Les de l’hoquei. Breu història recent dels personatges femenins de TV3

L'evolució dels personatges femenins a TV3

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

L’esclat de popularitat de les sèries va emanar d’una sensibilitat estructuralment masculina que es podria resumir amb perdre-li la por a l’antiheroi, aquella cosa més vella que l’anar a peu en totes les arts però que a la televisió li va costar d’acceptar. Qui s’identificaria durant mesos i mesos amb un homenot egoista, amoral, mal marit i pitjor pare, es preguntaven els anunciants? Doncs tothom, com era d’esperar. Un cop la tele es va rendir a l’atractiu del mal curosament emmarcat per estirar els límits de l’excusable sense sortir mai de l’humanament comprensible, des d’un mafiós (The Sopranos) a un assassí en sèrie (Dexter), tot es podia estimar. Fins i tot un creatiu publicitari (Mad Men). Si ens fixem en com va arribar l’ona expansiva d’aquest boom a Catalunya, el secret de l’èxit ha estat saber copiar com déu mana: El Crac duia fins al paroxisme les falles de Joel Joan, l’antiheroi catòdic nacional per excel·lència, i Merlí equilibrava la bondat necessària dels adolescents amb un Francesc Orella que supurava mancances entranyables però mai blanquejades del tot. Ara bé, amb qui va començar la història? Amb una metge forense obsessionada per la feina, cínica i adúltera que va fer patir tot el país en el seu duel amb el mataiaies. El salt qualitatiu de les sèries catalanes té nom de dona: Clara Segura, la doctora Grau de Nit i dia.

Just després de l’univers fosc creat per Lluís Arcarazo, una altra sensibilitat perfectament compatible i comprensible va començar a competir amb els caràcters defectuosos per conquerir els cors del prime time català: el romanticisme-post-comèdia-romàntica de Pau Freixa i Iván Mercadé, que amb les dues temporades de Cites i Benvinguts a la família van posar un gran nombre de protagonistes femenines sota el focus. Des de la mare coratge de Melani Olivares a la wedding planner obsessivocompulsiva de Paula Màlia, les dones de l’univers Freixa han exhibit graus d’imperfecció prou versemblants per resultar properes alhora que han quedat en la nostra memòria en forma de clímaxs prou ensucrats per preservar el grau de felicitat redemptora que la televisió sempre tindrà el deure de subministrar-nos en cas d’emergència. Freixa té una obsessió per mostrar casaments que flirteja amb el plaer gratuït, però les capes d’humor ho acostumen a salvar amb una pirueta que dura mentre una veu en off no ho espatlli. Entre el quasi-nihilisme de Nit i dia i l’esperança passada per un sedàs d’humor blanc de Benvinguts a la família, el rang de registres femenins que hem pogut veure a TV3 durant els darrers anys fa patxoca.

On queden Les de l’hoquei en aquest mapa? El darrer episodi va ser el més avorrit que hem vist fins ara, esllanguint-se en una col·lecció d’escenes inexplicablement mancades de tensió dramàtica i sobrades de pauses per a l’activisme que sacrifiquen la naturalitat de la conversa a l’altar del feminisme insípid. Això multiplicava la ironia del tema del capítol, que no era cap altre que el pinkwashing o “rentat rosa”, l’ús del feminisme que determinats productes comercials fan servir per quedar bé i aconseguir notorietat sense arribar a incorporar mai els principis feministes en la seva manera de fer. Amb motiu d’un vídeo publicitari que el director del club havia de gravar, escoltàvem a un realitzador dient que el “Girl Power” ven més que la cervesa artesana a l’Eixample fins que, al final del capítol, les noies s’adonaven de la instrumentalització i es negaven a participar en un espot que ocultava el masclisme financer del Minerva. En altres paraules, hi havia una oportunitat d’or per estirar el fil de l’autoconsciència i, des de dins de la mateixa sèrie, preguntar-se si Les de l’hoquei no cau a vegades en aquest mateix pinkwashing. Espòiler: ho fa, i molt. El problema no és només la munió d’eslògans feministes que es colen sense filtre a cada escletxa que permet el diàleg sinó, precisament, la manca total i absoluta de les esmentades antiheroïnes. Des de la jugadora més secundària a l’entrenadora hipercompetitiva del club, Les de l’hoquei ha aconseguit que en l’elenc de personatges femenins més nombrós de totes les sèries catalanes no n’hi hagi una de malvada. La culpa de tot la té sempre “aquesta societat de merda”, i la solució sempre sembla a un manifest repiulable de distància. Només demano que, si em maten i han de trobar l’assassí, truquin a una dona dolenta com Sara Grau.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació