Leonskaja interpreta un Beethoven apassionat i apassionant

12.02.2018

La mítica pianista Elisabeth Leonskaja ha tornat a Barcelona per interpretar un programa no menys mític: les tres darreres sonates de Beethoven. La combinació dels dos elements va fer del Palau de la Música gairebé un temple del Romanticisme més apassionat. Leonskaja, una pianista veterana que destil·la sensibilitat a cada nota que toca, va interpretar les tres sonates una darrere l’altra, sense pausa, amb la qual cosa ens vam submergir de ple i de manera abissal fins a les entranyes del Beethoven més romàntic.

Elisabeth Leonskaja

Elisabeth Leonskaja

Estem parlant de les sonates núm. 30, 31 i 32, compostes successivament els anys 1820, 1821 i 1822, en la darreria de la vida del compositor. Són peces d’una forta càrrega passional, amarades de tenebra i d’angoixa, que deixen entreveure un Beethoven torbat i en tensió. La música és una confessió del seu estat d’ànim. I, alhora, són obres tècnicament molt exigents, que requereixen un intèrpret amb un domini complet del piano, a part d’anys d’experiència, per poder transmetre el lament apassionat del compositor. Són obres a l’abast de molt pocs pianistes. Sens dubte, Elisabeth Leonskaja n’és una, i de les millors.

És una dona d’aparença senzilla i bondadosa, amb un somriure amable, i ja des de la primera frase va deixar clar que era una pianista de primera divisió. Sense partitura, va tocar demostrant un coneixement profund de les obres, ja que sense escarafalls ni moviments amanerats, executava les sonates amb una placidesa i una facilitat que les feia semblar peces assequibles a qualsevol estudiant avançat. Leonskaja va fer gala d’un legato preciós i altament expressiu en una interpretació fina i delicada, però també plena de visceralitat i de passió, per no fer-nos oblidar en cap moment que sota la bellesa del Romanticisme beethovenià hi subjau una pulsió angoixant.

La fuga de la Sonata núm. 31 va resultar molt introspectiva, com un cabdell que s’anava desgranant, a poc a poc, començant amb un so minso però incisiu, que Leonskaja va anar desenvolupant amb delicadesa fins a una expansió colossal. El seu estil és d’una pulcritud màxima en què totes les notes sonen perfectament nítides, fins i tot en els passatges més ràpids, i aquesta puresa no està renyida amb la passió, l’arravatament i la rauxa. La pianista georgiana sap combinar els dos elements en una simbiosi perfecta. Cal fer un esment especial de com va interpretar els trinats de la Sonata núm. 32, que semblaven inacabables i tan eteris que ens feien volar.

El recital de Leonskaja ens va obrir el cor i les entranyes de Beethoven de manera absoluta. L’estat de concentració en què ens va sumir va ser gairebé místic, i aquesta va ser una raó molt poderosa perquè no hi hagués mitja part al concert. Hauria estat un crim trencar la unitat conceptual i artística de les tres darreres sonates d’un compositor que és la pedra angular del Romanticisme.