El Festival de Cannes, dia a dia

28.05.2013

Joan Millaret Valls, corresponsal de l’ACPG a Cannes, ens ha servit aquests dies cròniques diàries del Festival. Milllaret s’ha submergit aquests darrers dies en les novetats cinèfiles més fresques, devastadores, inflamades o aterradores. Aquí podeu llegir totes les seves cròniques.

Jeune & Jolie, de Françoise Ozon.

66è Festival de Cannes en marxa

La 66 edició del Festival Internacional de Cinema de Cannes arrenca aquest dimecres 15 de maig en el Gran Teatre Lumière amb l’esperada versió de El gran Gatsby de l’australià Baz Luhrmann, responsable del musical pirotècnic Moulin Rouge. La pel·lícula inaugural és una nova adaptació del clàssic homònim de la literatura escrit pel nord-americà Francis Scott Fitzgerald l’any 1925 en què es relatava la dimensió tràgica de Jay Gatsby els feliços anys vint del passat segle a la Costa Est dels Estats Units a partir del testimoni del seu amic, Nick Carraway. El Gran Gatsby serà interpretat en aquesta ocasió per Leonardo DiCaprio, que prendrà el relleu a qui va encarnar aquest paper en la versió de Jack Clayton de l’any 1974, Robert Redford. La seva projecció serà en 3D i serà la segona vegada que el certament francès obra amb una pel·lícula amb efectes de tridimensionalitat després de l’any de la cinta d’animació digital Up (2009, Pete Docter)
Copiosa presència de cinema nord-americà
El festival de festivals compta a concurs amb una nòmina de directors de renom internacional com els germans Coen que presentaran un film sobre la escena musical novaiorquesa dels 60 centrat en el cantant de folk Llewyn Davis, inspirat en el músic Dave van Ronk, a Inside Llewyn Davis amb protagonisme de Oscar Isaac, Carey Mulligan o John Goodman. Un altre director nord-americà com James Gray retorna a la competició de Cannes per mostrar una pel·lícula com The immigrant que sembla prometre un nou retrat de cinema negre tortuós passat pel sedàs del vellut mentre repeteix amb l’actor Joaquin Phoenix i compta també amb l’actriu francesa Marion Cotillard.  D’altra banda, el paladí del cinema independent nord-americà Jim Jarmush participa amb una estranya visita al format romàntic vampíric a Only lovers left alive a partir de la novel·la homònima de Dave Wallis, segurament per donar una rebregada al gènere amb una parella d’amants formada pels actors Tom Hiddelston i Tilda Swinton, que responen als noms d’Adam i Eva.

El desembarcament de cinema nord-americà té continuïtat amb el darrer film d’Alexander Payne, Nebraska, on s’explica la relació entre un pare alcohòlic i el seu fill durant un viatge per recollir un premi milionari en el que serà una road movie itinerant entre Montana i Nebraska amb l’al·licient d’estar rodat en blanc i negre amb protagonisme de Bruce Dern i Will Forte. Després de la seva recent estrena als nostres cinemes d’Efectos secundarios, el director Steven Soderberg completarà una copiosa presència de cinema nord-americà en la secció oficial a concurs amb el que sembla indicar que és el seu comiat cinematogràfic, Behind the Candelabra, en què recupera la figura d’un extravagant pianista dels setanta, Liberace, amb un repartiment conformat per Matt Damon, Michael Douglas o Dan Aykroyd.
La centralitat del cinema francès
Entre la vintena de títols que competiran per la Palma d’Or detectem el poder de convocatòria dels amfitrions gràcies a una cinematografia francesa que hi ocupa un espai central. Arnaud Desplechin participa en la secció oficial amb una adaptació d’una novel·la de George Devereux a Jimmy P. (Psychothérapie d’un indien des plaines) per explicar en anglès l’estranya amistat de dos homes que semblen absolutament antagònics en un drama psicològic on un terapeuta intenta desentrellar els somnis i els records d’un soldat indi que va participar a França durant la 2ª Guerra Mundial amb un repartiment mixt conformat per Benicio del Toro i Matheu Amalric. En el paquet del cinema francès s’hi ha apuntat el polonès erràtic Roman Polanski amb el seu film La Vénus à la fourrure ambientat en el món del teatre i centrat en les torbadores relacions d’un director i una actriu impulsiva a partir del relat previ de Leopold von Sacher-Masoch i amb un elenc encapçalat per, novament, Mathieu Amalric i l’actriu Emmanuelle Seigner.

François Ozon concursa amb Jeune&Jolie en el que serà un drama juvenil protagonitzat per una noia de 17 anys, interpretada per Marine Vatch, i que serà narrat amb la cadència del pas de les estacions i al ritme de quatre cançons. I Guillaume Canet participa amb una coproducció rodada entre França i Estats Units, Blood ties, apuntant-se al format trhiller en un enverinat entorn familiar tot comptant en l’escriptura del guió amb una contribució tan selecte com és la de James Gray – recordem que participa com a director en la mateixa competició amb The immigrant – a partir d’una novel·la de Jacques Maillot amb Marion Cotillard treballant novament en anglès i els actors Clive Owen, Billy Crudup o James Caan.

L’actriu francesa Valeria Bruni-Tedeschi s’ha tornat a posar rere les càmeres després d’Actrices per rodar la comèdia dramàtica Un château en Italie encapçalada per ella mateixa al costat de Louis Garrel per explicar una història de desmembrament d’una família burgesa i el ressorgiment d’un amor perdut al cap dels anys. La preponderància del cinema francès arriba al seu zenit amb la clausura del festival el proper 26 de maig a càrrec del francès Jérôme Salles amb un thriller policial ambientat a Sud-Àfrica durant l’apartheid rodat en anglès amb protagonisme d’actors nord-americans de primera fila com Orlando Bloom o Forest Whitaker.

 

The Blink Ring de Sofia Coppola.

Cannes s’acosta al terreny relliscós de l’adolescència femenina

Després de la jornada inaugural encapçalada per la desfilada interminable de famosos per la catifa vermella sota els flaixos i la pluja persistent arriba el torn del cinema en competició. Com resulta habitual, el Festival de Cannes obra amb una jornada memorable i la presentació d’aquesta 66è edició aquest dimecres 15 de maig no podia desmerèixer el caràcter d’esdeveniment mundial que ha adquirit aquest festival de festivals tot i que una insistent pluja ho va intentar impedir.

A part de la pel·lícula d’obertura El Gran Gatsby de l’australià Bazz Luhrmann, que va arribar acompanyada de la presència de les seves estrelles principals com Leonardo DiCaprio, Carey Mulligan o Tobey Maguire, la catifa vermella va ser l’escenari ideal per presentar un concorregut i heterogeni jurat oficial. El jurat encarregat d’entregar la Palma d’Or va ser presentat per l’actriu francesa Audrey Tautou, que va exercir de mestre de cerimònies, i la seva composició ve liderada pel director nord-americà Steven Spielberg – qui té la mateixa edat que el certamen francès – mentre que la resta està conformadt per l’actriu australiana Nicole Kidman, el realitzador taiwanès Ang Lee, l’actor francès Daniel Auteuil, l’actriu índia Vidya Balan, la realitzadora britànica Lynne Ramsay, el realitzador romanès Cristian Mungiu, l’actor austríac Christoph Waltz i la directora japonesa Naomi Kawase.

Adolescències problemàtiques

 

En la Secció Oficial s’ha exhibit el darrer film del francès François Ozon Jeune&Joli en el que fa un retrat prou torbador i enigmàtic del comportament sexual d’una jove adolescent que acaba de fer els disset anys, Isabelle (Marina Vatcth). La història segueix el ritme de les estacions i el procés de transformació de l’adolescent arrenca amb un primer amor estiuenc que comporta la seva primera experiència sexual no massa plaent. Amb el retorn a la ciutat i l’inici del curs escolar, la joveneta assumirà una nova personalitat com a prostituta lluny del coneixement dels seus pares i el seu germanet.

La noia emprèn una estranya conducta de risc sense cap motiu aparent, potser un simple acte de rebel·lia juvenil, potser experimentar sensacions noves. I aquí rau precisament l’encert de la pel·lícula de l’Ozon que consisteix en apropar-se a allò inexplicable, en tocar allò intangible. Més enllà del retrat esquiu i ple d’arestes d’una joveneta díscola, Ozon aconsegueix transmetre també una potent corrent subterrània que inunda tota la pel·lícula al voltant del motor del sexe. Una pulsió irracional que potser no mou el món però que propulsa la conducta dels humans, des del despertar a l’adolescència fins a les infidelitats dels adults. Una pel·lícula fascinant sobre l’atracció física, l’eclosió de la bellesa juvenil, l’apoteosi del cos i totes aquelles passions ocultes i desitjos secrets que bateguen sota  la nostra carcassa de cos social.

    D’altra banda, la directora nord-americana Sofia Coppola ha estat l’encarregada d’inaugurar la gran secció paral·lela del Festival de Cannes Un certain  regard amb una pel·lícula com The blink ring que gira al voltant de l’univers femení adolescent. La directora de tan il·lustre cognom segueix reincidint en els retrats de jovenetes adolescents de classe alta tal com va fer en els seus mateixos inicis amb Las vírgenes suicidas. Sofia Coppola pren com a punt de partida les cròniques de societat que es van fer ressò dels  fets verídics d’una colla d’adolescents que es van dedicar a sabotejar cases de famosos del cinema i la música per apropiar-se de tota mena d’objectes de luxe però sobretot roba, sabates o bolsos. Uns joves pijos de bona família absolutament obsessionats per la possessió de les marques més preuades així com  fans dels fastos de les celebritats.

Una galeria de personatges que viuen sense adonar-se cremant-se en una foguera de les vanitats i exponents d’una mentalitat lligada al aparatós món de les aparences i l’exhibició més fatxenda. El problema de la pel·lícula de la Coppola és que s’acosta a aquests joves per exposar un model de vida de la cultura de  l’aparador mentre enlairen la bandera de la superficialitat des de la simple exposició en la llunyania i sense prendre cap mena de posicionament.  Tot i reflectir un món que li sembla proper i conegut, comptant fins i tot amb la complicitat d’alguns famosos com Paris Hilton, la pel·lícula sembla encomanar-se també d’aquesta mateixa atmosfera de l’artifici i de la buidor. A alguns els pot atreure aquest exercici de no implicació, de no gratar més enllà de la crosta de l’ostentació i de la frivolitat, però a mi m’avorreix i em deixa fred precisament aquesta opció triada de la manca de profunditat i de reflexió.

 

Farhardi esbossa un convuls mapa dels sentiments remoguts

 

Le passé del director iranià Farhardi.

El director iranià Asghar Farhadi participa per primera vegada a concurs en el festival de Cannes amb la cinta francesa Le passé per seguir burxant amb gran eficàcia els fils dels imprevisibles sentiments humans posats a prova com ens té acostumats en propostes anteriors tals com  A propósito de Elly (2009) o Nader y Simin. Una separación (2011). La història està centrada en diversos personatges d’un entorn familiar i arrenca quan Ahmad (Ali Mossafa) retorna al cap dels anys a París per divorciar-se de la seva dona, Marie (Bérénice Bejo), ara promesa amb un altre home, Samir (Tahar Rahim). I el que podria ser una simple història de separacions i noves relacions de parella s’agreuja perillosament ja que hi ha altres persones afectades com els respectius fills dels diferents homes posant a prova  també unes inestables relacions paterno-filials.

El terreny és propici per a les explosions de les emocions i l’àmbit familiar es converteix en un polvorí quan emergeix un secret del passat que afectarà a tothom i fa replantejar totes les decisions. El resultat és un melodrama enrevessat on la força dels esdeveniments del passat es capaç de provocar un sotrac en unes relacions que ja són conflictives de mena. Farhardi és capaç de crear una espessa teranyina humana on tots els personatges es troben atrapats per construir un clima d’enrariment creixent a base de retrets, acusacions i ferides obertes que costa tancar.

 

Jia ZhangKe i Amat Escalante reflecteixen el llast de la violència social

 

Un habitual del festival com el xinès Jia ZhangKe que ha participat fins a quatre vegades a la en la secció oficial ha presentat a concurs l’estimable pel·lícula  A Touch of sin en què fa un retrat col·lectiu de la Xina contemporània a través de diferents personatges que pateixen situacions que els porta a l’ús de la violència en totes les seves manifestacions. En una estructura desordenada i fragmentària, les diferents històries s’alternen fins a formar un heterogeni mosaic de la societat xina en què les explosions de violència personal sembla l’única sortida.

El realitzador xinès aconsegueix transmetre un desassossec social i humà notable en la radiografia actual d’un país ple de contradiccions. Hi ha una alenada desesperada que desemboca en un nihilisme ferotge conformat per actes violents cecs i despietats. Des d’un miner indignat amb la injustícia, la corrupció i el caciquisme local que es venja de forma implacable dels responsables, la resposta salvatge d’una hostessa humiliada o la violència contra un mateix com és el cas del suïcidi d’un noi que fa diferents feines en condicions deplorables. Un fresc heterogeni i dispers que conté algunes incursions fantàstiques, picades d’ullet al cinema d’acció o la presència de teatre tradicional que puntua l’acció i il·lustra també el camí emprés pels diversos personatges.

A Touch of Sin.

Aquesta atmosfera de violència enquistada es reprodueix també en la pel·lícula mexicana Heli del mexicà Amat Escalante que competeix en la secció oficial després d’haver participat a la secció Un certain regard de Cannes amb Los bastardos (2008). El personatge principal es el que dona nom a la pel·lícula i sobre ell i la seva família recau la violència despietada dels narcotraficants quan la seva germana s’enamora d’un soldat que ha robat part de la droga. Una mostra de cinema inclement i irrespirable que retrata amb tota la duresa possible una violència gangrenada en una societat impossible. Un cinema de la crueltat que aposta per la mostració de la violència extrema exercida sense miraments com maltractaments, tortures i agressions de tota mena que dibuixa un retrat d’un país immers en una espiral de brutalitat sense aturador. És cert que l’explicitat de les seves imatges pot moure al rebuig a l’espectador més sensible però alguns moments atresoren guspires perdurables, cas del preciós llarg pla final que incorpora una certa bellesa, calidesa i esperança en la dissortada vida dels seus damnificats protagonistes.

Arnaud Desplechin i Matthieu Amalric | AFP.

Paternitats dubtoses i educació qüestionada

 Like father, Like son/De tal padre, tal hijo del japonès Hirokazu Kore-eda segueix explotant amb delicadesa i subtilitat els lligams dins de la família, territori propens per la circulació de sentiments i emocions. Planteja un punt de partida d’enorme poder dramatúrgic al presentar una situació d’infàncies creuades que qüestionaran les relacions paternofilials establertes. Dues  famílies antagòniques, dos models de vida diferents reben una sotragada el dia que els anuncien que els seus respectius fills han estat intercanviats a l’hospital on van néixer.

Hi ha una lectura social immediata i evident quan planteja el món de la riquesa i el del treball a través d’aquestes dues famílies oposades. Però més enllà  d’enfrontar una educació elitista amb transmissió de valors com l’èxit i el triomf social enfront d’una educació més senzilla i amb valors de família, el que busca Kore-eda és anivellar la situació, igualar les dues famílies enfront d’un conflicte idèntic. Les dues famílies s’enfrontaran al mateix dilema quan es posen en entredit els lligams de sang i es posa en qüestió la paternitat. S’obra un pràcticament irresoluble interrogant quan cal entendre qui és el fill vertader, el fill natural o el fill que has educat, en una situació semblant al dels fills adoptats. Un autèntic trasbals, una situació impensable que trastoca l’ordre de cada casa.

La grandesa de Kore-eda és que sap imprimir un aire de simplicitat a les històries que li agrada explicar sobre les fluctuants relacions personals dins del cercle familiar.  És un fabricant de melodrames vellutats i suaus gràcies a una realització transparent i neta, despullada d’artificis, i capaç de desvetllar emocions primàries. Encomana una sensació de sensibilitat i senzillesa quan s’enfronta a la complexitat encara que en la present ocasió corre el risc de caure sovint en una enfocament massa ingenu o innocent. Però és que no podem oblidar que el director japonès dona tanta importància als adults com als infants, identificant-se indistintament amb tothom.

 

Els laberints de la ment acaben en  les febleses de l’esperit

En una edició marcada per un pronunciat accent francès en el conjunt del festival retrobem la presència familiar del realitzador Arnaud Desplechin que retorna a la secció oficial després de Un cuento de Navidad (2008). El director francès presenta la seva primera pel·lícula rodada en anglès Jimmy P.(Pshycotherapy of a plains indians) a partir de la història verdadera de Jimmy Picard (Benicio del Toro), un trastornat soldat nord-americà de ètnia Blackfoot que pateix terribles maldecaps al retornar a casa després de ser desmobilitzat a la 2ª Guerra Mundial. El soldat retornat serà ingressat en un hospital militar per ser tractat d’una alteració psicològica de difícil diagnòstic fins que serà derivat a les mans de l’antropologista francès especialitzat en ètnies indígenes Georges Devereux (Mathieu Amalric)

A partir d’aquest moment comença una teràpia per explorar els intricats laberints de la ment del pacient i reprendre els camins i les vivències del seu passat. La pel·lícula esdevé aleshores una fluida i harmoniosa successió de trobades il·lustrades amb fragments dispersos com somnis, infància, família o vida de parella que ajuden a reconstruir i entendre finalment l’arrel dels sofriments de Jimmy. En aquesta cadència  de sessions i trobades neix també una familiaritat i complicitat entre pacient i doctor. El ritme de les confessions amicals, en paral·lel al buidatge dels racons de la memòria, crea un clima estranyament assossegat que inunda tota la pel·lícula. I, al capdavall, emergirà una simptomatologia més propera a les ferides de l’esperit com potser  una paternitat descuidada.

Li podíem retreure al film de Desplechin la sensació de que no pot desprendre’s d’un encotillament en els canons d’un cinema més comercial que l’acaba constrenyent. Així no pot abstreure’s tampoc de perfilar un personatge com Devereux sota els motlles de l’estereotip del professor excèntric, lluny de l’academicisme dels companys, que el fa doblement atractiu i simpàtic pel públic. De la mateixa manera, la pròpia realització es contagia d’un estil clàssic pulcre i formal, igual que l’ús d’ingredients de thriller psicològic, una mica a l’ombra de Recuerda d’Hitchcock. Un viatge tant llarg pels rebrecs de la ment per acabar parlant de la simplicitat de les emocions  primeres.

 

Crònica esperpèntica d’un fracàs anunciat

Els germans nord-americans Joel i Ethan Coen competeixen de nou per la Palma d’Or a Cannes amb Inside Llewyn Davis després d’anys d’absència de la secció oficial del certamen francès quan van presentar No es país para viejos (2007). Els germans Coen obren la pel·lícula amb una estranya seqüència d’agressió al protagonista, Llewyn Davis (Oscar Isaac), després de fer un concert en una cava en un carreró fosc. Aquest pròleg introductori crea una atmosfera genuïna de cinema negre amb un personatge sinistre que emergeix de les ombres de la nit urbana per agredir al cantant.

Però aquesta desconcertant obertura serveix per obrir un immens flashback que buscarà il·lustrar les desencertades passes d’un cantautor que fracassa indefectiblement quan intenta obrir-se camí en l’escena musical novaiorquesa. Es prescindeix aleshores de l’enganyós enfocament en clau de thriller  i  ens endinsem en el conegut terreny del gènere biopic per reconstruir el camí erràtic d’un artista fictici encara que inspirat en la figura del folksinger Dave van Ronk.

La pel·lícula és la crònica d’un artista bohemi  solitari, sense domicili fix, que malviu en els sofàs d’amics i coneguts i que ha estat abandonat per la seva companya. Un conjunt d’ingredients propensos a l’estereotipat retrat d’artistes maleits encara que aquest personatge encaixa perfectament en la galeria de personatges estrafolaris i perdedors dels germans Coen.

Aquest recorregut frustrat a la recerca de l’èxit i el reconeixement està explicat en clau de comèdia negre de tonalitats fatalistes amb un humor intel·ligent, impagables personatges estrafolaris com sempre a can Coen i gags visuals brillants. En aquesta comèdia fosca i esperpèntica juga un paper important la presència d’un gat sense nom que serveix per afegir més humor en primer terme però que compleix eficaçment la funció simbòlica de reforçar el caràcter extraviat i perdut d’aquest músic sense sort.

No cal dir que el film esdevé també un pertinent retrat d’una època de la música folk novaiorquesa dels anys 60 a la zona de Greenwich Village amb nombroses actuacions de diferents grups vocals, solistes o duets de folk melòdic que porten la pel·lícula cap el territori del cinema musical. D‘altra banda, un panorama musical que serà trasbalsat per la irrupció de la figura de Bob Dylan.

 

Assalt a l’ordre establert en una inquietant comèdia satànica

El realitzador holandès Alex van Warverdam ha presentat un estrany i inquietant film com Borgman de difícil encaix genèric ja que es mou en un territori relliscós. El film oscil·la entre la comèdia de l’astracanada i l’humor de l’absurd, el film de psicòpates i assassins en sèrie o les trames diabòliques i satàniques conspiratives.  El personatge principal és Camiel Borgman (Jan Bijvoet), una espècie de líder d’un grup secret que vol trastocar l’ordre establert i que es fa passar per rodamón o pidolaire per entrar a les cases de gent rica i sabotejar-les des de dins.

Aquesta premissa és força prometedora a més d’arrencar amb una seqüència sorprenent farcida d’imaginació i inaccessible a la comprensió d’un espectador perplex situat en un fora de joc constant.  Oscil·lem entre la rialla que desvetlla un humor de l’estupidesa i el sense sentit però alhora detectem un joc sinistre i amagat que ens mou a una atemorida i perplexa inquietud. Ens congratulem amb la llavor de la desestabilització que conté aquest film, a l’igual que la seva personal aproximació a l’ambigüitat d’una figuració del mal com la que representa el protagonista que dona títol a la pel·lícula. Un personatge malvat, pèrfid,  que ens acosta als problemàtics territoris de la fascinació i l’atracció que pot desvetllat el mal.

Intuïm una lectura social evident en la presentació d’aquesta maquiavèl·lica destrucció de l’ordre establert en una zona residencial amb famílies acomodades de part d’aquest estrambòtic grup organitzat resultat d’una aplaudida mala baba d’Alex Van Warverdam.  Però resta finalment una sensació que aquesta pel·lícula en la seva dispersió genèrica i les voltes i giragonses que dona ens condueix a una via morta. La simpatia de la proposta i la pretesa subversió que conté crec que queda finalment en un discret foc d’encenalls. Queda, això sí, moments aconseguits de torbadora i malaltissa incomoditat.

 

Takashi Miike.

El cinema oriental fa figa

Pel que fa a la quota concedida al cinema d’acció amb denominació d’origen oriental cal dir que la presència del darrer thriller del japonès Takashi Miike Wara no tate/Shield of Straw, que podria animar el matí del dilluns traient-nos la son de les orelles, la veritat és que ens ha deixat ben ensopits i desinflats. La pel·lícula explica l’odissea d’un grup de policies que han de custodiar un jove violador dels possibles atacs de tota mena d’enemics, fins i tot de membres del mateix cos policial, després que l’avi multimilionari de la nena posi preu al cap del criminal.

La pel·lícula no funciona perquè compta amb una suma d’ingredients típics del gènere de persecucions i d’acció sense oferir res nou. Predomina una sensació de tallar i enganxar, de repetició de models i tics, sense energia ni vibració i mancada d’ imaginació. Si tan sols fos una simple pel·lícula d’entreteniment ben feta per passar l’estona, doncs  benvinguda sia; però quan vol afegir-hi densitat psicològica als personatges amb problemes o mancances personals i encetar també una reflexió sobre la conveniència de donar protecció a un sàdic fins al propi sacrifici, aleshores la pel·lícula fa figa fins caure sovint en el ridícul.

 

El cinema francès s’empantanega als Estats Units

     I fora de competició s’ha mostrar la primera pel·lícula nord-americana del francès  Guillaume Canet –amb col·laboració del director i guionista nord-americà James Gray – Blood ties també en un registre de thriller però amb ingredients de tragèdia familiar. Aquesta prolixa pel·lícula ambientada a Nova York el 1974 té diferents personatges i moltes històries creuades, encara que la columna vertebral reposa sobre els llaços fraternals de dos germans col·locats als dos costats de la llei.

Chris (Clive Owen) és el bala perduda, el germà delinqüent que surt de la presó, i Frank (Billy Crudup) és el germà petit policia que l’acollirà a casa seva; ambdós reprendran una relació que ens retrotrau d’alguna manera a la història bíblica de Caim i Abel. Una prolífica pel·lícula que sembla heretar el llenguatge extensiu de la serialitat però que apareix rutinària i funcional, sense sortir-se del rengle del gènere negre de temperatura emocional. Un exponent més del cinema francès que sembla encaixonar-ne en un nínxol genèric quan s’enfronta al model nord-americà més comercial o popular. Pateix una mica també del mal sofert per Arnaud Desplechin amb la pel·lícula ja vista de la secció oficial Jimmy P. (Psychotherapy of a Plains Indians)

 

La simfonia dels horrors

És just parlar d’algunes pel·lícules projectades en altres seccions que ens han deixat el ànim tocat i absolutament corpresos. El cap de setmana ens va regalar un conjunt de pel·lícules exhibides fora de la secció oficial que conformarien una espècie de trilogia de les barbaritats històriques, una autèntica simfonia dels horrors. Ens referim a tres propostes complementàries que aborden diferents episodis de la història de la crueltat humana sense límits. El documentalista Rithy Pahn visita de nou el genocidi dut a terme pels khmers vermells a Cambotja a partir del 1975 en el film La imatge manquante. L’extraordinària pel·lícula que ha presentat enguany a la secció paral·lela Un certain regard afegeix un nou esglaó i potser la culminació de la seva imprescindible tasca de recuperació històrica.

El caràcter excepcional d’aquesta pel·lícula ve donat per l’ús de ninotets de fang i maquetes que l’acosten a un cinema d’animació artesanal ple de poesia per representar aquells passatges de la memòria pròpia dels camps que no tenien la seva corresponent imatge. I és que els films de propaganda del règim del terror dels khmers vermells que filmaven els camps de reeducació no van enregistrar la gana extrema, els treballs forçats, la fatiga, les malalties mortals i la mort indiscriminada i massiva que va portar a la desaparició, entre altres, als familiars més propers del director.

D’altra banda, el francès Claude Lanzmann ressegueix i insisteix una altre volta en la recuperació de la memòria dels camps d’extermini nazis entre 1939 i 1945 a Le dernier de les injustes aportant documents únics com l’abundós metratge al voltant de l’entrevista feta l’any 1975 a Roma a  l’últim president viu del Consell Jueu del Ghetto de Theresiendsdat, Benjamin Murmelstein. I el filipí Adolfo Alix Jr. reprèn la marxa extenuant de milers de presoners filipins i nord-americans a mans dels japonesos a Batan en la 2ª Guerra Mundial a Death March. Una història arxiconeguda perfectament adaptada al cinema bèl·lic però explicada ara d’una manera ben original malgrat la seva artificiositat. Una pel·lícula en blanc i negre de factura teatral que cau en l’abstracció amb una imatge repetida fins a l’infinit com és la marxa del presoners com morts vivents amb un ús recurrent d’imatges ralentitzades per subratllar el paroxisme dels cossos exhausts sota una banda sonora de gemecs i laments.

 

Sorrentino fa reviure l’esperit fellinià

La pel·lícula de la sessió oficial La grande bellezza de l’italià Paolo Sorrentino s’ha convertit inesperadament en una de les perles del festival quan ja hem travessat l’equador. No esperàvem que Sorrentino ens donés cap alegria després de la seva ensopegada en el cinema anglès amb una pel·lícula com This must be the place que va concursar a Cannes l’any 2011 i que va deixar a tothom força glaçat.

La grande bellezza explica la vida frívola i despreocupada d’un periodista de renom, Jep Gambardella (Toni Servillo), que viu en una festa perpètua les nit romanes d’estiu a la terrassa del seu palauet a partir del moment que celebra el seu 65è aniversari envoltat d’amics i convidats que l’afalaguen. Aquesta figura pública reverenciada, escriptor frustrat també després d’haver publicat un llibre fa molts anys, viu envoltat d’amics artistes i intel·lectuals amb llargues xerrades o saraus interminables. Tot plegat és un món de la frivolitat i d’aparences, una representació de la buidor i de la superficialitat.

Enmig d’aquesta gresca detectem la malenconia creixent d’un personatge que envelleix i recorda episodis cabdals de la seva adolescència com un primer amor de força trasbalsadora, que es queda en estat de suspensió quan unes imatges el traslladen al passat, o un mar imaginat projectat en el sostre de la seva cambra que evoca la seva creixent i imparable nostàlgia. Diferents fets remouen la seva indolència i la calma i serenitat d’un home que ja està de tornada de tot s’esberla davant del suïcidi d’un noi, la mort d’una dona que acaba de conèixer o la marxa d’un amic poeta. Els personatges més propers de Jep comencen a desaparèixer d’escena com una premonició de que el temps s’esgota i de que malgrat està rodejat de gent està més sol que mai.

La pel·lícula és atapeïda, recarregada, a vegades fins a l’excés i la desmesura. Una pel·lícula espectacular i desbordant que pot moure a la vistositat gratuïta però tot agafa un sentit quan ens adonem també que rere les seves imatges batega la nit romana de La dolce vita de Fellini i que el personatge de Jep, encarnat magistralment per Toni Servillo, sembla una reencarnació de Marcello Mastroinai amb uns anys de més. Una pel·lícula finalment trasbalsadora que acaba commovent.

 

Una diva  en carrossa d’or

Després de l’esplèndid biopic dels germans Coen sobre un músic folk ficcional a Inside Lewyn Davis ens trobem de nou amb un nou biopic inspirat en aquesta ocasió en un personatge real com va ser el pianista i showman Valentino Liberace de mans del director nord-americà Steven Soderbergh a Behind de Candelabra. Soderbergh trepitja de nou la catifa vermella de Cannes per sisena vegada després de la seva fulminant arrencada amb una cinta com Sexo, mentiras y cintas de video que es va emportar la Palma d’Or l’any 1989.

Cannes acull l’anunciada retirada de Soderbergh del món del cinema en aquesta hipotètica darrera pel·lícula sota el benefactor paraigües de la potent cadena televisiva HBO. La pel·lícula es concentra bàsicament en la relació de Liberace (Michael Douglas) amb el jove adonis Scott Thorson (Matt Damon) que esdevindria el seu amant favorit i, finalment, fill adoptat, durant un període que s’allarga entre els anys setanta i inicis vuitanta. Una cinta concebuda des de la comercialitat que s’ajusta perfectament a la clàssica construcció d’una relació amorosa triomfant que després es deteriora amb el pas del temps tal com passa en les millors famílies.

Soderbergh retrata un món d’opulència i d’exhibicionisme a través d’una ostentosa fortalesa on viu com una reinona de l’espectacle adorada per un extens públic en el paradís dels vestits llampants, la cursileria, el kitsch i tot allò que brilla i resplendeix que és Las Vegas. En aquesta carrossa d’or que és la cort dels faraons de Liberace, el personatge públic pot expandir la seva amagada condició homosexual al costat dels seus protegits. Però, desenganyem-nos, Soderbergh no parla ni discurseja de la condició homosexual sinó de la història de manual al voltant de l’èxit i la felicitat i la posterior caiguda en desgràcia de l’amant ocasional d’una celebritat.

Tot resulta entretingut, funcional i vistós dins dels paràmetres de la correcció fins el punt que es podrien ensumar les possibilitats d’Oscar per l’autèntica exhibició de transformisme que mostra Michael Douglas embolicat en aquest paper regal de Soderbergh d’allò més agraït de cara a un públic que aplaudeix les grans interpretacions. Un paperàs que inclou fins i tot un clímax tan dramàtic com pot ser l’arribada devastadora de la Sida. No podríem dir el mateix d’un fornit i encartonat Mat Damon que esbossa les seves mancances prestant-se a aquest joc de les disfresses i que l’acaba esborrant.

 

Tragicomèdia d’una boja família en decadència

En la secció oficial s’ha pogut veure la trastornada comèdia Un château en Italy a càrrec de l’única directora present en la competició, l’actriu i realitzadora francesa amb sang italiana Valeria Bruna Tedeschi. Una història coral en què sobresurt l’estranya e incerta història d’amor encetada per Louise (Valeria Bruna Tadeschi) i Nathan (Louis Garrel). Ambdós provenen de famílies complicades amb handicaps de tota mena, tots són personatges trencats, com la mateixa Louise que és filla d’una nissaga aristocràtica industrial italiana en procés de desballestament i amb un germà moribund.

Es tracta d’una pel·lícula d’esperit esbojarrat que crida l’atenció per la seva singularitat i esperit anàrquic, una cinta que s’arrisca per un autèntic pedregar sense gaire complexes, amb una galeria de personatges excèntrics, malalts o trastornats com emblema també d’una decadència col·lectiva sense cap mena d’èpica. En aquesta mostrari de personatges estrambòtics, Valeria Bruni Tedeschi segueix fidel a la seva preocupació per perfilar sempre un personatge de comèdia més aviat sapastre, maldestre i imprevisible. Això ho fa per buscar alguns gags, previsibles i fàcils, que cerquen la comicitat a través de diversos numerets i altres monades diverses. La pel·lícula resulta simpàtica pel seu modest atreviment, esperit transgressor i retrat d’un melancòlic desgavell humà general,  però predomina una sensació de pel·lícula feixuga i pesada.
Magnificència visual

Quan encara cuegen els  efectes sísmics  de la sacsejada que va significar  Drive de Nicolas Winding Refn fa un parell d’anys a Cannes amb l’esclatant revelació d’un nou perfil d’actor com Ryan Gosling que barrejava la brutalitat amb la tendresa, ara ens arriba en un estat d’excitant expectació el següent treball del danès a concurs enguany, Only god forgives, de nou amb l’actor fetitxe Ryan Gosling. L’espera ha valgut la pena i el danès ha sorprès a propis i estranys amb una proposta desmesurada, de format operístic. Only god forgives és un fastuós espectacle visual amb una realització solemne per explicar amb imatges superestilitzades una trama de cinema negre amb crims i venjances amb alguns ingredients de tragèdia familiar. El resultat és senzillament aclaparador i tanta exhibició d’estil embarrocat ha portat alguns a sentir-se prop de l’avorriment que provoca la  petulància i l’ostentació.

Però altres hem experimentat una mena d’estat en trànsit durant moltes estones de la pel·lícula absolutament submergits i hipnotitzats deixant-nos arrossegar pel desplegament estetitzant de saturada bellesa i lirisme ferotge. Podem entendre que l’artificiositat de l’embolcall no s’ajusti a la simplicitat de la història, però el grau de fascinació que provoca la immersió en aquest món extrem d’exacerbada plasticitat i sensualitat és, senzillament, espatarrant.

 

Cinema de l’austeritat

   A les antípodes de la sumptuositat i la magnificència d’Only god forgives de Nicolas Winding Refn trobem un exercici de modèstia i austeritat com la pel·lícula txadiana Grigris de Mahamat-Saleh Haroun que conforma la presència testimonial del cinema africà en la competició. El realitzador de Grigris retorna al certamen francès després d’aconseguir el Premi del Jurat gràcies a Un homme qui crie l’any 2010 per explicar ara la història d’un jove discapacitat físic que és tota una atracció de les pistes de ball pels seus moviments i contorsions, talment una titella moguda per fils invisibles.

Es tracta d’una història mínima amb pocs elements que desemboca en la lluita diària per la supervivència i vèncer obstacles com l’ingrés del padrastre a l’hospital i després poder pagar el tractament. La necessitat de guanyar més diners l’obliga a buscar més feines i es fica a la gola del llop quan participarà en una xarxa de tràfic clandestí de benzina i s’emporti els diners d’un pagament.   Una història arrelada al context social i humà africà que juga amb ingredients de neguit i suspens del cinema negre amb màfies de contraban i sicaris disposats a matar el traïdor.

Malgrat totes les limitacions, Haroun és capaç d’explicar una història de forma convincent i creïble comptant amb un protagonista únic i irrepetible que incorpora tota la duresa i les dificultats de la vida a les quals ha de fer front. Una pel·lícula feta amb correcció i voluntarisme que connecta amb un  naturalisme social evident, alguns dirien un cinema neorealista, altres un cinema de la pobresa o del tercer món, però per damunt una mostra prou simbòlica de tot un cinema de la voluntat de ser i de l’esperit de superació.

 

Cannes troba la seva imprescindible història d’amor

       Si el cinema francès ocupa la centralitat en la secció oficial del festival és perquè evidentment juga a casa, és el país amfitrió; però la seva nodrida concurrència esdevé un indicatiu també de la riquesa cinematogràfica d’un país que és capaç d’abordar, sostenir i propulsar tot tipus d’enfocaments, des d’allò més comercial i popular a aquell cinema més independent i agosarat. En aquesta tessitura no resulta estrany la presència d’una meravellosa cinta com La vie d’Adèle-Chapitre 1&2 d’Abdellatif Kechiche, enèsim exponent d’aquest cinema més desacomplexat i arriscat, capaç de mostrar amb una intensitat i veritat extraordinària una història d’amor adolescent lèsbica.

Si François Ozon ja ens va deixar lleugerament torbats amb la seva aproximació a l’adolescència femenina a Jeune&Jolie els primers dies del festival, ara el seu compatriota d’Abdellatif Kechiche ens porta als territoris tan sol suggerits elegantment per Ozon i ens aboca de ple a una riuada indeturable de sensacions i sentiments a través del seguiment de les primeres passes de l’adolescent Adèle (Adèle Exarchopoulos) per trobar la seva identitat sexual per encetar una apassionada i tòrrida relació amorosa amb una noia que porta els cabells tintats de blau, Emma (Léa Seydoux). Es tracta d’una pel·lícula de tres hores de durada senzillament magistral al saber transmetre des de la immediatesa i la vivacitat tota la sensualitat, la carnalitat, el romanticisme i la desesperació d’una relació sentimental d’alt voltatge sexual i emocional.

No està de mes dir-ho, però creu que el nostre cinema és mostra incapaç de copsar i rodar a la manera d’aquests realitzadors francesos i el seu cinema absolutament fresc, rotundament físic i feridorament real.  Una bellíssima i torrencial història d’enamorament que desborda per totes bandes la bonica i educada història d’amor homosexual entre una celebritat i el seu jove protegit a Behind de Candelabra d’Steven Soderbergh. Adèle Exarchopoulos i Léa Seydoux – qui d’altra banda participa com a vertader objecte del desig en una altre pel·lícula francesa en la secció paral·lela Un certain regard, Grand central – fan un treball tan simplement sublim que es podrien erigir en fermes candidates a la Palma d’Or a la millor interpretació femenina.

 

Road movie d’un vell solitari al propi passat

    El director nord-americà de la recent Los descendientes (2011), Alexander Payne, participa a competició a Cannes amb un solvent, entranyable i  emotiu treball en blanc i negre, Nebraska.  Aquesta pel·lícula d’aparença senzilla i ambició modesta conté més aviat una història mínima, la d’un avi alcoholitzat, Woody Grant (Bruce Dern), entossudit a cobrar un premi d’un milió de dòlars que la dona i els fills li diuen que és una enganyifa publicitària. Es tracta d’un darrer acte determinació i de voluntat d’un pobre avi que sembla patir símptomes de demència, figura de pare gens exemplar, home menystingut per tothom i marit  anul·lat per una dona massa possessiva. Finalment, un dels seus fills, David Grant (Wil Forte), abandonat per la seva companya, l’acompanyarà a contracor en aquest viatge impossible a Nebraska tot travessant diversos estats.

El viatge de pare i fill s’ajusta als paràmetres habituals del format road movie i el seu recorregut ple d’incidents i aventures amb un component de comèdia tragicòmica per una Amèrica profunda els acabarà portant al seu poble natal després de dotzenes d’anys. Retrobem la figura del viatge que ajuda a recompondre els llaços paternfilials trencats o inexistents. I visitar el lloc d’origen dels personatges significa també una mena de retorn al passat quan reapareixen vells coneguts i es trepitgen els llocs ara deshabitats.

Es tracta d’una pel·lícula que neix de forma anodina i força convencional mentre discorre pels llocs comuns del gènere amb família desavinguda mentre predomina una sensació d’avorriment fruit de reveure allò ja vist i repetit.  Però a mesura que la pel·lícula avança aquesta comença a créixer i a fer-se gran malgrat la senzillesa del seu contingut i dels seus instruments. Progressivament el patetisme del personatge, el paisatge de cases isolades i vetustes a la manera del d’Edward Hooper, la immobilitat i indolència dels familiars oblidats entaforats en els sofàs, una difusa herència del Jarmush d’Extraños en el paraíso, o l’humor càlid, innocent i respectuós propi de  Payne fa que la melancolia, la tendresa, la humanitat, l’amor i l’emoció aflori i s’escampi arreu fins a culminar en un prodigiós final d’aquells que t’arriben el cor i t’ericen la pell.

Cannes cuida els elefants del cinema

   Resulta destacable d’aquests darrers dies la presència de figures de referència de la història del cinema, vells i nobles elefants del cel·luloide com Robert Redford o Jerry Lewys que no es resignen a desaparèixer. L’actor i director Robert Redford ha visitat el festival com a protagonista únic d’una molt estimable pel·lícula projectada fora de competició, All is lost de J. C. Chandor, i centrada en les peripècies d’un navegant experimentat que naufraga amb el seu vaixell.

Es tracta d’una pel·lícula de gran força ja que descriu la desesperada aventura d’un nàufrag en mig del mar i desprovist de tot. És la lluita sorda i tenaç de l’home oblidat del món que ha de fer front a tota mena d’obstacles, una odissea heroica conformada per petits gestos, actes i accions. Una grandiosa aventura amb els mínims elements. Una pel·lícula pura, despullada de brossa, i un film valent també al prescindir de diàlegs i veu en off. Una sorprenent pel·lícula sobre l’èpica de la resistència.

També ha visitat Cannes un monstre de la pantalla com Jerry Lewys gràcies a la seva participació en el film Max Rose de Daniel Noah exhibida en sessió especial en què el còmic es posa en la pell d’un vell pianista retirat que descobreix que el seu matrimoni no ha estat tan idíl·lic com es pensava.

Qüestió d’honor i dignitat

La darrera cinta francesa a competició ha estat Michael Kohlhass d’ Arnaud des Pallières a partir d’una adaptació d’un relat medieval de Von Kleist. Un heroi que es subleva contra la tirania i la crueltat d’un baró sanguinari fruit del seu elevat sentit de la justícia i l’equitat. Tot comença pel maltracte infligit a uns cavalls de la seva propietat i les queixes formals que presenta  infructuosament buscant una reparació legal. La justícia desestima la seva petició reiteradament i quan la seva dona intenta intermediar és injuriada i assassinada per decisió del Baró al marge del coneixement de la princesa del reialme. A partir d’aquest moment arrenca un amotinament armat liderat per Kohlhass qui, ofuscat cegament per la set de justícia, comet també actes de crueltat extrema com a revenja per l’actitud vexatòria del baró creant un clima de terror.

Es tracta d’una cinta filmada de forma esplèndida amb una preponderància dels paisatges feréstecs i boscos frondosos que li donen a la cinta un aire tel·lúric, mitològic. També destaca l’ús intel·ligent de l’el·lipsi per explicar els fets així com una utilització de la violència seca i sovint mostrada de forma elidida. Es una història sobre la lluita per la dignitat i restituir l’honor. La determinació per exigir que es faci justícia és tan gran que fins i to li costarà la pròpia vida al revoltat tot i que ell acabi guanyant la partida.

Cal assenyalar que la pel·lícula compta amb una quota catalana gràcies al paper secundari de Sergi López que fa de voluntari per allistar-se a l’exèrcit que Kohlhass ha reunit per aixecar-se contra el baró. Sergi López apareix com un personatge estrafolari, ben bé un Santxo quixotesc damunt un ase,  i sorprenentment apareix recitant el seu text en català creant una estranya sensació en l’espectador com si en aquell moment la pel·lícula fos dirigida per Albert Serra. Aquest breu oasi català en aquest festival mundial ha tingut continuïtat amb la sobtada irrupció de Sergi López en la roda de premsa de l’equip de la pel·lícula francesa-alemanya quan la seva assistència no estava anunciada.

 

La puresa ultratjada

En un festival com el de Cannes es produeix contraccions i dilatacions en funció de les expectatives creades. Es tracta d’un festival tan intens que les vibracions es disparen a la mínima i aquesta sensació es repeteix manta vegades ja que el llistat de noms de reputació cinèfila a concurs no descansa mai. Si molts frisàvem per les pel·lícules dels germans Coen, Alexander Payne o Nicolas Winding Refn,  avui tocava el torn al nord-americà  James Gray que manté la seva fidelitat al festival de Cannes on ha concursat aquests darrers temps amb anteriors treballs com Two lovers (2008) o La noche es nuestra (2007)

L’espera ha volgut la pena i James Gray ha complert la mar de bé amb un film d’una solidesa i exquisidesa incomparable com és The immigrant. La pel·lícula és la crònica de l’arribada d’una dona immigrant polonesa, Ewa Cibulska (Marion Cotillard), als Estats Units el 1921 i com per evitar la repatriació només desembarcar caurà en les mans d’un home que sembla voler ajudar-la, Bruno Weiss (Joaquin Phoenix). Com resulta previsible en el cinema de Gray, no ens trobem davant d’una pel·lícula que remarqui els aspectes socials o històrics sinó enfront d’un cinema de personatges complicats que col·lideixen entre ells i de valors essencials posats en entredit.

El que retrata Gray és un personatge pobre i immigrant atrapat en la seva condició de  il·legal que s’ha de sotmetre als favors d’un patró que l’obliga a prostituir-se per guanyar diners i enviar-los a la seva germana tísica retinguda en un hospital. La necessitat de diners és repetidament explicitada per Ewa venent el seu cos i empassant-se el seu orgull i creences religioses per tal de sobreviure. Predominen sensacions contrastades i paradigmàtiques com la d’aquesta dona protegida i ajudada pel seu proxeneta. D’igual manera, els seus propis familiars que l’havien de recollir ara la repudien per robar menjar en el viatge d’anada en vaixell.

Una dona en una difícil condició d’indefensió i vulnerabilitat extrema, una dona en precari que ens parla de com la misèria i la necessitat pot corrompre i embrutar les ànimes càndies i innocents. Una dona que es converteix en un clar exponent de la puresa i la bondat que és ultratjada com  a revers amarg del somni americà.

A part cal recalcar també el paper esquizoide i trastornat als quals ens té acostumats Joaquin Phoenix en el cinema de Gray com és el cas del seu personatge dividit entre l’amor envers la noia i el profit que en treu. D’altra banda, subratllar que el treball de Gray és únic alhora de crear atmosferes denses i saturades amb un posada en escena impecable en què la bellesa de les seves composicions es manté inalterable amb textures atapeïdes contagiant sempre una rara sensació d’espessor i toc torbador.

La Palma d’Or a La vie d’Adèle. Chapitre 1&2 fa bons tots els pronòstics

El jurat internacional del 66è Festival Internacional de Cinema de Cannes, presidit pel realitzador nord-americà Steven Spielberg, ha premiat amb la Palma d’Or La vie d’Adèle. Chapitre 1&2 del tunisià afrancesat Abdellatif Kechiche tot fent justícia al sentiment desvetllat d’aclamació incondicional i unànime de la premsa mundial immediatament després de la seva projecció.

Abdellatif Kechiche, Léa Seydoux i Adele Exarchopoulos. AFP

La vie d’Adèle. Chapitre 1&2, que s’estrenarà al nostre país amb el títol El azul es un color pálido, ens aboca de ple en una riuada indeturable de sensacions i sentiments a través del seguiment de les primeres passes de l’adolescent Adèle (Adèle Exarchopoulos) per trobar la seva identitat sexual mentre enceta una apassionada i tòrrida relació amorosa amb una noia que porta els cabells tintats de blau, Emma (Léa Seydoux). Es tracta d’una pel·lícula de tres hores de durada senzillament magistral que sap transmetre des de la immediatesa, la frescor i la naturalitat tota la sensualitat, la carnalitat, el romanticisme i la desesperació d’una relació sentimental d’alt voltatge sexual i emocional.

Els Coen triomfen amb una tragicomèdia musical

El gran premi del Jurat ha estat per la pel·lícula dels germans Coen Inside Llewyn Davis que segueix la trajectòria d’un cantant folk que fracassa indefectiblement quan intenta obrir-se camí en l’escena musical novaiorquesa. Aquest recorregut frustrat a la recerca de l’èxit està explicat en clau de comèdia negre de tonalitats fatalistes amb un humor negre i intel·ligent, impagables personatges estrafolaris com sempre a can Coen i gags visuals brillants. En aquesta comèdia fosca i esperpèntica juga un paper important la presència d’un gat sense nom que serveix per afegir més humor en primer terme, però que compleix eficaçment la funció simbòlica de reforçar el caràcter extraviat i perdut d’aquest músic sense sort.

Amat Escalante és premiat per un retrat immisericorde de la violència a Mèxic

El Premi a la millor direcció ha recaigut de forma inexplicable en el director mexicà Amat Escalante que en la seva pel·lícula Heli retrata amb tota la cruesa l’atmosfera de violència enquistada en la societat mexicana. Un cinema de la crueltat que aposta per la mostració d’una violència extrema exercida sense miraments com maltractaments, tortures i agressions de tota mena, que dibuixa un retrat d’un país immers en una espiral de brutalitat sense aturador. És cert que l’explicitud de les seves imatges pot moure al rebuig a l’espectador més sensible però alguns moments atresoren guspires perdurables com el preciós llarg pla final que incorpora una certa bellesa, calidesa i esperança en la dissortada vida dels seus damnificats protagonistes.

Jia Zhangke s’emporta un guardó pel seu esbós nihilista d’una Xina convulsa

El premi al millor guió ha estat per un habitual del festival com el xinès Jia Zhangke, que ha participat fins a quatre vegades en la secció oficial, que ha presentat a concurs l’estimable pel·lícula A Touch of sin. Jia Zhangke esbossa un retrat col·lectiu de la Xina contemporània a través de diferents personatges que pateixen situacions límits que els porta a l’ús de la violència en totes les seves manifestacions. En una estructura desordenada i fragmentària, les diferents històries s’alternen fins a formar un heterogeni mosaic de la societat xinesa en què les explosions de violència personal apareixen como a única sortida en un clima de nihilisme desesperançat.

 

Bérénice Bejo. AFP

 

Bérénice Bejo aparca la comèdia lleugera per una inusitada intensitat dramàtica

El premi a la millor actriu ha estat per l’actriu Bérénice Bejo descavalcant a les dues actrius favorites de tothom per la seva magistral actuació a la pel·lícula guanyadora del certamen francès, La vie d’Adèle. Chapitre 1&2. Bérénice Bejo fa el salt a un registre molt més dramàtic després del divertiment de The artist dirigida ara pel director iranià Asghar Farhadi en la cinta francesa Le passé en el què és una nova aposta d’aquest director per seguir burxant amb gran eficàcia en els fils dels imprevisibles sentiments humans posats a prova. Enmig d’un terreny propici per a les explosions de les emocions en l’àmbit familiar quan emergeix un secret del passat trobem en aquest foc creuat a Marie (Bérénice Bejo) que està a punt de divorciar-se del seu primer home mentre conviu amb un altre home. El resultat és un melodrama enrevessat sobre les conflictives relacions humanes en què Farhardi és capaç de crear una espessa teranyina humana on tots els personatges es troben atrapats per construir un clima d’enrariment creixent a base de retrets, acusacions i ferides obertes que costen de tancar.

 Bruce Dern commou en el seu paper d’avi solitari en trajecte a la dignitat

El premi al millor actor ha estat per Bruce Dern pel seu paper a Nebraska del director nord-americà Alexander Payne. Es tracta d’una pel·lícula d’aparença senzilla i ambició modesta que conté la història mínima d’un avi alcoholitzat, Woody Grant (Bruce Dern), entossudit a cobrar un premi d’un milió de dòlars que la dona i els fills li diuen que és una enganyifa publicitària. Es tracta d’un darrer acte determinació i de voluntat pròpia a càrrec d’un pobre avi que pateix símptomes de demència, figura de pare gens exemplar, home menystingut per tothom i marit  anul·lat per una dona massa possessiva. És una pel·lícula que s’ajusta al format de road movie feta en blanc i negre que comença a créixer i a fer-se gran malgrat la senzillesa de la seva trama i on l’humor càlid, innocent i respectuós propi de  Payne provoca que la melancolia, la tendresa, la humanitat, l’amor i l’emoció aflori fins a culminar en un preciós final d’aquells que t’arriben el cor i t’ericen la pell.

Hirokazu Kore-eda i la complexitat de les relacions familiars 

D’altra banda, el premi del jurat ha estat pel japonès Hirokazu Kore-eda que a Like father, Like son segueix explotant amb delicadesa i subtilitat els lligams de sang dins de la família com a territori propens  a la circulació indiscriminada de tota mena de sentiments i emocions. Planteja un punt de partida d’enorme poder dramatúrgic al presentar una situació d’infàncies creuades que qüestionaran les relacions paterno-filials establertes quan dues  famílies antagòniques, dos models de vida diferents, reben una gran sotragada el dia que els anuncien que els seus respectius fills han estat intercanviats a l’hospital on van néixer. La grandesa de Kore-eda és que sap imprimir un aire de simplicitat desarmant a unes històries que reposen sobre les fluctuants relacions personals dins del cercle familiar.  El japonès és un fabricant de melodrames vellutats i suaus gràcies a una realització transparent i neta capaç de desvetllar emocions primàries i despullades.