Les 10 millors sèries de 2017

4.01.2018

El 2017 no serà recordat com l’any en què va començar una sèrie de les que deixen marca. Però no passa res, en plena era de l’anomenada Peak TV, en què la bombolla de sèries no para de créixer d’una manera que ja li agradaria al bitcoin, el nostre top 10 ve farcit de les temporades tardanes de sèries memorables que hem pogut veure aquest any.

 

1. The Leftovers (T3)

Al final, Keving Garvey era el messies? Aquesta meravella de Damon Lindeloff, el creador de Lost, ha arribat enguany al seu final i ho ha aprofitat per deixar-se anar. La digressió metafísica s’ha convertit en la norma perquè explicar per què el 2% de la població mundial es va esfumar sense deixar rastre mai ha estat l’objectiu de la sèrie. Això anava de fer-se les grans preguntes sobre la condició humana i a aquesta temporada no n’hi ha faltat cap.

2. Twin Peaks: The Return

Si la prestigiosa Sight & Sound l’ha considerat com la segona millor pel·lícula (!) de l’any, nosaltres la podem posar com a segona sèrie. La petita pantalla és un negoci propulsat per la narrativa i que un serial pugui petar-se les lleis del relat i aconseguir el pressupost per produir 18 hores de pura experimentalitat és la millor notícia televisiva de l’any. Torna l’agent Cooper i, amb ell, els dualismes que tant agraden a David Lynch. I molts doppelgängers, fugues de la realitat, gent parlant al revés… quan dubteu sobre si tot plegat és una presa de pèl o una obra mestra, fustigueu-vos per haver qüestionat la paraula de Lynch.

3. Transparent (T4)

La millor tragicomèdia dels últims anys, una sèrie deliciosa sobre com trobar la pròpia identitat quan ja ho tens tot i encara no saps explicar què et falta. Jill Solloway va ser guionista de Six Feet Under i segurament podria parlar de la insatisfacció crònica d’una família americana blanca de classe mitjana durant 40 temporades i seguir-nos atrapant. Aquest any, els Pfefferman han viatjat a Israel i, de la mateixa manera que amb la transsexualitat de la Maura, els problemes aparentment específics del judaisme acaben tornant-se universals. Jeffrey Tambor ha estat acusat d’assetjament i és probable que no el tornem a veure.

 

4.Fargo (T3)

Cada temporada d’aquesta antologia ha anat sumant una capa de l’univers dels germans Cohen i enguany li ha tocat a Big Lebowski. Menys espectacular que cap de les anteriors per manca de personatges carismàtics –el llistó era altíssim–, potser ha estat la més profunda i original perl que fa a la trama. Noah Hawley ha sabut traslladar l’absurd kafkià allà on es troba ara mateix: les finances globalitzades. L’enemic ja no es pot colpejar i mossegar, és el sistema que rebutja tota humanitat però que tot ho cobreix. Intentar rebel·lar-se contra la (i)lògica dels diners és fútil però, com sempre passa a Fargo, en les coses simples de la vida hi ha la redempció, o quelcom agredolç que se li assembla.

 

5. Big Little Lies

Reese Witherspoon, Nicole Kidman, Shailene Woodley i Laura Dern ens han deixat les interpretacions serièfiles de l’any. Un guió de ferro que juga amb el gènere del whodunit (qui ho va fer?) prometent un assassinat que sempre es va posposant. Eliminada la pressió detectivesca, el show es converteix en una crítica mordaç sobre la maternitat i el joc d’aparences d’una petita comunitat adinerada. Profunditat psicològica amb elogi i crítica de la sororitat i, precisament perquè no renuncia a les contradiccions, un gran exemple de narrativa feminista.

 

6. Girls (T6)

L’última temporada de l’obra mestra de Leena Dunham que explica una generació –la meva– i que sempre ha ironitzat amb la necessitat d’explicar-la. La Hannah, la Marnie, la Shoshanna i la Jessa ens han acompanyat durant 6 anys i han canviat tant com qualsevol persona canvia dels vint-i-pocs als trenta. L’última temporada no ha estat la millor –per mi ho va ser la penúltima– però ha donat una clausura elegant a la transformació vital dels seus personatges. I Americna Bitch, un episodi embotellat magistral sobre els límits de l’assetjament que no us podeu perdre.

7. The Deuce (T1)

David Simon fent de David Simon sempre és un plaer i una garantia. En la seva nova sèrie sobre el món de la prostitució i la pornografia a la Nova York dels 70 i 80, Simon no s’aventura en gaire innovacions formals i es limita a fer allò que ningú fa com ell: explicar com l’individu és un subproducte de l’estructura, supeditar la persona a l’entramat social. “Soc l’únic capaç de fer una sèrie sobre pornografia en la qual no s’escorre ningú”. Geni i figura.

 

8. American Vandal (T1)

Un crim terrible ha commogut l’institut: algú ha pintat penis enormes als cotxes que hi havia al pàrquing. Aquest fal(s) documental ha dut la paròdia que el gènere del true crime necessitava. Després de veure com les narratives impulsades per la reconstrucció escrupulosa de crims reals s’han propagat com un virus durant els últims anys, l’ecosistema televisiu havia generat una tonelada de clixés ben frescos que reclamaven ser ridiculitzats a crits i American Vandal fa petar de riure.

 

9. Es busca Oye Sherman

No acabarem sense mencionar una producció catalana i hem triat aquesta websèrie que va començar el 2016 però que el 2017 es va fer gran amb la inversió d’En Minoria, la divisió web de Minoria absoluta. Creada i dirigida per Maria Rovira i Ariel F. Verba, aquesta exploració per la Barcelona desconeguda permet a Rovira desplegar el seu sentit de l’humor millenial, territori pràcticament desert pel que fa a l’audiovisual en català. Un gag que barregi Joan Salvat-Papasseit amb Mr. Wonderful? Més, per favor.

 

10. Handmaid’s Tale (T1)

No, Handmaidn’s Tale no ha estat la millor sèrie de l’any per les mateixes raons que Mr. Robot no ho va ser l’any del seu debut. També per les mateixes raons han estat reconegudes com a tals ad nauseam. Aquesta adaptació de la novel·la de Margaret Atwood fa exactament el que no hauria de fer una adaptació literària: convertir els textos que funcionen a la pàgina escrita en interminables monòlegs interiors amb veu en off massa carregats de precisió lingüística i mancats d’ironia. La sèrie no aporta res de nou, manipula emocionalment i creua la línia del kitsch massa vegades. Igual que Mr. Robot criticava les malvades corporacions tecnològiques en el moment adequat, Handmaid’s Tale ha fet el retrat distòpic d’una teocràcia masclista –com totes– l’any que Trump ha pujat el poder. Però que una sèrie sigui oportuna per parlar de l’actualitat no la converteix en una meravella que no és. És prou bona per tancar el top 10, això sí.