Les cicatrius ens recorden que el passat és real

19.06.2018

L’artista Kader Attia creu que la cicatriu d’un poble ferit treballa a través de generacions, a no ser que es repari políticament. De danys i reparacions tracta l’exposició que la Fundació Miró dedica a Attia després de donar-li el Premi Joan Miró 2017. El títol de la mostra? Les cicatrius ens recorden que el nostre passat és real.

Una visitant contempla una de les peces d’Attia | Foto: EFE

Si talles la cua d’una serp, creixerà de nou. Si et fas una ferida al braç, la pell es refarà. Hi ha un factor instintiu en la natura que fa que els danys es reparin, i és precisament aquest el moviment que crida l’atenció a l’artista Kader Attia, que després d’observar el fenomen en qüestió es va fer una pregunta: podem trobar el cicle ferida-reparació en el camp cultural?

Fent recerca, Attia va buscar en bases de dades objectes que en algun moment s’haguessin trencat i que haguessin estat reparats en els seus contextos originals. Les peces reconstruïdes a posteriori en centres d’art no valdrien, per exemple. I va adonar-se que no trobava res, perquè aquest era un detall que no es tenia en compte. Per a ell va significar molt: “Em vaig adonar que s’havia negat la importància històrica del concepte de reparació”.

Tot investigant, va començar a donar voltes a aquesta paraula i a pensar com l’interpretem arreu del món. A Occident, creu, el que sempre es vol és esborrar les ferides, fer-les desaparèixer i actuar com si mai haguessin estat allà. En canvi, l’artista assegura que en les cultures africanes o asiàtiques això no és així. En elles “es tracta d’un oxímoron: és impossible separar la ferida de la reparació”. Fins i tot algunes cultures visibilitzen les cicatrius, perquè simbolitzen l’experiència, el passat i les històries viscudes.

“El problema d’Occident és que no només pensem així la reparació física, sinó també l’emocional”. És possible que els danys fets en pobles o territoris es transmetin al llarg de generacions? Les ferides dels ancestres es valoren com a patrimoni d’una societat? Attia, que és un francès d’origen algerià, relaciona aquests temes amb la memòria i la geopolítica. Per això l’exposició comença amb obres que parlen d’arquitectura i d’història colonial.

El primer que veiem és una gran instal·lació construïda a base de cuscús –aliment tradicional que fa referència a la cultura nord-africana-. Imita el que podria ser la maqueta del negatiu d’una ciutat en el desert, com si els edificis haguessin desaparegut i haguessin deixat al seu lloc tan sols l’àrea buida de les seves plantes. La imatge d’aquesta absència funciona com a metàfora de la dinàmica de la colonització.

La mostra, primera monogràfica de Kader Attia a Catalunya -no ho ha fet mai a Espanya-, és una proposta del mateix artista que convida a descobrir els aspectes essencials de la seva obra a través d’algunes de les seves peces més destacades dels últims anys, així com d’obra de nova producció. Com abordem, tant en l’àmbit col·lectiu com en el personal, el dolor del passat? Com tractem les ferides? Què en fem, dels records? I del deute cultural i social?

De fet, l’artista va estudiar a Barcelona els anys 1992 i 1993, època dels Jocs Olímpics. Diu que haver viscut de primera mà la transició de la ciutat el va influenciar. Els records que en guarda demostren que la temàtica de la reparació és una de les grans obsessions de l’artista i que aleshores ja marcava la manera com veia el món: “Recordo el barri xino, encara amb les bales de la Guerra Civil incrustades a les parets”.

A l’exposició de la Fundació Miró hi veurem una peça nova que ha fet justament aquí. Es tracta del vídeo Héros Heridos, on pregunta a un conjunt de migrants quines són les seves inquietuds: “La immigració s’ha diabolitzat, però és un moviment històric”. Es tracta, segons ell, no tant de saber d’on vénen aquestes persones sinó quin és el seu projecte. Alguns dels protagonistes estan ocupant La Massana –l’escola on Attia havia estudiat a Barcelona- per criticar les lleis d’estrangeria. El francès no fa broma quan relata que una de les preguntes de l’examen de la llei d’estrangeria és: Cómo se llama el perro de Rajoy? El ridícul és extrem i l’exposició de la Miró ens obliga a tenir els ulls oberts.

“L’art és el que ens queda per reunir-nos i compartir emocions i idees, cadascú a la seva manera”, assegura Kader Attia. Articular els pensaments personals a través d’emocions compartides és el que dona sentit a la seva producció artística, que queda exposada en aquest espai de la muntanya de Montjuïc fins el 30 de setembre. S’entén que el creador rebés el Premi Joan Miró 2017, però per si de cas, el director Marko Daniel vol acabar amb una conclusió: “Les obres d’Attia i de Miró comparteixen l’eco de les aspiracions universals i el compromís de cada artista amb el seu temps”.