L’entusiasme d’Angulema

El cap de setmana del 29 de gener a l’1 de febrer, a la ciutat francesa d’Angulema es va celebrar el 42è Festival International de la Bande Dessinée. Una vila de menys de cinquanta mil habitants, prop de Bordeus, fa 42 anys que organitza la trobada més important d’Europa a l’entorn del novè art.

El cap de setmana del 29 de gener a l’1 de febrer, a la ciutat francesa d’Angulema es va celebrar el 42è Festival International de la Bande Dessinée. Una vila de menys de cinquanta mil habitants, prop de Bordeus, fa quaranta-dos anys que organitza la trobada més important d’Europa a l’entorn del novè art, una indústria que, sobretot a França i a Bèlgica, atrau milers i milers de lectors.

42è Festival de Dibuix Angoôuleme

Aquest any, el Festival tenia un valor especial d’homenatge a Charlie Hebdo, de defensa de la llibertat i l’humor com armes contra la barbàrie. (Tot i que en ser a casa vam saber que Charlie, ferit, esgotat -humà, al cap i a la fi-, abandona l’avantguarda).

I també, per cert, de defensa dels drets d’autor, amb una marxa per la ciutat; una qüestió que aquí alguns tenen superada (!), segons hem llegit al Núvol…

Passejar pels carrers d’Angulema és un goig ple de sorpreses. Tota la vila s’aboca a l’esdeveniment que ocupa tots els racons i espais possibles. Des del més humil dels aparadors fins a les enormes carpes repartides per una vintena de llocs, incloent-hi insòlits locals com algunes esglésies i el mateix Palau de Justícia. Arreu hi ha cartells, vinyetes, exemplars de Charlie, dibuixants, editors, venedors i un públic que multiplica per cinc els habitants de la ciutat, a la recerca dels àlbums que col·lecciona o de la darrera novetat que es produeix a l’enton de la BD, assistint a presentacions, concerts, exposicions o signatures dels autors que s’hi apleguen. És, doncs, una cita cultural que es mou amb l’entusiasme d’un públic de totes les edats, cosa gairebé insòlita, en la majoria d’esdeveniments culturals.

I aquesta diversitat de públic, aquesta capacitat d’interessar des de joves adolescents fins a gent d’una certa edat, de tota classe i procedència, és una de les coses que em va cridar l’atenció i va propiciar que, de tornada, per l’autopista, la conversa derivés cap a un seguit de qüestions que potser valgui la pena plantejar-se.

De bon principi, més enllà de la varietat esmentada, hi ha la quantitat. De públic i d’oferta. Des de sempre he mirat amb enveja els quioscos francesos. Les Maisons de la Presse que sovintegen arreu, tant en pobles petits com en grans ciutats, tant a França com a Bèlgica, on es pot trobar una varietat enorme de publicacions i revistes de les especialitats més variades, que atenyen, és clar, a l’existència d’un públic que s’hi interessa, les compra, les segueix i les fa possibles. Aquesta admiració que em fa entrar sempre a buscar pels prestatges dels quioscos, és la mateixa que em provoca la tristesa de saber que aquí, no només l’oferta i la varietat són infínimes, sinó que cada vegada hi ha menys edicions, menys quioscos, menys lectors, menys publicacions, menys punts de venda… en una espiral que apunta al buit.

I no puc evitar preguntar-me sempre per què.

És evident que si hi hagués públic hi hauria producte i oferta. Per què, doncs, no hi ha públic? No demano per què no hi ha públic per a revistes com la magnífica Philosophie, de números monogràfics espectaculars, interessants, divulgadors i profunds. O per als números especials de diaris com el francès Le Figaro o el belga Le Soir, dedicats a l’art, a la política, a la ciència, a l’urbanisme, a la història. No demano que hi hagi la varietat de les cinc publicacions del meu ram, de literatura; però sí que n’hi podia haver sobre viatges, música o qualsevol afició o especialitat, a l’abast de diferents públics, com allà. Perquè –i aquest és el cas- de cada un d’aquests temes, al mercat dels veïns n’hi ha, no una, sinó unes  quantes del mateix tema per triar!

Les diferències entre nosaltres i els veïns del nord són moltes, és clar. I em costa d’imaginar-ne cap d’avantatjosa, en el camp cultural. Patim l’impost més bèstia i salvatge, producte d’uns governs que treballen per fer desaparèixer la cultura i els seus usuaris, i això és molt important, però no és només això.

Una població que fa jornades de treball absurdes, que divideix els dies en porcions desaforades, que ha assumit que la cultura és avorrida i cara, que troba car un llibre i barat qualsevol gadget electrònic, no té temps per a la reflexió, la calma i la curiositat, de manera que es lliura a la superficialitat dels objectes i els gestos vistosos per definir-se.

N’hi ha d’altres, segur, però aquestes potser són, dèiem en tornar d’Angulema, algunes de les causes de la pobresa cultural que patim, de la falta d’entusiasme, de la dificultat que ens força a viatjar cap al nord, on, realment, sembla que encara hi ha molta gent que malda per arribar a ser noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació