Les bèsties de Krišjānis Zeļģis

28.03.2019

Curbet Edicions publica el darrer llibre de poesia del letó Krišjānis Zeļģis, traduït al català per Xevi Pujol. Aquest dimecres el presentaven a l’hora de sempre, al lloc de sempre: carrer Ferlandina 29, l’Horiginal. Xevi Pujol, Biel Barnils i Maria Isern acompanyaven el poeta, que ha vingut a Barcelona a presentar-lo. “El tema principal del llibre em va venir lentament”, explicava Zeļģis, “a través d’una selecció llarga en el temps sobre bèsties”. Pujol en destaca l’estètica realista combinada amb moments onírics; Barnils, la cruesa en l’economia d’un llenguatge lacònic; Isern, la quotidianitat en distàncies i perspectives.

Krišjānis Zeļģis | Foto: Ģirts Raģelis

Barnils i Isern són, a la vegada, encarregats d’evocar tota aquella poesia que els brolla en llegir el poeta letó: ressonen Joan Vinyoli, Philip Larkin, Bertolt Brecht, Tonino Guerra o Jaume Coll. Entre la conversacionalitat de la seva poesia i la sensació d’estranyesa amarada de vida diària, creix la poesia de Zeļģis. Ell recita, en letó. L’escoltem.

Bèsties s’obre amb un poema que no forma part de cap de les cinc seccions que divideixen el llibre, un poema que funciona no només com una proposta de poètica, sinó també com una clau de lectura que no determina el sentit del conjunt, però sí que perfila una línia interpretativa productiva i funcional. Un fragment:

no pots pensar a base de segments de línia
realment no hi ha un començament
ni un final
una aquarel·la borrosa
en què per raons que només tu coneixes
carregues la tinta

“no pots pensar a base de segments de línia”, diu Zeļģis, i així ho evidencia amb la seva proposta poètica: els seus versos s’obren com segments fragmentats que no condueixen a un pensament unívoc. No pot pensar-se d’aquesta manera, i és a través de la tasca hermenèutica, quan el lector llegeix la poesia amb una voluntat interpretativa, que es genera i construeix el sentit. Així s’obre també l’absència de signes de puntuació al llarg de tot el llibre, com recorda Barnils: la posició lectora és molt activa. Partim d’aquí: de trobar-nos davant d’una poesia segmentada, amb una economia del llenguatge important, que avança a fragments i en què no hi ha símbols de puntuació. Com podem posicionar-nos com a intèrprets?

El llibre es divideix en quatre parts: ‘bèsties’, ‘fas olor de pi’, ‘en contra meu’, ‘professionals’, i ‘secrets’. A ‘bèsties’, la primera secció del llibre, Zeļģis qüestiona els límits entre la bèstia i l’humà. L’estil i la textualitat se situen a favor d’una frontera impura (recordem el primer poema que funciona com a clau interpretativa: “realment no hi ha un començamen t/ ni un fina l/ una aquarel·la borrosa”) que contribueixen al desdibuixament dels límits entre la humanitat i l’animalitat. El jo poètic es dissol en la constant aparició d’animals que qüestionen la seva posició en el món. Com afirma Xevi Pujol al pròleg, el jo “és alhora escenari, subjecte i existència”: no hi ha una afirmació contundent de la individualitat del jo poètic, sinó que la seva corporalitat es postula com l’escenari on pot dissoldre’s. Dissoldre’s, perquè a la natura hom pot emmirallar-se, però també pot projectar la voluntat de fugida: naturalesa que pot ser, a la vegada, amable i cruel, però que demostra que la relació home-naturalesa és indestriable i permanent.

“però no hem vingut aquí per disparar tan sols per observar”: Zeļģis segueix construint versos que deriven cap a una proposta de poètica: a favor de l’observació, no de l’actuació −que funciona, al capdavall, com una aposta per la posició exegètica. Davant de la naturalesa, amb actitud contemplativa −si l’observador es troba en situació segura−, pot produir-se una sublimació d’allò contemplat: la relació serà, doncs, sempre estètica. “no hi ha res / excepte la foscor”: sense el sostre del refugi que protegeix de la intempèrie, hom pot agafar-se a la foscor com s’agafaria a la vida, a casa. Qui diu foscor, diu fredor: “la fredor del matí es lleva amb nosaltres”, perquè la fosca o el fred −tant és: la intempèrie− tenen la força de fer veure al subjecte quins són els seus límits, tot situant la seva corporalitat al grau zero.

Posteriorment, Zeļģis enceta una deriva cap a la quotidianitat a ‘fas olor de pi’, segona secció del llibre, en què el jo poètic es veu envoltat de naturalesa i alteritat. És a partir d’aquests dos components, doncs, que es gesta i configura una subjectivitat, sempre temporal i inacabada. En aquesta triangulació quotidianitat-naturalesa-alteritat, el record s’erigeix com la negació d’un temps diàfan i definit: la realitat s’esqueixa en la dicotomia espai-temps que no és mesurable en els termes objectius d’expressió i designació que ens ofereix el llenguatge. Per suplir aquesta manca hi ha, doncs, el record: “el temps és tan llarg com un número de telèfon”.

A ‘en contra meu’, tercera secció, segueix la reflexió al voltant del jo com a subjecte, que sorgeix de l’enfrontament contra la pròpia negació, la pròpia dissolució. El subjecte pot afirmar-se −més enllà de la seva humanitat o animalitat− perquè s’enfronta a una força que vol negar-lo, destruir-lo. Viure en la trinxera, per allí afirmar-se. L’única manera d’evidenciar el combat del jo poètic per una afirmació individual que no pot ser mai realitzada, que sempre es veu fracassada, és a través de la reflexió sobre l’alteritat que el travessa. Com que l’afirmació de la pròpia subjectivitat sempre es consolida negativament, és a dir, en la contraposició amb l’altre, sorgeix la pregunta: “si un sempre actua amb les millors intencions per a si mateix / llavors per què soc infeliç?”. I, latent, la memòria de l’alteritat que construeix:

la resta de gent
els que estimes
els que enyores
ara viuen a l’estranger
o són morts
o et van trair

El llibre de Zeļģis se situa sempre al límit: “alguna cosa està a punt de passar”. Per això, tant el poema com el lector es troben sempre al llindar de l’esdeveniment (així les coses passen quan no hi ha sostre: imprevisiblement). I la seva proposta deriva en una reflexió cap aquí: sobre la intempèrie i la humanitat. Si l’espai de la llar és l’espai que ens salva de la immensitat, símbol de la intimitat descansada; si el refugi com a receptacle és necessari com a punt de referència per tal d’observar el món; què hem de fer quan només podem habitar la intempèrie? Aquí, la poesia de Bèsties. Llegim-la.