L’era de Josep Guinovart

Aquest dissabte el periodista i escriptor Jordi Nopca ha impartit una conferència a l’Espai Guinovart d’Agramunt. Hi ha parlat de “L’era”, una obra que ara mateix forma part de l’exposició “Guinovart íntim. Caps, retrats i autorretrats”. Us oferim aquí sota cinc apunts amb les idees motor de la conferència que ens ha brindat el mateix Nopca.

A l’era s’hi treballava de valent cada estiu per destriar el gra de la palla, ingredient essencial per a la preparació de la farina, que alhora és indispensable, juntament amb l’aigua, la sal i el llevat, per fer pa. Sense el blat ni vosaltres ni jo seríem aquí, perquè ha estat un dels fonaments alimentaris de la nostra civilització, des de l’Antiga Grècia i Roma. No hi hauria hagut tampoc un artista com Josep Guinovart, i per tant no tindria raó de ser un refugi com aquest a Agramunt, municipi indispensable per a la fermentació de la seva obra. Sense un Espai Guinovart no seríem una altra vegada al davant d’una era, en aquest cas, que travessa una llarga tradició, un ritual per a la supervivència, per convertir-se en una creació hipnòtica, serena i admirable, concebuda en paral·lel a ‘La cabana’ i el ‘Mural de les quatre estacions’.

Per arribar fins a ‘L’era’, us he de confessar que molt abans de veure per primera vegada un camp de blat vaig saber qui era Guinovart –o me’n vaig fer una idea personal i, com veureu, acompanyada d’un malentès– (…) La meva germana i jo vam créixer als afores d’una Barcelona grisa, que encara feia olor de benzina i de fum, on els cotxes sempre estaven a punt d’atropellar-nos. A més de conviure per força amb els zombis heroïnòmans –que intentàvem desemmascarar a les cues dels supermercats–, havíem de vigilar de no trepitjar la merda de gos que apareixia de cop i volta als trams de vorera més insospitats. Era indispensable també avançar a l’aiguait d’aquells lladres que en qualsevol moment podien arrencar la bossa de la mare d’una estrebada i emportar-se’n els diners i les targetes de crèdit, però també les ulleres de recanvi, els paquets de mocadors de paper, els caramels i tants altres objectes que ella carregava d’una banda a l’altra de la ciutat, amb l’esperança que en algun moment que mai no acabava d’arribar li serien útils. El contrapunt a aquesta Barcelona poc agradable era Sant Pol de Mar, el petit poble del Maresme on passàvem els caps de setmana i bona part de les vacances, sempre al pis enorme –comparat amb el nostre– on vivien els avis, els tiets i la iaia Esperança. Va ser a Sant Pol que vaig veure per primera vegada el nom de Guinovart escrit en un cartell publicitari, fent cua en una botiga acompanyat d’algú de la família. Era el 1988 i tot just començava a llegir. Aprendre a desxifrar els signes que penjaven de les parets, dels senyals de trànsit i de tants altres llocs, em va permetre multiplicar els interessos per una xifra desconeguda però elevada. Qualsevol paper, etiqueta, prospecte i anunci eren susceptibles d’amagar un món secret al darrere que la meva imaginació –llavors força incontrolable– s’encarregava de potenciar. Així, el dia que vaig veure aquell conjunt de lletres que formaven la paraula Guinovart i a sota vaig llegir el nom d’una sala d’art vinculada a una caixa d’estalvis i pensions, vaig relacionar aquell enigma amb l’espai on el podria trobar, que estava molt a prop de casa els avis.

3 /

Un dia que vaig acompanyar l’àvia a comprar m’ho vaig fer venir per entretenir-la al davant de la sala fins que aparegués un d’aquells coneguts que volien conversar amb ella durant una estona interminable. Vam trobar una senyora especialista en anècdotes llargues, i després d’un parell de minuts fingint que me l’escoltava amb gran atenció vaig interrompre-la per demanar a l’àvia que em deixés entrar “allà dins”, a la sala dels colors. Al principi s’hi va resistir, però gràcies a la senyora especialista en anècdotes llargues van trobar la manera d’acontentar-me: elles dues van baixar les escales fins a l’entrada de la sala, i amb un peu a dins, vigilant que no fes cap animalada, em van deixar passejar per tota aquella col·lecció d’objectes penjats, dels quals em van cridar l’atenció no només els colors, sinó també les textures i, sobretot, la distància entre tot allò que hi quedava encapsulat i les realitats que fins llavors havia vist pintades als quadres que hi havia a casa nostra i a la resta de pisos familiars, amb una excepció: la reproducció del ‘Gernika’ que tenien els tiets de Barcelona al menjador. Als cinc anys, la meva idea de pintura anava del quadre paisatgístic urbà o rural, passant per algun excurs històric amb vaixells o pastors d’altres èpoques, fins a les figures sinistres de Picasso: les abstraccions de Guinovart i de la resta d’autors de la mostra col·lectiva de Sant Pol –em vaig adonar que aquell cognom convivia amb d’altres mentre desxifrava les cartel·les amb penes i treballs– va ampliar notablement els meus horitzons, i el que hi vaig veure em va impressionar tant que vaig acabar arrapat a les faldilles de l’àvia perquè em tragués d’aquell lloc i em tornés a casa.

El 2008 vaig tenir l’oportunitat de visitar Agramunt durant la Segona Trobada de Poetes per la Pau, acompanyat de poetes com Enric Casasses, Eduard Carmona, Esteve Plantada i Laia Martínez. En un dels poemes que vaig recitar parlava de “la ferralla dels microones escampats pel bosc”; un altre explicava com l’heura dels veïns s’infiltrava al nostre jardí fins que decidíem fer servir les tisores per frenar la invasió. Eren poemes urbans d’algú a qui cada vegada interessava més la natura, no tant com a espai d’exploració sinó de coneixement.

Una estona abans de portar-nos a recitar en una discoteca on no van tenir la decència de treure el fil musical de fons mentre els rapsodes anàvem pujant a l’escenari, vam poder fer una visita a porta tancada a l’Espai Guinovart. L’espai central em va impressionar tant que vaig esperar-me al costat de la cabana fins que els meus companys van desaparèixer del meu camp de visió, i des d’allà, contemplant el mural de les quatre estacions, que em remetia al primer contacte amb l’artista a Sant Pol, vaig avançar fins al límit de l’espai circular de ‘L’era’, i des de la base, a prop d’un feix de llenya, vaig aixecar la vista cap al sostre de la sala. D’una immensa roda blanca hi penjaven objectes com ara una creu plena de forats, una mula i diversos ocells en miniatura, banyes d’animal, màscares, un plat al revés, una paella, un llamp, una figura enigmàtica que em feia pensar en un mussol, una lluna, un mirall, un tronc gruixut i un estri situat al centre, una forca amb una desena de pues, que tan aviat podia servir per destriar el gra de la palla com per perseguir algú amenaçadorament si s’atrevia a robar la collita.

‘L’era’ convida a estar-s’hi una bona estona, observant aquell cel fet de símbols, duplicats per efecte del mirall que queda al davant de la peça, on el visitant s’hi troba reflectit –per tant, integrat dins l’obra–, i l’espai circular arran de terra on s’hi passegen, esgrafiats, més símbols i figures antropomòrfiques que feinegen en un estiu congelat per sempre més, trillant, garbejant i batent una muntanya invisible de blat. ‘L’era’ em va impressionar –continua fent-ho ara– perquè em permetia connectar amb un món desaparegut a un doble nivell: històric, però també personal. Així i tot, si un es quedava quiet i en silenci i es deixava emportar per la imaginació no costava ascendir fins al centre d’aquell remolí de símbols i deixar-se travessar pels seus significats. Observant la paella de prop s’hi identificaven un parell d’ous ferrats a mig fer. La voluminosa creu t’obligava a viatjar cap al centre de les teves creences. Les banyes suggerien endinsar-te en un ritual pagà on la sang dels animals brillaria en un bol de fusta, a punt de fer-se servir com a pintura sagrada. Aquell mussol abstracte es feia concret, i entonava el seu cant rítmic nocturn, il·luminat per un llampec ocasional i per la llum de la lluna, que es transformava en una falç a punt de segar una mica més de blat, perquè de cop i volta ja era de dia i queia un sol de justícia. El pagès havia sortit de la masia i es mirava “la mel de les espigues de blat”, que diria Josep Pla, abans d’afegir que “la sega i el batre han estat les feines que han fet suar més l’home de tots els temps”. El nostre pagès i els seus companys, per tant, suaven de valent fins que, a migdia, feien una pausa per cruspir-se la ceba i els tomàquets regats amb oli que els portava la dona. A la tarda, la recompensa era més gran: hi havia pa, embotits i un porró de vi, acompanyant la satisfacció d’haver avançat una mica més en la sega.

Quan portaven tot el blat a l’era, instal·lada sota aquella roda de temps infinit, començava una nova fase del procés. Tocava separar el blat de la palla, i per aconseguir-ho calia aplanar les garbes passejant-hi la mula o el bou, sempre circularment, igual que passaria més tard amb el trill: les seves fulles separaven la llavor de l’espiga sense danyar-la. El terra de l’era havia quedat cobert de grans, aquell “or esperat” que podia acabar a la panxa dels treballadors o bé, més endavant, formar part d’un dels quadres guinovartians esquitxats de matèria. Primer, però, calia llençar enlaire amb les forques la mescla de palla i gra, la part del procés coneguda com a ventada. A l’hora de tornar a casa tenies un dit de pols al rostre, els ulls et feien pampallugues i notaves el sol incrustat al clatell.

Aquesta conferència ha significat la cloenda de “Lletres i Arts”, un cicle que ha servit per acostar-nos l’obra de Guinovart a través de la mirada dels escriptors. Aquesta iniciativa de la Fundació Privada Espai Guinovart i la Institució de les Lletres Catalanes ha comptat amb la participació de Núria Perpinyà, Josep Maria Fonalleras, Margarida Aritzeta, Biel Mesquida, Adrià Pujol i Jordi Nopca.