La marató del Primavera Sound

27.05.2013

Esteve Plantada ha gaudit de la música en viu de Nick Cave, les melodies magnètiques de The Postal Service, les sintonies variades de Dead Can Dance, Hidrogenesse, Antònia Font o Manel, acompanyades dels decibels arrauxats de Blur i la “missa elegíaca” de Daniel Johnston. Han estat molts els passejos d’un escenari cap a l’altre, les cerveses compartides, les converses aquí i allà -amb el bloc de notes a la mà- i la vida social primaverasoundiana. Aquí teniu una mostra de les cròniques musicals que Esteve Plantada ha cuinat, dins del macrofestival barceloní més famós . Gaudiu de la lectura!

Nick Cave.

Nick Cave al Primavera Sound

“Give me your loss and your sorrow”, ofereix-me la pèrdua i el teu dolor, cantava Nick Cave a Where The Wild Roses Grow. I, des del ressò de les Murders Ballads, el Primavera Sound pren consciència que això s’acaba, que la festa toca a la fi, que cal consumir-se per tornar-se a inventar. Les cames han aguantat com han pogut aquests tres dies d’estímuls provocadors, de música pels descosits, de noves referències a anotar a l’agenda de petits tresors personals. Però totes les descompressions fan vertigen.
El darrer dissabte al Fòrum clou la mostra gegantina d’un Festival de reclams diversos, de multitud de guspires, raons i assalts. A l’agenda del dia cal anotar l’actuació dels influents Dead Can Dance —amb la seva proposta de so embriagador i oníric—, la diversió malaltissa d’Hidrogenesse i les disfresses de tigre, uns freds Antònia Font que van haver de conviure amb una gengatina pilota de so entre ells i el públic, el guitarreig i coreografia de Melody’s Echo Chamber, l’ultrasoroll de My Bloody Valentine o el virtuosisme martellejant de Nils Frahm, tota una delícia. Però res d’això parla de pèrdua i de dolor com ho fan els dos concerts que comencen a anunciar el principi del final.
Poc després de quarts de dotze, Nick Cave posseeix l’escenari Heineken amb una ració d’obscura elegància i una lírica contundent. La llegenda de Cave s’allarga en un concert que entusiasma el públic a partir del gruix del seu darrer disc, Push the sky away, i d’una actitud epilèptica que el fa regirar, increpar i reptar. Poca estona després, l’escenari Primavera és a punt de viure una nova pàgina de desolació i nostàlgia amb l’actuació de Los Planetas, que esbocinen, de dalt a baix, Una semana en el motor de un autobús. Bateria, emoció i intensitat. Comença Segundo Premio i amb ella, la vetllada de comunió visceral entre públic, músics, fans i vells joves eterns. “Que vengas a explicar que todo ha terminado”, diuen, mentre la fi porta, tal dia com avui, La Copa de Europa, “desde ahora hasta el día en que me muera”.
Pèrdua i dolor, temps que fuig, “give me your loss and your sorrow”. Ja ben entrada la nit, el paisatge vivent mostra el final de la batalla: piles de centenars de gots de plàstic aixafats que el vent fa dansar, cares extasiades que conviuen amb somriures eufòrics, peus que ha perdut tota sensibilitat, cames trinxades, fulletons desolats que encatifen el terra. I la certesa que aquesta fi és el preludi d’un nou començament.

Blur | Foto de Linda Brownlee

Blur justifica la seva tornada

Un escenari ple, excitació màxima i totes les mirades posades en el retorn, en ells. I Blur surt al ring, i no falla. Knockout inapel·lable en una actuació plena de múscul, de dramatisme èpic, d’intimisme d’estadis, de matisos i energia.
Blur signa un d’aquells concerts que s’han d’emmarcar i que justifiquen una tornada. Com si res, la banda torna a trepitjar l’escena amb el quartet original, sense gairebé arrugues. Els salts, els girs, les mirades i el descarat face to face amb el públic mostra un grup que està encantat de ser-hi i de conèixer-nos. Com si tot plegat fos una nit de farra d’amics que s’expliquen les misèries dels anys d’adolescència, “que bé que ens ho passàvem”. Però, en l’hora i mitja que dura, el concert és molt més que una recuperació nostàlgica de velles glòries del cançoner del pop britànic. És una explosió hipervitaminada en tota regla, amb el rèdit d’una saviesa batallada a base de hits i també de paciència, textures i matisos. Blur han tornat, són aquí, a l’escenari Heinecken, a la porta del mar, al racó més huracanat de la Mediterrània.
La primera ràfega és un clavadíssim repertori que concentra Girls & Boys, Popscene i There’s No Other Way en un inici explosiu. Devoció total entre el públic i entrega màxima d’un Damon Albarn que no deixa de ser atlètic i imponent, ja sigui sol, al piano o amb la guitarra. Com sortit del Riff-Raff de Ken Loach. Tria, remena, mou les mans, i s’agrada de la mateixa manera que agrada al públic. El repàs amplia el gran disc que és 13 i les pedres que Blur ha deixat en la construcció d’un imaginari col·lectiu. Repertori d’alts i baixos en el tempo rítmic, desafiant, al servei de la diversitat i la pròpia coherència. No falten Beetlebum, Coffe & TV —Graham Coxom a la veu—, Tender, Country House —amb Albarn a punt de perdre pantalons i calçotets, enfilat entre el públic—, Parkilife, End of a Century i una tanda de bisos amb un final de comunió orgiàstica gràcies a la dupla formada per The Universal i Song 2. Impecable.
Abans, la jornada de divendres ja havia ofert la missa elegíaca de Daniel Johnston —en un Auditori resignat i rendit a parts iguals al seu geni intangible—, el rock caníbal, rítmic i progressiu de Tony Bravo, el Last Splah de The Breeders —amb Cannonball desfermant les orelles de la parròquia de seguidors nostàlgics—, el mantra metàl·lic i greu d’OM, l’actuació insultantment pletòrica de James Blake, les arestes experimentals del duet cinèfil format per Jim Jarmusch i Jozef Van Wissem o la contundència distant de Jesus and Mary Chain. I la nit encara guardava el moment de l’actuació hipnòtica de The Knife, en una majestuosa combinació de so, dansa i instruments que fusionen a la perfecció la tradició ancestral amb l’escena del futur.

Manel presenta el nou disc al Primavera Sound.

Manel es guanya el Primavera Sound

A dos quarts de nou, amb aquella normalitat que no té pressa ni por, uns Manel atlètics pugen a l’escenari. Res indica que aquest és el primer concert oficial de la gira frenètica que ha de venir. Res diu que és la primera vegada que uns atletes tan espigats i lacònics toquen al festival per excel·lència de la ciutat i, per extensió, del país. Primavera Sound, una de les cites de referència a nivell internacional. L’aparador, el post-it del trending topic, un estrall polièdric de la més plausible creativitat moderna, la fascinant sublimació de la tendència avant la lettre. Tot això i encara més. El gran escenari de l’escena dels millors del moment.
Manel hi és, per primera vegada. Un “molt bona tarda” saluda l’audiència de l’escenari Ray-Ban, no tan nombrosa com es podia preveure —els llaminers Tame Impala contraprogramen amb força i molt bon gust a l’escenari Heineken. Lluny d’allà, un escenari encara mandrejat pels últims raigs de sol és sacsejat per l’eclosió de Vés bruixot!, que creix —i de quina manera— en viu. Els retrunys del públic, encara tímids, ressonen pel parc del Fòrum en una tornada imprecatòria que es deixa cridar mentre comencem a surar, “Go bruixot! Go bruixot!”. I el cel sembla que vulgui subratllar que sí, que “el sol s’amaga entre terrats” i Deixar-te un dia pessiga com pessiguen els danys del camí, com les bales de plata directes al cor. Ai, Yoko remata l’escena amb un tendre brogit de comprensió i justícia. Comença a haver-hi ganes de cridar i la cançó és el preludi perfecte pel vol del Boomerang que colpeja, per primer cop, la gola d’un públic al qual s’hi van sumant cada vegada més adeptes.
Tot va in crescendo, amb un repertori idèntic al que van oferir a l’assaig general de presentació de la gira a Granollers. Emoció mesurada, actitud distant, de respecte per l’obra i el públic, execució impecable i amb ganes de no fer concessions. Crus, sobris. Així desfilen, tot seguit, A veure què en fem, Desapareixíem lentament i la compungida èpica taxidermista de Mort d’un heroi romàntic. Encara com surant, com si el concert fos un tràmit —i no ho fos—, com si les cançons parlessin per si mateixes, sobrevolades només per peus inquiets que volen saltar i per una presència completa. Comença a fosquejar, i el repertori enfila la recta final amb Imagina’t un nen, seguida de la pulcritud pop de Quin dia feia, amics…, preludi inestimable d’un Al mar! que, ara sí, desferma les ganes d’abraçar convencions més properes als concerts d’estiu. L’enllaç amb una accelerada Benvolgut acaba de fer explosionar tot el cor d’aquest escenari gran, d’aquest Fòrum de rajoles movedisses, d’aquest centre universal de música que, en aquest precís moment, s’expressa a la comunitat de guiris en un català perfecte, clar i diàfan. Que ho entengui tot el món, la música ultrapassa llengües i maquillatges i, de sobte, com en traducció simultània, emergeix el crit dels crits, tot enllaçant la cançó amb Un directiu em va acomiadar: independència. Inaudit. Tímid, com si l’esgarip mirés a banda i banda i es preguntés on és. Però així són els temps i així és el cor d’aquesta ciutat que té un festival que beu de l’essència de la gent i de les inquietuds que el formen.
El crit porta a un final encavallat pel nou so de guitarra i pel flirteig amb el ritme que empeny a ballar. Teresa Rampell tanca la sessió amb la certesa que aquest grup de quatre atletes tan espigats i lacònics que pugen a l’escenari tenen gruix internacional. Allò que se sol dir, però aplicat sense cap mena de xovinisme ni autocomplaença. Cançons que parlen, que es defensen soles, que retopen per un ventall d’influències i d’estils que les connecten amb un ara viu i transversal. Lletres fosques i amb arestes que, de vegades, punxen. Una concreció minimalista que en despulla l’ànima. Un directe que es mostra, i prou. Que s’ofereix, amb gratitud i amb consciència de teixir un repertori respectable. El salt elèctric de Manel fa que el festival de la ciutat descobreixi el so d’un grup que navega molt més enllà del seu —el nostre— mar. Mentrestant, alguns quants centenars d’espectadors apilats a les graderies es pregunten, vés a saber en quin idioma, qui coi són aquests nois. Fàcil: canten en català, fan bones cançons i comparteixen moment, escena i múscul amb L’Hereu Escampa, Fred i Son o La Brigada, tots ells presents aquest primer dijous de Primavera Sound.

Un dia al Primavera Sound

Dijous, 23 de maig, 14:00. És d’hora i el sol crema, però la gent ja desfila per aquest patchwork de la moda més inenarrable que són les immediacions del recinte del Fòrum. Val la pena observar. El catàleg és variat, tota una oda a les possibilitats infinites que ofereix el món de l’alta postura. Capaç de miracles com ara que, en el context d’un festival com el Primavera Sound, la xaroneria més increïble sigui, per art del caprici estètic, una meravella de l’art kitsch. Efectivament, tots són herois de la high class.
16:00. S’obren les portes i cada vegada hi ha més i més gent. La gespa és un recital continu: un grupet de noies en roba interior que pren el sol i amenacen amb “la mutació de la gamba”; un doble d’Elvis Costello, esprimatxat, barret fosc d’ala recta i ulleres de pasta grosses incloses; seguidors de l’american way of life de Mark Oliver Everett, és a dir: uns quants quilos de més, samarretes gastades i barbes llargues, poblades i espesses; gent disfressada de qualsevol cosa, amb un catàleg que va del barril cerveser al kimono rosa; els clàssics i inevitables bigotuts, mostra vivent de les infinites possibilitats estètiques i ètiques, que conté un bon mostatxo; seguidors que aposten per la tornada del grunge, o bé que no el van deixar mai; succedanis de Patti Smith que no han pogut enterrar el revival del hipisme; llavis extremadament vermells i pantalons estampats; ah, i una bona colla de fills secrets de JR Ewing. Per uns moments penso que sóc en una novel·la de Donald Ray Pollock i que pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment.
16:30. Recordem-ho: aquí s’hi fa música, i de la bona. Els trets que fereixen la retina i destrossen irremeiablement el gust i les llibertats individuals són efectes col·laterals que ajuden a fer-ho tot molt més plaent. I punt.
17:00. Comença La Brigada, escenari Ray-Ban. La poca gent que hi ha gaudeix de música tranquil·la en un ambient distès. Són breus i ofereixen un tast de la seva oferta en un mercat que sembla que no és ben bé el seu. Tot seguit, sense respir, El Inquilino Comunista fa un concert enèrgic i s’agraeix. “Qué mejor hora para tocar que la hora del te?”, diuen —i reafirmen, amb fets, amb el seu directe. Definitivament la millor hora, amb el públic entregat i una promesa —o amenaça, depenent del grau de simpatia—: “hasta los sesenta mínimo”.
18:40. L’Hereu Escampa porta 6 minuts d’espectacle. Literalment: d’espectacle. Veus al límit, entrega total sense miraments, un cor obert i brutal que es dessagna al mig de l’escenari. L’orgia de greus fa retrunyir la caixa toràcica dels assistents i despentina alguns exemplars que presumeixen de laca. “Busco una explicació…!”, quin espasme, quina orgia. Potser el grup que, amb menys que ningú, sap donar més. I, a més, el públic respon corejant totes les tornades, com punyals, com talls, com pólvora que esclata.
19:10. La gent ocupa en massa els escenaris Pitchfork i Vice. La primera ocasió en què el ple comença a ser de dimensions. A l’escenari del fons comencen a tocar els Woods. Captiven, des del principi, amb els millors cartutxos, Cali in a cup al capdavant. Melodies amoroses i bastides d’un folk directe, amb apunts psicodèlics i atmosferes generoses. De l’escenari Vice cap al Ray-Ban, on Manel es guanya el Primavera Sound, malgrat tocar a la mateixa hora que un altre dels grups a seguir, Tame Impala. Al final del concert, un noi em comenta la jugada, exaltadíssim: “Sóc molt fan de Manel, però això que fan és una p*** merda. Quin set list és aquest? Que s’ho currin, home!”. Transcric literalment. Això em reafirma que la meva opinió del concert només pot seguir sent la que és. Molt bona.
21:55. De tornada al Pitchfork, la sorpresa és Jessie Ware, la diva de la nova era. Bases electròniques que subratllen i acompanyen en el viatge sonor a una gran veu i una gran presència. Un concert que té un embolcall potent i on Ware demostra una capacitat vocal excel·lent, amb aires d’antiga estrella del soul que ha sabut reinventar-se a temps. L’amanida sonora és potent i compacte: tocs de jazz, fusió d’estils amb elegància, rèmores rítmiques de la Motown i ganes de comunicar-se amb el públic.
22:40. The Postal Service confirma que és un dels plats més gustosos de la nit. L’escenari, enorme, es fa petit. Un cop comença el concert, l’espiral és indeturable. El repàs que fan al seu èxit entre èxits, Give Up, demostra que cada cançó és un prodigi de la construcció de les textures, un manual de l’èpica justa, un repertori magnètic de sons i sonoritats que fan viatjar. A l’escenari, Ben Gibbard i Jimmy Tamborello en plena forma i només 4 persones, de negre rigorós, en una paritat absoluta. L’execució perfecta i visible en tots els sentits.
00:15. Grizzly Bear impressionen, manipulen, juguen, i segueixen sent excitantment cools. Toquen i s’agraden, però saben fer agradar per igual mentre experimenten amb melodies que transiten pel pop i el folk, mentre fan plorar una guitarra distorsionada, mentre embolcallen l’auditori multitudinari amb distorsions i planetes que saben oferir discurs. Això només acaba de començar. Per davant, Phoenix, Animal Collective, Toundra o Fuck Buttons. El ple és gairebé total, i ni el fred pot amb tota la corrua de gent que vol sentir-se mentre ressonen els ecos d’alguna música llunyana. Grizzly Bear obre la porta de tota una llarga nit per endavant, mentre sonen els teclats de Two weeks. Moment de tornar a veure el paradigma d’aquesta fauna que devora el festival amb ullals i ganes de viure “l’experiència Primavera Sound”.