Les de l’Hoquei. Entrecuixos, pantalles de mòbil i pits a l’aire

14.05.2019

L’adolescència és paradoxal: per primer cop, el jo pren consciència d’ell mateix i se sent inadequat en el món que l’envolta, però aquesta mateixa angoixa per no encaixar és la que impulsarà un desig de connectar amb els altres sense precedents en la infància. Això és especialment important per al cinema: la càmera i, sobretot, la càmera digital, poden satisfer l’anhel de proximitat d’una manera inassolible per cap altra art escènica. Construir aquesta il·lusió d’intimitat que tant volem veure és complicat i, per si no fos prou, en una sèrie per a joves de la televisió pública, implica travessar un camp de mines de regulacions, tabús i responsabilitats. A Les de l’hoquei n’hi haurà moltes d’aquestes, així que aprofitem el darrer episodi per parlar de com la sèrie soluciona tres quadres íntims: entrecuixos, pantalles de mòbil i pits a l’aire.

Un 10 per als entrecuixos. L’episodi d’ahir ens acostava als problemes de la Berta (Natàlia Barrientos) per avortar. Per resoldre la inevitable escena del test d’embaràs, la direcció –Patrícia Font– va optar per tancar-nos una estona al lavabo amb la protagonista i deixar que la seqüència respirés em comptes de convertir-la en un tràmit avergonyit d’ell mateix. Els vàters solen fer por als directors i això fa que ens perdem un espai d’intimitat per antonomàsia. El lavabo és un lloc d’autoconeixement en què el mirall ha rebut infinita més atenció cinematogràfica que la tassa de manera totalment injusta. Molt encertadament, Les de l’hoquei reverteix aquesta tendència i sacralitza can Roca gràcies a una realització curosa que combina plans frontals amb els pantalons als turmells, un muntatge pausat i tirs de càmera treballats. El pla més interessant va ser el que capturava tranquil·lament el gest amb què la Berta es posa el predictor entre les cames: sense haver de mostrar res fora de l’excepcional, la delicadesa d’un moviment que sempre es sol deixar fora de camp creava una relació visual entre el jo i el propi cos molt interessant. Rodar amb sentit al vàter és essencial per parlar de les coses de les quals ha de parlar aquesta sèrie.

En canvi, les pantalles fan molta mandra. Encara que ja fa anys que el WhatssApp i les videotrucades són entre nosaltres, el cinema no està sabent traduir gens bé el fet de la comunicació digital. Com que es té por d’una fricció estètica entre el pla ortodox de la càmera i el quadre suposadament lleig del mòbil, l’habitual és no gravar directament la pantalla dels dispositius electrònics. En comptes d’això, s’està imposant la hiperrealitat: textos sobreimpresos i, com es veu a Les de l’hoquei, pantalles de vídeo flotants. El resultat gairebé sempre és gandul i xaró: sense un disseny molt cuidat, els efectes especials trenquen l’organicitat del pla i criden l’atenció sobre ells mateixos. Però el problema més gran és que aquesta posada en escena no reflecteix la manera com ens atrapa el mòbil. Des de l’intercanvi frenètic a l’angoixa dels temps d’espera, parlar per WhatssApp amb algú no sempre és una banalitat fragmentada pel multitasking. Un mal d’amors mediatitzat pot ser més angoixant i drenar l’existència més que mil drames cara a cara, i els realitzadors han de trobar maneres més fidels de destil·lar aquesta intensitat. A Personal Shopper, d’Olivier Assayas, hi ha converses senceres en què el pla-contraplà entre la pantalla del mòbil i la cara de la protagonista ha estat rodat amb la mateixa cura que s’invertiria en un diàleg entre Humphrey Bogart i Ingrid Bergman. El director francès aconsegueix que, com a la vida real, quan veiem aquella bombolla estúpida, “escrivint”, continguem la respiració.

Finalment, parlem de pits a l’aire. Si el segon episodi va acabar amb una de les jugadores traient-se la samarreta i els sostenidors en el furor de la celebració, el tercer va confirmar que allò no havia estat una relliscada: en una escena de sexe, el personatge de la Sílvia (Mireia Aixalà) va aguantar un sostingudíssim pla zenital en què el llençol quedava sota la cintura i la il·luminació era quirúrgica. Mostrant pits nus, Les de l’hoquei decideix trencar els estàndards pudorosos de la majoria de sèries d’adolescents. El problema de sortir de la ratlla és que genera una cascada de preguntes difícils de respondre: Pits sí, però només si són esculturals –com ve sent el cas fins ara-? Res de conys i polles? Turgència en primer pla, però flaccidesa sota el llençol? Al cinema, mostrar un pit es pot fer per moltes raons: sacsejar la consciència burgesa, realitzar un quadre estèticament perfecte o apel·lar a la morbositat dels espectadors amb finalitats comercials. Però avui en dia, veure unes tetes és tan senzill que quan sospitem que una ficció està sent gratuïta ens hauríem de queixar. En una sèrie com Les de l’hoquei, la nuesa només pot obeir a la intenció de construir una seqüència íntima que generi significats narratius, emocionals i estètics. Per això calen plans naturals, muntatges que aprofundeixin en comptes de surfejar, que s’intercalin amb fotogrames convencionals i, sobretot, que els cossos lletjos i els genitals masculins tinguin un temps en pantalla tan justificat o no com els pits de les dones joves. Si no, tot plegat resulta molt sospitós.

Respon a Mercè Ibarz Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Hola, Joan. Collonut, com sempre (jo ni necessito mirar la sèrie, amb les teves cròniques en tinc prou). Una coseta ínfima: millor que ‘pits a l’aire’, ‘pits a la fresca’. Salut