Les amigues de Montserrat Roig

Morir jove comporta objectivament un fet: les persones que t’estimen disposen de molts anys per recordar-te. I ho fan. Això és el que li passa a Montserrat Roig, escriptora i periodista, víctima d’un càncer de mama als quaranta-cinc anys, a la qual el Born CCM dedica l’exposició Montserrat Roig. 1977: memòria i utopia. Estudiosos i amics assisteixen a les xerrades complementàries de la mostra per fer memòria de la seva figura.

Dimecres passat, el torn era per la poeta Marta Pessarrodona i l’escriptora Carme Riera, amigues de Roig, que van compartir debat amb M. Àngels Cabré, directora de l’Observatori Cultural de Gènere, però també escriptora i especialista en Maria Aurèlia Capmany, gran referent de Montserrat Roig. Les tres admirables figures de la cultura catalana estaven moderades per una bona periodista actual que segur que faria la peça a Roig, Ariadna Oltra.

Perdoneu les bones paraules, que poden sonar a ensabonada, però és que és així: la xerrada feia goig de veure perquè teníem al davant quatre persones intel·ligents i treballadores que fa anys que investiguen i alhora produeixen cultura en català sense fer grans escarafalls ni formar part de polèmiques. Només calia sentir les paraules de Pessarrodona, que de fet xerrava més del compte per aquelles coses de l’edat: “Com bé sabia la Roig, ser escriptora dóna per tan poc materialment que et pots prendre el luxe de no publicar”.

Si bé l’acte del dimecres anterior havia sigut tècnic, profund i precís, la reunió de Pessarrodona, Riera i Cabré va ser més aviat distesa. És significatiu que tan sols començar, van anomenar Montse a la Montserrat Roig: Pessarrodona i Riera poden fer-ho, que tenen la seva confiança. Riera explicava que a la història de la literatura recordem molts amics i molt poques amigues, sembla que les dones sempre vagin per lliure. La Montse reivindicava tot el contrari.

És més, Riera recordava que amb la Roig havien fet un pacte: “Vam decidir que en privat ens podríem dir el que fos, però que en públic no podíem dir mai res dolent l’una de l’altre”. Un fair play que no feia falta en el terreny de l’amistat, on ja es portaven bé, però sí en el terreny literari, on tota bona escriptora necessita que li parlin francament de la seva obra. 

Com bé les tres ponents explicaven, a Montserrat Roig li molestava que li diguessin que només era periodista. Tampoc li agradava que li diguessin que era una bona cronista. Ella ho era tot, escriptora i periodista, i un fet era indestriable de l’altre. Ara bé, en la seva vessant com a comunicadora, va ser “la primera periodista mediàtica de la cultura catalana, ajudada per tots els retrats de la Pilar Aymerich”, apuntava Cabré, investigadora de Capmany, dona vital en la formació intel·lectual de la Roig.

Si una cosa queda clara quan assistim tant a l’exposició del Born CCM com a les activitats complementàries, és que en formen part dones que alhora beuen d’una constel·lació d’altres dones. No es pot parlar de Roig sense parlar de Maria Aurèlia Capmany, ni de tantes contemporànies seves més. M. Àngels Cabré creu que tenim un gran deute amb totes aquestes persones: “Elles van guanyar un tros sense el qual no seríem on som, van cridar ‘jo també he avortat’ i ‘jo també sóc adultera’, van fer el #MeToo del moment”.

I què passaria avui en dia si Roig no hagués desaparegut? Les tres ponents no dubten ni un segon: tenint en compte que era molt intel·ligent i reflexiva, ens donaria possibilitats d’entendre més la realitat. Així ho assegurava Riera mentre Pessarrodona feia que sí amb el cap, abans que Cabré rematés: “Ara hi ha molt intel·lectual callat, ella com a mínim segur que parlaria”.

Demà dimecres a les 19h, El Born CCM acull la tercera xerrada del cicle sobre Montserrat Roig. Es titula Els catalans als camps nazis, un llibre cabdal i compta amb la participació de Xavier Antich, Arnau Pons i Rosa Toran, moderats per Xavier Pla.