Les ciutats tenen memòria

24.11.2018

Ja fa dos anys de la commemoració més polèmica. Tothom recorda l’estàtua de Francisco Franco decapitada, pintada, bruta i abatuda davant del Born. La ciutadania, crispada, va decidir sentenciar-la perquè va considerar que el memorial era una infàmia, pràcticament un insult. Més recentment, la controvèrsia entre l’estàtua de Colom i la CUP o la retirada del primer marquès de Comillas, ‘l’esclavista’ Antonio López y López, de la Via Laietana també han portat molta cua. Aquests tres casos tan representatius condueixen a reflexionar i pensar quina finalitat tenen actualment les commemoracions i si els hi sabem donar la significació i el sentit que reclamen. Com hem d’evocar, avui, la memòria de les ciutats?

Franco decapitat i pintat a El Born | Foto: Bernat Puigtobella

Per rumiar aquesta qüestió i discutir la relació entre poder, monument i comunitat, dos anys després de l’execució de l’estàtua de Franco, el Born CCM ha celebrat durant aquesta setmana ‘Triàlegs, Ciutat i Memòria’, un exitós cicle de ponències i debats comissariat per l’arquitecta i investigadora urbanística Kathrin Golda-Pongratz. Dijous al matí, vam assistir a la primera de les quatre meses de triàlegs, dedicada al paper que tenen o haurien de tenir les ciutats en la rememoració del seu passat. A més dels debats entre tres ponents, les jornades han inclòs una obra de microteatre a càrrec de Rosa Devesa i Diego Paqué, l’actuació musical de la cantautora Marina Rossell i un passeig urbà per la Model.

La ponència que l’historiador arquitectònic holandès Robert Jan van Pelt va oferir per obrir la jornada de dijous portava per títol Entre la terra ferma i un núvol flotant: Memòria històrica en l’edat de les notícies falses, en referència a un article d’Hannah Arendt. En altres paraules, recordar per anihilar la mentida. “No podem canviar allò que es troba entre el cel i la terra, perquè la veritat i la mentida es poden argumentar amb l’opinió, però la realitat no es pot canviar”, va dir. En un discurs interessantíssim sobre notícies falses i memòria, va voler destacar la importància del passat col·lectiu per fer aflorar realitats que durant anys i ara encara, en temps de postveritat, han estat amagades. A diferència de la mentalitat a la qual s’aferren els negacionistes, el passat no és ni ha de ser una càrrega, sinó un impuls per progressar.

Així ho demostra la seva tasca com a historiador, clau per preservar la memòria d’Auschwitz amb el seu treball forense sobre els crematoris del camp de concentració. L’estudi va demostrar que gran part de les notícies que s’havien publicat sobre l’Holocaust eren falses. “Internet ha jugat un paper molt important en la negació de l’Holocaust –va remarcar Jan van Pelt–. La cerca del terme a Google t’envia a llocs que neguen la seva existència i la feina dels historiadors com jo és que, per contra, els usuaris puguin arribar al Museu de l’Holocaust”. Montaigne ja assenyalava fa cinc segles que mentre que la veritat només té una cara, la mentida té centenars de formes i, per tant, costa molt de desemmascarar. O George Orwell, que, en la mateixa línia, als anys quaranta dibuixava un món de mentida a 1984 i ja preveia a Homenatge a Catalunya que tindríem problemes per apropar-nos a la realitat. Totes aquestes dissertacions porten Robert Jan van Pelt a considerar que la memòria col·lectiva és i ha estat sempre imprescindible.

En alguns casos, fins i tot, internet ha estat el catalitzador per mantenir viu el passat. A Amsterdam, per exemple, les cases que havien estat habitades per jueus durant la Segona Guerra Mundial –com la d’Anna Frank– tenen una marca memorial. En comptes d’amagar el passat i la barbàrie, la ciutadania holandesa s’ha inclinat per rememorar-los, crear teixit urbà i mobilitzar-se per condemnar-los. El diari de David Koker, supervivent d’un camp de concentració alemany, va servir a Jan van Pelt per identificar totes les persones a les quals es referia i afegir una petita biografia de cadascun d’ells, recollida al llibre At the edge of the abyss. Gràcies a internet, s’ha pogut fer un memorial de víctimes molt detallat i assenyalar amb pòsters on es pot llegir el missatge Is this your House? les cases on havien viscut jueus.

Tot i que la iniciativa només es repeteix tres cops l’any, “marcar les cases va generar un gran debat perquè la gent no volia que casa seva fos vista com un lloc de crim –va explicar Robert Jan van Pelt–. Però arran d’aquesta controvèrsia, el memorial és cada vegada més interactiu i més gent hi participa i té interès a visitar les cases”. La memòria ha incentivat, per tant, la reflexió i ha engegat una iniciativa participativa sense precedents. Internet ha permès que qualsevol ciutadà holandès que visqui en una casa que durant la guerra va ser habitada per una família jueva pugui personalitzar el seu pòster i especificar qui va viure-hi: “Aquí va viure David Koker”, va assenyalar Jan van Pelt a la pantalla. A més a més, des del 2013, el projecte de les cases jueves obertes permet que la ciutadania les pugui visitar i que els supervivents de l’Holocaust puguin parlar del tatuatge que aquella època els va deixar. Va ser així com Amsterdam va començar a fer front al negacionisme per donar llum a la veritat. Va ser així com la ciutat va començar a recordar.

Barcelona, Londres i Medellín

 Les ciutats tenen memòria, però la manca d’historicitat, és a dir de vincle del present amb el passat, fan que commemorem malament, va raonar Martí Peran, professor universitari i membre de la taula de debat posterior a la ponència de Robert Jan van Pelt. “Som víctimes d’un accés de passat perquè no sabem quina relació volem tenir-hi: sembla que estiguem condemnats a apilar-lo i arrossegar-lo”. Segons ell, per ‘desembussar’ el problema cal diàleg i política; i deu tenir raó. Del primer triàleg del cicle, que va tancar la jornada matinal de dijous, en vam extreure que el futur commemoratiu de les ciutats rau en la concordança entre la memòria oficial i la comunitària. Els exemples del catedràtic Ricard Vinyes a Barcelona, de la investigadora Sabine Dahl Nielsen a Londres i de la professora Ana María Rabe a Medellín van servir per comprovar-ho.

“Hi ha tres criteris per retirar un monument: publicitat, pedagogia i certesa –va dir Ricard Vinyes–. Vam intentar convertir la retirada de l’estàtua d’Antonio López y López en un acte commemoratiu i vam deixar el pedestal, amb dos faristols explicatius per saber la història de la plaça”. Hi ha maneres i maneres de rememorar, i mentre alguns elements memorials cauen, altres de nous arriben. Per sobre de tot, Ricard Vinyes va destacar l’esclat de commemoracions que viu actualment Barcelona per representar a l’espai públic tots els col·lectius que han reclamat atenció a l’administració. Per altra banda, Sabine Dahl Nielsen va exposar el projecte ‘A Block Study’, del col·lectiu CAMP, que analitza com commemoren les diferents cultures migratòries d’Edgware Road, al nord-oest de Londres. Allí, l’art s’ha apoderat de l’espai públic i ha guanyat terreny als models commemoratius tradicionals. Per últim, el cas de Medellín, més complex, demostra la bretxa ignominiosa que separa la memòria oficial, en la qual el passat ha conclòs, de la col·lectiva, ancorada al present. Ana María Rabe va explicar com la memòria oficial ha intentat deixar enrere l’operativa militar Orión de 2002 i el passat fosc i de delinqüència de la Comuna 13, per mostrar una imatge de dolçor i tranquil·litat del districte fictícia. “Mentrestant, els policies tenen el control de la zona i la Comuna 13 continua sent un dels barris més perillosos de la ciutat”.

“Aleshores, la memòria crítica perd la seva essència quan conflueix amb les institucions?”, va llançar a l’aire Oriol López, moderador del triàleg. Tant Ricard Vinyes com Sabine Dahl Nielsen van considerar que, malgrat que no totes les institucions tenen polítiques de memòria, el suport de les administracions és molt important per guanyar visibilitat. Ana María Rabe, en canvi, sempre s’ha mostrat reticent: “hi ha mediacions i mediacions, però sovint el relat de les institucions no és el que s’ha explicat”. Sigui com sigui, les ciutats encara han de treballar molt amb la memòria perquè no poden caure en l’oblit i prescindir del passat. Sense el record, no som res.