L’energia de l’ESMUC a Sampler Sèries

22.06.2019

Dijous 20 de juny, L’Auditori va acollir un Sampler Sèries especial, amb més de 100 músics a l’escenari, tots estudiants de l’ESMUC, per interpretar Varèse, Boulez i Saariaho amb un programa espectacular que va ser interpretat amb un rigor i un talent digne d’una formació de primer nivell.

Orquestra Simfònica de l'ESMUC

Orquestra Simfònica de l’ESMUC

En el marc del conveni entre l’ESMUC i L’Auditori, l’Orquestra Simfònica de l’ESMUC va poder participar en un concert de gran format de Sampler Sèries a la Sala Pau Casals, amb més de cent músics, per interpretar obres imprescindibles del segle XX. Aquests alumnes estan en plena formació i, de fet, el resultat del concert s’avalua dins del seu currículum. Totes les famílies d’instruments, des de la corda fins la percussió, van lluir amb esplendor gràcies al talent, l’estudi rigorós dels joves intèrprets i la direcció ferma i empàtica d’Ernest Martínez Izquierdo.

Les Notations I-IV representen de forma força completa l’ethos artístic de l’enyorat Pierre Boulez. S’hi entreveu tota l’herència del vell continent, especialment una progressió del que el compositor francès havia après de la Zweite Wiener Schule i les corrents electroacústiques franceses. Sense ser serial, l’obra completa presenta un interès pel número dotze duent les dinàmiques a l’extrem. Després d’una primera part amb herència debussiniana, la segona part dóna la benvinguda a Stravinski. En aquest cas, el ritme determina la forma, però no es fa evident a l’auditor. HI havia la presència d’estridències, molta presència de la percussió, un joc d’aparences i ocultacions sonores que dibuixen un discurs fragmentat amb alguns moments disruptius.

La compositora finlandesa Kaija Saariaho presenta un opus més sobri i emocionalment més subtil, però on no manquen moments d’intensitat dramàtica. Orion, música programàtica basada en el mite grec, es debat entre el dinamisme del caçador i l’estatisme de la constel.lació. Un equilibri entre allò apol.lini i allò dionisíac que, segons Nietzsche, defineix l’essència de la música. La interpretació de l’Orquestra Simfònica de l’ESMUC va ser molt poètica, en un etern navegar per les ones sonores que evocaven una atmosfera etèria que, no obstant, es trencava per les explosions sonores i els fortissimi, que donaven el contrapunt a la calma i als moments meditatius i esdevenien un revulsiu per a l’experiència estètica de l’auditor. Al final, l’aparició del piano amb sèries repetitives fins que el cello acaba la primera part de forma sublim, amb un lament. A “Hunter”, el ritme obsessiu s’apodera de l’escenari i manifesta aquesta idea de la persistència intrínseca de l’eternitat en una mena de lluita entre el ser i l’esdevenir. Una experiència metafísica que els intèrprets ens van regalar amb molta emoció i entrega.

El concert -a diferència del que indicava el programa, que a més tenia un error en la data de la mort de l’autor- s’acabava amb la icònica Amériques d’Edgar Varèse (París, 1883-NY, 1965), una obra que significa un punt d’inflexió en l’obra del compositor francès. Després d’estudiar amb Vincent d’Indy, passa per Berlin on coneix Strauss i Busoni, però tot el que escriu al vell continent queda destruït pel mateix artista que, en arribar a Nova York, s’impregna de l’energia de l’orb i omple de color les seves partitures. Aquest “fals” opus 1 és una síntesi de les corrents de l’època, des de l’atmosfera debussiniana, el sincopat stravinskià o la profunditat harmònica de Mahler. Aquest impacte de la ciutat oberta i moderna es fa present en el ric treball tímbric i rítmic, amb una primera part molt colorista que fan pensar en les sensacions que Varèse va sentir en arribar a la que seria la capital del món. El solo de flauta a l’inici és la veu del mateix artista que se sent corprès per l’atractiu de Nova York.

Es fa molt palès l’element urbà en la partitura, especialment amb les sirenes, que ens remeten a qualsevol ciutat del món. Aquest contrast entre el paisatge físic de la modernitat i el paisatge interior i sonor va cristal.litzar en una obra colorista i directa, que connecta amb l’oient de forma radical, amb una línia sonora contínua en la qual van apareixent i desapareixent blocs sonors descendents. Fins i tot hi trobem un mosaic puntillista que es converteix en una provocació rítmica combinada amb els sons de les sirenes. La ciutat està viva, i més encara a mans de músics tan plens d’energia i talent. Un gran crescendo extàtic ens va deixar amb l’ai al cor.

Els elements electrònics, que posteriorment treballarà Varèse cap a la dècada dels trenta -no pas com a fenomen aïllat, sinó més aviat epocal- són insinuats en els sons metàl.lics i moments eixordadors del gran conjunt. El tenuto de les trompetes i una certa repetició inicien la tercera part on l’orquestra està al servei de l’atmosfera. Es crea una arquitectura sonora que és sòlida conceptualment però presenta certa vaporositat sonora, combinada amb l’exuberància de la percussió. La quarta part tornava als sincopats stravinskians amb una sonoritat molt acolorida, amb gran presència de glissandi i concloent una partitura exigent i virtuosística que es va interpretar amb honestedat i talent, rigorositat i precisió per uns músics emocionalment molt motivats sota la direcció d’un inspirat Martínez Izquierdo que s’erigí com un líder amb carisma.

El concert va ser un viatge sonor per occident amb obres colossals interpretades amb professionalitat i rigor, entusiasme i sensibilitat, empatia i capacitat comunicativa d’uns alumnes que es converteixen en artistes davant els nostres ulls, que coneixen bé el repertori i el treballen com si aquell concert fos la culminació de tota una vida entre partitures. La meravella de compartir la música -la gran música- de forma integral i transversal, amb totes les famílies d’instruments implicades, és el que acaba donant sentit a anys de preparació que no són més que el prolegomen del que els espera a partir d’aquell moment: la carrera professional.