Lenin, Joyce, Tzara. 100 anys d’una coincidència històrica

14.09.2017

Amb una mica de retard (deu minuts o cent anys, depèn com es miri), Oriol Lenin TramviaÀlex Joyce Susanna i Vicenç Tzara Altaió entren solemnement a la Casa del Llibre de Rambla Catalunya. El públic, la majoria amb més de mig segle a les espatlles, els aplaudeix com si fossin estrelles de l’NBA entrant a la pista per disputar l’All-Star. Ho fan amb el furor contingut de qui és conscient amb què se les haurà: la recreació, amb una mica d’humor, d’una coincidència històrica centenària. No tant en el sentit de relativa o pertanyent a la història, sinó en el de transcendent en la història.

Vicenç Altaió Àlex Susanna, Oriol Tramvia | © Martí Pons

Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara (Pòrtic) és una crònica magistral de no ficció que Agustí Pons s’ha tret de la màniga aproximant-se a la Història -aquesta que s’escriu amb majúscula inicial- i explicant-la a través del conflicte domèstic i la pedagogia. Fidel a la trajectòria memorialística que l’empara (la transformació de grans biografies en literatura), l’escriptor barceloní torna a posar de manifest la seva creença en l’individu, el detall quotidià i fins i tot la xafarderia per damunt de l’utopisme emmascarat pels grans discursos teòrics. Pons fa com els filòsofs de la sospita: desconfia dels llenguatges col·lectius, estatals, ideològics, perillosament genèrics. En comptes de recolzar-se en la Història, apel·la a la petita història de cada dia.

L’escenari és Zuric, en plena Gran Guerra. Els protagonistes, tres de les personalitats més subversives del segle XX: Lenin, a punt de fer esclatar la revolució bolxevic per dur els principis de la Il·lustració fins a les últimes conseqüències; Joyce, immers en la redacció dels tres primers capítols d’Ulisses, la novel·la que trencarà tota la tradició literària anterior; Tzara, erigint-se en el fundador del moviment dadà, precursor del surrealisme, que esdevindrà el corrent artístic més influent del segle. Aquesta coincidència presencial al país dels helvètics, un capritx del destí que compleix cent anys, va ser el preàmbul de tres revolucions que van canviar Europa de dalt a baix.

Vladimir Lenin

Però l’escenari, ara i aquí, també és la Casa del Llibre, on Oriol Lenin Tramvia enceta l’espectacle amb una obvietat simpàtica: “Suposo que no cal que ens presentem…”. El personatge està molt ben caracteritzat, amb una expressió més vampiresca que comunista que també té alguna cosa d’Alfredo Pérez Rubalcaba. Al seu costat, Àlex Susanna disfressat de Joyce (impecable) se sent amb la necessitat d’introduir-se a si mateix: “Soc l’autor de l’Ulisses, aquest gran llibre que encara no heu acabat”. Inevitable no pensar en aquell capítol de Plats Bruts en què, segons en Pol, el món es divideix entre els que han llegit l’Ulisses i els que no. Fins i tot Quim Monzó confessa que, la primera vegada que el va intentar llegir, no va passar de la pàgina 30, tot i considerar-lo, precís oxímoron, “un totxo interessantíssim”.

Finalment, per boca de Vicenç Altaió (amb questa veu que ens recordarà durant molt de temps el fantàstic Casanova decadent d’Història de la meva mort), parla Tristan Tzara. La seva disfressa també és impecable. El primer que fa? S’autoproclama “el pare de totes les revolucions poètiques del segle XX” soterrat per André Breton i el simbolisme. “Nosaltres estàvem contra la guerra però no quèiem en la trampa fàcil del pacifisme utòpic”. I de l’utòpic a lo tòpic: “No suporto els llocs comuns, les frases fetes…”, diu Joyce Susanna, que ja ha confessat haver passat -almenys a Zuric- més hores als bars que a les biblioteques. Al contrari que Lenin Tramvia, que emfàticament assegura haver-s’hi passat mitja vida. “Per això vaig anar a Zuric… i m’he quedat calb de tant pensar”. Mentrestant, Tzara explorava l’absurd. Dadá, com diria qualsevol rus o romanès fent una doble aformació.

Tristan Tzara

 

Una lliçó de filosofia política i d’humanisme

La dinàmica de la conversa és senzilla: cadascun fa un monòleg que no es fa pesat, repassant les seves vicissituds a la ciutat suïssa i contextualitzant-les en el moment històric que van viure. Entremig, hermenèutica de la sospita mesurada: dialoguen, s’interpel·len, s’acusen… i (ah!) recomanen que comprem el llibre. Contrasten, amb una irona didàctica que invita a reflexionar, la seva grandesa com a personatges subversius amb les evidències (grotesques, sense idealisme) dels seus errors i negligències. El que rep més és Lenin Tramvia, que tot així recorda per què els bolxevics van guanyar: “Sense la Primera Guerra Mundial el meu triomf hauria estat impossible”.

“I també sense els nazis” (Tzara Altaió).

“Sense la seva revolució segurament el feixisme ho hauria tingut més difícil per esclatar”. (Joyce Susanna).

James Joyce

Tzara Altaió encara va una mica més enllà i es dedica a repassar les morts provocades pels grans conflictes del segle passat: setze milions a la Primera Guerra Mundial, quaranta milions a la Segona i sis milions més morts en holocaust… i la imprecisable xifra de víctimes que van causar els soviets. “La mort va sortir molt barata a l’Europa del segle XX“, sentencia. I remata: “No li estranyi que [Europa] sigui ara un continent d’incrèduls”. Aquí Joyce Susanna tira d’honestedat: “És cert que el caos i la mort van facilitar la nostra eclosió”. Un altre capritx del fat.

El fundador del dadaisme fila més prim amb una síntesi aforística ben trobada: “El fanatisme porta a la llibertat i a la crueltat”. De l’art gratuït a les barbàries dels soviets passant pel simbolisme èpic d’Ulisses. Ni tan a prop de la psicoanàlisi ni tan lluny del nihilisme metafísic. El llibre d’Agustí Pons, d’una rigorositat exemplar i una prosa exuberant, és, en paraules de Tzara Altaió (ara parlant com a lector), “una lliçó de filosofia política i d’humanisme” que demostra la veritat essencial d’una sentència universal: la Història (tant és si comença amb majúscula o no) és intemporal.

Cosa que no impedeix que remeti a l’ostracisme: “La Història és un malson del qual tracto de despertar“, exclama Joyce Susanna, com si fos un perfecte romàntic abatut. Malgrat la vaguetat tràgica d’aquesta frase, o justament per això, el públic intueix que l’actuació dels tres protagonistes (Agustí Pons a banda) està a punt de finalitzar. Lenin Tramvia, més pragmàtic i abrandat per definició que l’escriptor irlandès, li respon de seguida: “Doncs posi el cul en remull… i llegeixi el llibre de l’Agustí Pons!”. Me’n vaig a fer-li cas.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Sóc un d´aquests amb el pes que representa mig segle (i bastant més) a les espatlles que va asistir a la presentació. Presentació innovadora i diferent amb uns presentadors/actors que van complir molt bé el seu paper tant pel que van dir després com per la seva caracterització. No vaig descobrir clarament en Vicenç Tzara Altaió fins que vaig sentir la seva veu. Felicitats, Agustí. Llegiré el llibre amb molt d´interès.