Leonardo da Vinci era català?

L’estrena del documental ‘Desmuntant Leonardo’ als cinemes Girona ha suscitat reaccions contràries entre fans i detractors de les investigacions de Jordi Bilbeny. Bilbeny és conegut per les seves tesis sobre la catalanitat de Cristòfor Colom, de Miguel de Cervantes, de La Celestina i l’atribució de l’autoria del Lazarillo de Tormes a Joan Timoneda.

Aquesta vegada ha emprès una investigació sobre la llegendària figura de Leonardo da Vinci i planteja noves qüestions que demanarien una profunda revisió d’una biografia plena de clarobscurs, mai millor dit. N’ha parlat als Matins de Catalunya Ràdio, vet aquí el podcast. La tendència de Bilbeny a descobrir la catalanitat de personatges il·lustres ha tret de polleguera alguns lectors que han llegit horroritzats un article publicat a Núvol en què Patrícia Gabancho donava cert crèdit a les tesis de Bilbeny: “Jordi Bilbeny està acostumat que, per comptes de considerar-lo un savi, la gent el prengui per boig”, diu Gabancho amb una evident simpatia per l’heterodoxia de Bilbeny. “És el preu de caminar contracorrent i sense l’aval de l’acadèmia, que representa el pensament convencional i acceptat. Aquest historiador que va per lliure s’ha especialitzat en un tema clau: la censura”.

Les tesis de Bilbeny no han patit justament el rigor de la censura, sinó han rebut l’amable atenció d’alguns mitjans públics, com ara TV·3. Joan Bosch Ballbona publicava ahir a Núvol un article titulat ‘Desmuntant Leonardo, abans de veure-la’ en què lamentava la credibilitat i atenció que des de RAC1 o Catalunya Ràdio s’ha donat recentment al documental de Bilbeny. Un acadèmic que probablement per por es va identificar només amb les inicials SG, escrivia en un comentari a Núvol: “Sembla que la gent de la secta dels bilbenys no s’adona que la cultura catalana té ja grans noms de talla universal i que no cal anar robant els dels altres pobles. Amb els nostres ja n’hi ha prou per tenir presència al món. Des de quan demanar recerques amb rigor històric i filològic vol dir ser franquista i estar a favor de la censura?

Tant si les tesis de Bilbeny surten d’una rigorosa operació de desemmascarament historiogràfic com si són resultat d’una neurosi victimista, el cert és que a aquestes altures del partit el descobriment d’una hipotètica catalanitat de Cervantes o Da Vinci no alteraria tampoc el lloc que han ocupat aquests grans homes en les seves respectives tradicions. Jordi Bilbeny denuncia un suposat triangle de les Bermudes”, compost per Madrid, París i el Vaticà, tres focus de poder que haurien conspirat per silenciar o empetitir Catalunya. Sigui com sigui, les successives investigacions de Bilbeny tenen un propòsit comú, que consistiria a fer aflorar una realitat catalana sistemàticament negada per la censura d’aquests tres poders fàctics. El biaix militant que guia la seva recerca és palpable en els comentaris dels seus defensors. Víctor Cucurull escrivia ahir en un comentari a Núvol: “El que de veres és trist, és veure que encara hi ha membres de la comunitat científica que han dimitit del deure primordial de posar en dubte la historiografia oficial que, entre altres temes majors, encara s’entossudeix a negar realitats tan palpables com l’existència de la nació catalana”.

Jordi Bilbeny és llicenciat en Filologia Catalana i doctorand en Història Moderna. La seva tesi doctoral ha quedat interrompada en ser-li retirat el suport acadèmic, però Bilbeny ha fet de l’ostracisme virtut per reivindicar la seva independència respecte a la historiografia oficial. Una independència que posa molt nerviosos acadèmics com Joan Bosch Ballbona, que bo i confessant que encara no havia vist el documental afirmava: “Estic content de gaudir d’un clar avantatge sobre aquests “deconstructors”: com que habito en un hospitalari planeta cultural sense conspiracions, a mi Leonardo em fascina i m’atrau encara que no sigui català, encara que sigui fill d’un notari, encara que hagués nascut a un poblet sense botiga de pintures i encara que s’hagués format des de 1462 a Florència que, com tothom sap, potser per “credulisme” i “infantilitat”, la “historia oficial” insisteix en caracteritzar com el focus del l’Humanisme i de la revolució artística del Renaixement”.

L’escriptora Teresa Costa-Gramunt, en canvi, deixava dit en un comentari a Núvol que “discernir sobre la veritat és feina de tota una vida, a vegades moltes vides, generacions. Avui tots estem d’acord que la Bíblia no és un llibre revelat, va ser escrit en diferents etapes i per autors diversos. I tenim els evangelis apòcrifs… Això no treu la validesa cultural ni valor espiritual d’aquests textos. Simplement, les nostres generacions s’han atrevit a rellegir el que hi ha escrit entre línies i a interpretar els símbols. La història s’ha d’interrogar a cada generació. I no hi ha una única manera de fer-ho. Els grans descobriments acostumen a ser producte d’intuïcions, no les desestimem d’entrada”.

Sigui com sigui, quan parlem de Bilbeny sempre hi ha un debat previ al debat que ell planteja, que consisteix a discernir si la qüestió que proposa és creïble i ha de ser presa seriosament o bé si és fruit d’una dèria messiànica, només formulable i interpretable des del codi Bilbeny, que es va empeltant en els replecs de la història i en les neurosis del país.