Les “16 peces per a piano” de Jesús Acebedo

Jesús Acebedo presenta el disc 16 peces per a piano (Rock CD Records-Safe Creative, 2013), un treball d’estètica senzilla, amb traços en blanc i negre, sense grans pretensions, com el contingut musical del disc, que té un aire melangiós i crepuscular que invita a la contemplació sense arriscar, i fa palesa l’assimilació de la tradició, amb un deix afrancesat.

El disc que presenta Acebedo és d’una gran bellesa, entre un neoclassicisme i un neorromanticisme que festegen el jazz, el blues i el vals. Aquest catàleg és lícit, perquè avui estem immersos en l’època del “tot s’hi val”. Tot i el seu eclecticisme, el disc manté una coherència sonora impecable. És un treball per a tots els públics, que seria molt adient com a música per una pel·lícula o per a escoltar-lo al cotxe, o al vespre, amb una copa de vi, després d’un dia emboirat. Se’m presenta un dilema, si recordo Schönberg, que deia que “l’art no és per a tothom, i si és per a tothom, no és art”. Justament aquest elitisme és el que no trobarem en el disc. Les harmonies són senzilles, hi ha línies melòdiques clares i la mà esquerra del piano fa la funció d’acompanyament. Només a “Nexe”, ens atreviríem a dir, l’esquerra s’infiltra en la melodia, però aquest és justament el joc que presenta aquesta obra.

El nom de les peces combina el català, el castellà, l’anglès i el francès, depenent de quina llengua inspira més el creador en cadascuna de les obres. El disc comença amb “Lluna”, una predisposició curiosa per a començar quelcom, ja que la lluna ens remet directament a la nit. Potser tot el disc es mou en aquest moment de després del crepuscle. Hi predominen les melodies en tons menors i un cert delit per la repetició de notes que són fonamentals en la partitura, com la dominant o la tònica i les melodies són volgudament senzilles, lluny del virtuosisme, i hi trobem una insistència en patrons melòdics i rítmics que esdevenen, sovint, eixos vertebradors de les obres.

“Lluna”, l’obra més llarga del disc, enceta el treball discogràfic amb un perfum dens i insistent que es va difuminant amb la irrupció d’una melodia que li dóna aire fresc i que dialoga amb la omnipresència de la base inicial. “Divertimento”, per la seva banda, pren un caràcter totalment diferent, podríem dir, a la resta de les quinze peces. És una obra que encaixaria en l’estètica de l’Album für die Jugend de Schumann i podria recordar, fins i tot, a un minuet d’una sonatina de Clementi, també, per la cadència, dibuixada a toc de manual. “Waiting” ja ens acosta al caràcter general del disc, pel seu to melangiós. Acaba de forma seca, incentivant aquesta idea de l’espera, allunyant-se de qualsevol vestigi conclusiu.

“Tristesse” inunda el treball amb el seu to menor i melodia poc esperançadora. A mesura que van avançant els compassos, l’acompanyament marca un punt de dramatisme, però en general, i això ho podem aplicar a tot el disc, l’ús dels reguladors és mínim. No es tracta d’una música que ens interrogui amb frases directes o estridents i interrompi el ritme de la nostra ànima, sinó es manté en una planor –entenem- buscada. La seva bellesa queda lluny de l’estètica de la lletjor que impera en la música del vint i també en la més puntera, la que treballa amb el soroll com a material compositiu. Les 16 peces d’Acebedo són grates als sentits i aquesta és, en part, la seva màgia.

“Sigmund’s dream” és una obra insistent, de la qual se n’ha fet una versió per a veu i piano. És la reiteració d’un somnieig en el qual les notes repetides estan molt cuidades, i aquesta consideració la podríem fer extensiva a tot el treball d’Acebedo. “In tears”, pensem, és l’obra més interessant del disc. Impregna el disc d’un to afrancesat i invita la imaginació a dibuixar dos amants que s’han de separar en silenci, o el trajecte en bicicleta per una vall a la tardor. Cadascú pot escollir la seva imatge i fotografiar el moment musical, que poc a poc creix en intensitat i el tempo s’accelera, com els fotogrames que imaginem fins que el so es fon en el no-res. “Le cirque” és un vals que reprendria, aventurem, tota la tradició del Pierrot trist que interroga la lluna (Schönberg), però fent palesa aquesta estètica francesa que endolceix cada nota. Es tracta d’estructures compositives que no esperen sorprendre. Més densa i també més positiva apareix “Mi maleta”, que dóna tombs entre harmonies majors i menors ben embastades.

“À mes amours” és l’obra més arriscada harmònicament. La repetició melòdica i el desplegament harmònic d’aquesta línia es dibuixen amb un so sec que, pensem, si ens trobéssim davant d’un piano menys estrident, no tan tou, podria desplegar els harmònics amb més desimboltura i seria més agraït a l’oïda, perquè el so no quedaria tan despullat. Però aquest és, potser, un efecte volgut per l’autor. Ja hem comentat que “Nexe” entrellaça melodia i acompanyament i que, podem afegir, en general, és una obra que aporta serenor, en un disc que no arrisca ni estèticament ni estructural.

“Faula” és una petita meravella, una obra curta però interessant perquè invita al somnieig i va creixent en gruix harmònic. “The black mirror” es basa en el principi de repetició i queda impregnat pel caràcter melangiós del disc, amb una melodia molt senzilla que al final s’enfila cap a un petit arabesc. “Vampiressa”, per la seva banda, és una obra funesta, tal vegada la més virtuosa de totes, amb contrastos previsibles, d’una pesantor ben interpretada i d’un final crescendo i rallentando que torna a la melodia inicial i conclou l’obra sense sorpreses.

També hi ha lloc per a la dansa. “Blue piano” és una obra amb caràcter que ens acosta al jazz i ens invita a moure’ns en compàs binari, i afegeix una certa complexitat, que va creixent de forma incipient en el disc. “Millenium” arrisca un xic més, és una dansa sincopada que repeteix una mateixa fórmula rítmica que al final s’accelera i, quan retorna al tempo, ho fa amb pesantor. “The end” és el vals que conclou el disc i sona diàfanament, amb una atenció especial a les octaves i sense grans filigranes, que acaba amb una escala ascendent i invita a tornar a començar amb “Lluna” que, escoltant-la en contrast amb la darrera obra, pren un caràcter més optimista, perquè la nostra disposició ja ha passat per un viatge amb regust a nit.

L’ordre de les peces està acuradament escollit i la interpretació és notable. Trobem a faltar una mica més de dramatisme que imprimeixi més personalitat a tota l’obra però, potser, això al qual aspirem és un error ja que, tal vegada, ens trobem davant d’una personalitat serena, que trepitja el terra sense aires de grandesa i parla amb honestedat. Davant d’un treball fet des de la il·lusió i treballat amb cura, que vol arribar a cadascuna de les nostres ànimes amb una estètica camaleònica però fidel al deix intimista que podem trobar en cadascuna de les peces. Si us interessa saber alguna cosa més de l’autor i la seva obra, podeu consultar el web jesusacebedo.wix.com/jesusacebedo.