Les de l’hoquei. Els adolescents i el català semat

28.05.2019

Segons el test de personalitat de Les de l’hoquei, sóc una Flor: “Forta, solitària, romàntica i competitiva. Mires el passat amb nostàlgia tot i que veus el futur com una gran oportunitat per trobar-te a tu mateixa”. La conclusió es guanya el meu respecte perquè la Flor (Asia Ortega) és argentina i jo vaig respondre que el meu plat preferit era “la truita de patates amb ceba de la iaia”, així que no hi ha dubte que l’algoritme va més enllà del detall superficial i no es deixa enganyar fàcilment. El cas és que una sèrie se la juga amb els arquetips que crea i, des de Sexo en Nueva York a Girls, no hi ha res que involucri millor una base de fans que poder dir “Això és taaant Samantha!” o “Aquí has estat molt Shoshanna”. Aconseguirà Les de l’hoquei que poguem dir que “Aquest discurs és Berta total” o que servidor se senti una Flor convençuda? Malament rai, perquè, segons el test, a la meva jugadora d’hoquei totèmica i a mi, “En l’amor, les coses no sempre et surten com voldries”.

 

L’estratègia de Les de l’hoquei per generar adscripcions identitàries és anar sumant capes metòdicament i confiar en la fidelització gota a gota. Algun dia faré un article sobre l’efecte que fa veure una sèrie que saps que ha coordinat una antiga professora de guió teva -gràcies per aquelles classes meravelloses, Marta Grau-. Però el que aquí interessa és que la fórmula resulta claustrofòbicament matemàtica: cada capítol duu el nom d’una de les protagonistes a les quals homenatja fent del seu conflicte personal la qüestió de més pes del dia i procedint a convertir en subtrames la resta d’arcs dramàtics oberts anteriorment. L’aposta és que cada vegada hi haurà més complicitat entre l’espectador i la sèrie encara que això hagi fet que la història trigui una mica a enlairar-se. Podria ser, però ja d’entrada, ha estat un error: la idiosincràsia dels personatges és infinitament més important que la solidesa de la trama. Creiem que ens interessen els fets, però en realitat ens interessa com són viscuts.

El principal problema d’aquesta estructura és que la seva motivació no és orgànica: l’obligació de repartir joc entre totes les noies fa pensar en un pare de família nombrosa que se sent vigilat per un comitè de serveis socials. Però, tots ho sabem, si fins i tot els pares tenen favoritismes, no cal dir que els espectadors també. En un context de refinament serièfil, un producte cada cop es defineix més pels capítols que se surten de la norma. Si tu em dius Breaking Bad, jo et dic l’episodi de La mosca, i de Merlí no oblidem el capítol en què uns pocs peripatètics es queden tancats a l’escola tota una nit davant d’una pissarra en blanc per enfrontar-se al productiu abisme del no-res. En canvi, per quart episodi consecutiu, Les de l’hoquei ha començat i acabat igual: obertura que presenta el problema imminent del personatge que dona nom del capítol, i tancament que introdueix un problema igual d’imminent i igual de caigut del cel sobre una altra jugadora. A vegades, com en els poemes, les restriccions formals generen creativitat inesperada. En aquest cas, la fórmula es converteix en una crossa.

Però hi ha un altre obstacle al procés de diferenciació psicològica que em crida més l’atenció: el llenguatge. Les de l’hoquei fa una aposta radical i coherent per un català millenial trufat d’anglicismes i castellanismes en ferotge competició darwiniana amb les espècies autòctones. No sabria dir si és estrictament barceloní, perquè crec que és digital, però puc dir que a Barcelona es parla així. No obrirem avui el debat “normalització lingüística vs reflectir la realitat”, però és molt interessant veure com, en aquest cas, els barbarismes acaben generant un efecte aplanador de personalitats. Una frase a l’atzar del darrer episodi: “Em mola a saco la base perquè te un rollo súper guay”. Aquesta sentència pot ser escombraries o pot ser poesia, tot depèn de qui la digui, com, i acompanyada de què. Però una estona escoltant a les nostres protagonistes intercanviant argot produeix un efecte estrany: t’adones que l’objectiu de parlar així no és fer avançar la individualitat de les noies, sinó cridar l’atenció sobre la pseudotransgressió lingüística. Com si la sèrie es fes un copet a l’espatlla a ella mateixa per haver trencat un tabú en favor de la versemblança. Paradoxalment, aquesta obsessió per reflectir la realitat de la parla dels joves acaba produint una parla irreal. Ser una Flor, una Lorena o una Gina no va només de les decisions, motivacions i històries de cadascuna: també va de parlar diferent.

Vet-ho aquí la primera pregunta del test de personalitat: “Quina d’aquestes frases sents més teva? “Me mola!”, “Sou molt xungos!”, “Keep calm!”, “Ho petarem!”. No us deixa amb una sensació, no sé… com molt random?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Si, hola. Jo no he vist la sèrie pero l estructura que comentes dedicant cada capítol a un personatge explicant la història des del seu punt de vista és la mateixa que tenia skins, la millor sèrie d adolescents mai feta. Vull dir que posats a copiar millor fer-ho dels bons i que aquesta estructura funciona.