sigui en el gènere que sigui, faria bé de no oblidar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Tota la campanya de presentació d’aquesta sèrie em va convèncer de no mirar-la, i no n’he vist ni un minut. Ara aquest article em fa replantejar-m’ho, però no m’caba de convèncer. Potser perquè tampoc vaig veure “Nit i dia”…

  2. No sempre estem d’acord, però llegir els teus comentaris és un al·licient més de les sèries de TV3.
    Pel que fa a Les de l’hoquei, totalment d’acord. Malgrat tot t’enganxa, potser també perquè les noies estan molt ben triades i totes actuen molt bé.