L’epifania d’un estiu. «Estiu 1993», de Carla Simón

21.09.2017

A començament d’any es va estrenar Estiu 1993, de Carla Simón. Encara la podem trobar a les pantalles dels nostres cinemes, i és que «la pel·lícula és una de les opere prime més lluminoses dels darrers anys», segons Pere Alberó, autor de l’article publicat al núm. de setembre de «Serra d’Or».

Laia Artigas, la protagonista d’Estiu 1993, la pel·lícula catalana guardonada a La Berlinale

Carla Simón, directora de la pel·lícula, ha volgut plasmar la seva experiència de petita en forma de ficció cinematogràfica; i val a dir-ho, se n’ha sortit prou bé. Ha sabut transmetre la senzillesa, la naturalitat de la fluïdesa de la vida en un context prou complex: Frida, una nena de sis anys, acaba de perdre la seva mare, després d’haver perdut anteriorment el seu pare, i deixa Barcelona per anar a viure amb els tiets i la cosina a la Garrotxa: «Una nova vida per tancar ferides i començar de nou.»

La senzillesa és una de les qualitats més importants d’aquest film, acompanyada de la manifestació de la vida en ella mateixa. «La forma d’operar de la Carla Simón ha estat, doncs, la de confiar no tant en el guió com en la realitat, i sobretot fer-ho en aquell moment únic i irrepetible» en què emergeix «alguna cosa que insufli vida a les accions dels personatges».

Per a Carla Simón ha estat un repte important fer aquesta pel·lícula, perquè «o aconseguia treure de les nenes moments plens de vida, o la pel·lícula s’enfonsava malgrat tot el que pogués dir el guió», explica Pere Alberó. Però Simón ho ha sabut fer bé: «aconsegueix transmetre els moments de desconcert, de descobriment d’un nou espai, d’una nova vida, de la gelosia cap a la cosina més petita, de la travessia del dol sense tenir la consciència del que això significa.» I com ho ha fet per extreure la vida en aquests moments? Doncs a través d’«unes cançons, uns gests, unes mirades, uns jocs, en una manera de percebre la por, de sentir-se estranya, de gaudir del recés d’un riu, d’un ball…».

En definitiva, tal com deia Pasolini: «només hi ha una cosa imprescindible perquè una pel·lícula sigui una bona pel·lícula: que a la pantalla tingui lloc la realitat». I en un temps tan diferent, variat i ple d’imatges que busquen la nostra atenció i que cansen el nostre cervell, segons Alberó, «Estiu 1993 funciona com una cura de desintoxicació».

Un elogi a la senzillesa i a la vida, això és Estiu 1993!

Llegeix l’article sencer al núm. de setembre de 2017, en paper o en digital!