L’encís de la muntanya, l’atracció de l’abisme

12.11.2018

“La muntanya és paisatge. I el paisatge és un concepte inventat per l’home. Per això, ens hem d’haver allunyat de la natura i haver vist pintura, haver llegit… perquè sense llibres no hi ha muntanya tal com nosaltres la veiem en la nostra ment, tal com l’hem fabricada”, m’explicava des de la seva paradeta l’escalador i president de l’Associació Cultural del Llibre de Muntanya, Miquel Ylla, mentre el seu nét Martí, un mocós rosset i eixerit d’11 anys, atenia els clients.

Aficionat a les batudes, el vigatà va començar a comprar volums als anys seixanta del segle passat, primer relacionats amb la cacera, com Diario de un cazador de Miguel Delibes, i després amb la natura. Així va ser com es va erigir la seva particular muntanya de llibres oberta al públic que ja supera els 10.000 exemplars, un tast de la qual s’entreveia en el seu estand del recinte firal el Sucre, on tingué lloc la 38a edició de la Fira de Muntanya de Vic que visitaren més de 12.000 al llarg del cap de setmana.

Ylla, juntament amb cinc membres més del món de l’alpinisme, van atorgar els Premis Editorial del Llibre de Muntanya, una de les activitats culturals més destacades de la fira que pretén reconèixer la tasca d’autors i editorials per promocionar i divulgar la cultura dels esports de muntanya. Però els dos successos de la jornada del dissabte que cal posar en relleu, tant pel grau d’emotivitat i superació com per l’èxit d’assistència, són les xerrades impartides per Peter Habeler i Sílvia Vidal.

Foto de família dels guanyadors de la 38ª edició dels Premis editorial del Llibre de Muntanya.

Quaranta anys més tard de la seva ascensió a l’Everest sense oxigen, l’Editorial Tushita ha traduït al català Victòria en solitari, on l’austríac Peter Habeler narra la complicadíssima història que hi ha darrere aquesta remarcable conquesta. “Avançava arrossegant-me, els colzes i els genolls a terra i pregava sense parar i amb un fervor tan gran com mai abans no havia fet. Era com si mantingués un diàleg amb un ésser superior. I de nou veia com m’arrossegava cap amunt, més amunt encara. Era com si m’impulsessin cap enlaire. Després, tot d’una tornava a estar dret. Era al cim. Eren les 13 hores i 15 minuts del dia 8 de maig de 1978. I en Reinhold també era allà, amb la seva càmera. Havíem arribat”.

La fita aconseguida va sorprendre tothom perquè, per una banda, eren els primers a aconseguir-ho i, per l’altra, ningú va apostar per la viabilitat de l’expedició. “Al contrari, alpinistes, psicòlegs o metges, ens van aconsellar insistentment que ho deixéssim córrer: És del tot impossible. La manca d’oxigen en aquelles 14 alçades provoca la mort de les cèl·lules cerebrals en pocs minuts. Sobretot les que són necessàries per a les funcions humanes més importants. Primer es destrueix la memòria, després el centre del llenguatge i finalment es perden la vista i l’oïda. L’Everest sense oxigen és un suïcidi”.

Malgrat les paraules de desànim, ell i en Reinhold Messner, el seu company d’expedició, van seguir els seus bons pressentiments. “Una vegada, en Reinhold em va confessar: en el fons, realitzo qualsevol expedició només per a mi i per ningú més. Pensant-ho bé, això també era vàlid per a mi. Necessitava l’èxit tant com en Reinhold. Volia fer quelcom que ningú creia que es pogués fer, quelcom que seria meu i de ningú més, una victòria en solitari”. Això contestaria per què escala muntanyes en Habeler, tot i que confessa que no és tan fàcil de respondre. “Si et vols posar a prova, ho pots fer de moltes altres maneres. Un alpinista no té públic, no se l’aplaudeix i, si aconsegueix una fita extraordinària, sempre hi ha qui dubta i qui l’enveja. És sentimentalisme si dic que porto les muntanyes a la sang?”.

Qui sí que es va lliurar amb afectació als sentiments va ser l’escalador Ferran Latorre, que sol va tenir paraules afables per l’austríac. “Jo vaig llegir el llibre quan tenia 12 anys i Habeler em semblava un personatge de ficció, un mite que no existia. El 2010, per fi, vaig conèixer el meu heroi d’infantesa. Era com jo realment l’havia imaginat, un tipus humil, afable, bona persona, i em vaig adonar que tenia mòbil i que era capaç de conduir, cosa que em va xocar molt perquè jo el situava als anys 70, quan els iPhone encara no existien. En aquella primera trobada li vaig dur la carpeta d’EGB que tenia personalitzada amb fotografies d’ell. Va al·lucinar”, compartia Latorre.

Els escaladors Ferran Latorre i Peter Habeler i l’editor Enric Soler presentant l’edició en català del llibre ‘Victòria en solitari’

Al·lucinats es van quedar, també, els assistents amb el testimoniatge de Sílvia Vidal, que es va ajudar d’un vídeo mentre relatava la seva sortida en solitari a la vall remota de Xanadu (Alaska) ara fa dos estius amb la intenció d’escalar una paret que havia vist en un vídeo. “Va ser un moment molt intens quan l’hidroavió que em va permetre accedir a la zona va marxar, sabent que m’esperaven 56 dies sola, amb 150 kg entre menjar, material i bidons anit-ossos, i 540 quilòmetres per recórrer”, confessava.

“El primer dia vaig muntar el campament per dormir i a les tres del matí –tot i que el cel era clar perquè allà disposen de llum solar les 24 hores del dia–  em vaig despertar i vaig veure un ós a tres metres de mi. Jo solament duia un esprai de pebre. Vaig sortir de la tenda i vaig fer tot el que diuen els manuals: cridar fort amb veu greu, fer soroll, aixecar els braços i moure’ls per fer veure que ets més gran que ell… però no el vaig impressionar gens i em va començar a destrossar el material. Van passar més de tres quarts d’hora i vaig decidir demanar-li, de paraula, permís per entrar al seu territori. Tot seguit, va marxar”.

A partir d’aleshores, Vidal va entrar en un estat d’estrès i tensió continus. “Em trobava senyals que em recordaven que convivia amb ossos: petjades, excrements, restes d’animals que s’havien cruspit, sentia la seva olor… Per sentir que feia alguna cosa per a la meva protecció, vaig muntar barricades amb canyes, tot i que no serviria de res”. Aquesta alteració immensa es va traduir en un inflament del seu cos. “Cara, braços, cames… semblava un globus. Em vaig asseure al costat del riu i em vaig repetir que formava part del territori i que els animals m’acceptarien com una més. Van ser moltes hores de mentalització i l’endemà se’m va desinflar tot, encara que seguia tenint por. No vaig deixar mai de tenir-la”.

El poder de la ment va ajudar-la, també, en el següent entrebanc. “Els primers dies em van començar a fer mal els genolls i vaig començar a anar coixa. Em quedava tota l’expedició per endavant i no duia ni telèfon, ni ràdio. Tan sols havia quedat amb el noi de l’hidroavió 53 dies més tard. Vaig començar a repetir-me a totes hores: A cada pas que fas, els teus cartílags es regeneren”.  I miraculosament, es va curar. “Quan plantejo expedicions com aquesta no m’emporto cap aparell. Escullo viure-ho així perquè dur-ne, per mi, ho canvia absolutament tot. Quan usar-lo i quan no? La sensació de voler marxar solament l’he tingut en aquesta expedició a Alaska i, si hagués dut el telèfon, hauria trucat al pilot el primer dia i m’hagués perdut aquesta experiència”.

La paret no era extremadament llarga i va trigar 17 dies en què va dormir en una hamaca penjada. El retorn a baix va ser una retrobada amb els mosquits i, finalment, va arribar al punt de partida el 10 d’agost, tal com havia acordat. Ara, però, amb un aspecte deplorable. Primer, va sentir l’avió i després va veure’l. “Ja està, ara sí que ja està”, es va dir. El pilot era en Tom, el mateix que l’havia duta allí dos mesos abans, i va obsequiar-la amb una poma. “Allò fou un tresor!”, va exclamar. L’acollida de la gent del poble on s’hostatjava va ser molt emocionant i, a la tarda, van organitzar una projecció improvisada. “No recordo res del que vaig dir, estava molt excitada per la proximitat dels fets”.

Des de les deu del matí, escaladors joves i veterans van enfrontar-se a rocòdroms de dificultats diverses.

Totes aquestes palpitants xerrades se succeïen amb la remor de fons dels visitants que compraven material provinent d’outlets de diverses botigues d’esports, les vendes de les quals han superat en un 62% la xifra de l’any passat, i dels sons guturals d’esforç dels escaladors amateurs i veterans pujant rocòdroms, que van competir al llarg de tot el dia per sumar la major puntuació possible i, així, accedir a la final que se celebrava a la tarda. Entre els participants s’hi trobaven escaladors de renom com Pol Roca, un dels màxims exponents del boulder nacional, i les veneçolanes Francis Guillen, subcampiona de la Copa d’Espanya d’escalada d’enguany, i Shirleys Noriega, campiona d’escalada en Bloc de Catalunya en la categoria absoluta el 2009.

Alguns dels presents van preferir refugiar-se en el silenci de la zona d’exposicions, on se’ls aproximava a la vida de la nepalesa Tsering Tamang, qui va haver d’abandonar la família després de comunicar-los-hi que volia ser guia de muntanya. “Això no és possible. Ets massa dèbil”, li digué el seu pare. Un dia, el seu progenitor, cansat de l’agricultura de subsistència, va construir un petit hotel davant l’onada de turistes excursionistes i la Tsering s’oferí com a guia local. Sense avisar la família, va fer un curs de guia de trekking. Ara, vol explorar l’Himàlaia, on s’hi comencen a trobar grups d’excursionistes liderats per dones nepaleses que, com ella, han hagut de trencar moltes pautes socials per arribar a ser qui volen ser.

L’exposició “Dona i guia a l’Himàlaia” apropava el visitat de la Fira de Muntanya de Vic a la vida de la nepalesa Tsering Tamang

A les nou del vespre, un Miquel Ylla multitasking anunciava pels altaveus que el segon dia de Fira arribava a la seva fi i la porta començà a escopir gent de manera contínua. La notificació també l’escoltà el jove Martí, que havia ajudat l’avi al llarg del dia, i es disposà a recollir la paradeta. Abillats ja amb les jaquetes, ambdós van eixir i, agafats del braç, van emprendre el camí cap a casa conversant sobre alguna cosa que se’m feia inintel·ligible. De ben segur que l’Ylla-avi li transmet els valors de la muntanya en aquests intercanvis dialectals i qui sap si més endavant veurem reflectida la dèria del ja no tan petit Martí per a l’escalada en algun mitjà.

Deu lectures de muntanya per aquesta tardor

  1. La màgia dels Pedals. Alba Xandri i Ricard Calmet. Autoedició.

Després d’un ‘tour’ de tres anys en bicicleta pel món, la parella de Berga va decidir explicar l’experiència en un llibre autoeditat. Els pedals els han dut a viure, conèixer gent, cultures i trencar molts prejudicis i estereotips. Tot aquest enriquiment personal es plasma en 23 capítols independents amb anècdotes, sentiments, que en cap cas suposen un llibre de viatge sinó que responen a la pregunta de com els ha canviat la visió del món.

  1. ZaidAitMalek. La eterna sonrisa del trail. Anna Comet i ZaidAitMalek. Lectio Ediciones.

Com arriba un jove paleta marroquí a ser un dels corredors de muntanya més forts i estimats del món? Sense anhelar-ho, Zaid es va trobar creuant l’estret de Gibraltar de forma il·legal juntament amb el seu cosí. A partir d’aquest moment, s’haurà de crear una nova vida a la Península, no sense viure moments molt durs i d’àmplies dubtes, però que arriben a passar de ser un recol·lector d’olives il·legal a una de les figures internacionals més reconegudes i emblemàtiques del trail running.

  1. Victòria en solitari. Peter Habeler i Enric Soler. Tushita Edicions.

El 8 de maig de 1978, Peter Habeler i Reinhold Messner van aconseguir una proesa de resistència sense precedents en la història humana: escalar l’Everest sense oxigen, una fita que era considerada impossible fins aleshores. La batalla individual per aconseguir arribar al cim es va convertir en una victòria que Peter Habeler ens narra ara, quaranta anys més tard, i que Tushita Edicions publica per primera vegada en català.

  1. Temps de bolets. Ripollès i Montseny. Marc Casabosch. Editorial Alpina.

Nascut a Barcelona però posseït des de la infantesa per un pensament silvestre poc convencional, Marc Cassabosch va decidir, juntament amb la seva parella, establir-se com a pagès en una masia del Solsonès. Allà ha pogut experimentar i anar cultivant la saviesa que proporciona el contacte directe amb la terra. Apassionat per la natura i per tots els elements fascinants que l’acompanyen, des de ben petit va sentir una forta connexió amb uns éssers que l’acabarien portant més lluny del que es pensava: els bolets.

  1. Collserola en transport públic. Òscar Farrerons i Marc Requesens de Farell Editors.

La serra de Collserola comprèn onze mil hectàrees distribuïdes en nou termes municipals, 17 quilòmetres de llarg per quasi 6 d’ample. A l’entorn s’hi concentra quasi la meitat de la població de Catalunya, però Collserola és una illa de pau i verdor tan difícil d’imaginar per a qui no la coneix com fàcil d’accedir gràcies a estar perfectament connectada amb transport públic. Les rutes del llibre pretenen ser una eina de sensibilització envers aquest delicat entorn per tal de preservar-lo i poder-lo assaborir de forma respectuosa.

  1. Balmes Encontades. Antonino Mestres. Autoeditat.

El llibre és un recull de 14 caminades amb un tema central: les balmes catalanes. S’acompanya de 14 contes curts que, a part de voler distreure i divertir, pretenen centrar l’atenció del lector en tot allò que envolta els espais proposats, fent picades d’ullet a la història, costums, literatura, personatges, que hi tenen relació. Com en qualsevol llibre de rutes, incorpora descripcions, fotografies, dades d’interès i enllaços on poder descarregar gratuïtament els tracks.

  1. Roques, glaceres i cims. Emili Civís, Enric Soler i Jordi Sugranyes. Thushita Edicions.

Emili Civís Abad descobrí la muntanya gràcies al Centre Excursionista de Badalona. Posteriorment, prolongà les seves activitats escalant en diferents massissos muntanyosos europeus, principalment als Alps francesos. Ha estat un dels pioners catalans de les primeres expedicions que assoliren cims de l’Hindu Kush i de l’Himàlaia. Amb aquests relats, Civís ens ofereix la possibilitat de conèixer de primera mà les ascensions i aventures que, juntament amb els seus companys, va emprendre un dels nostres referents i un dels pioners catalans de l’escalada, en l’àmbit extraeuropeu.

  1. El millor cuiner de la vall del Khumbu. Emili Civís, Enric Soler i Jordi Sugranyes. Thushita Edicions.

La Vall del Khumbu és una depressió que arrenca des de la glacera del mateix nom, al peu de l’Everest, i s’endinsa al Nepal. A 5.500 metres, en un inhòspit i gèlid paisatge, s’instal·len els camps base de les expedicions que es proposen escalar la muntanya més alta del món. Per una sèrie de circumstàncies que es relaten, l’autor va ser el cuiner de la primera expedició catalana a l’Everest, l’any 1982. Han passat més de trenta anys des d’aquells fets, però no ha estat fins ara que s’ha atrevit a agafar el llapis per descriure aquells dies.

  1. Libros de Cima. Òscar Masó. Editat per Desnivel.

Aquest llibre repassa la història més recent de les muntanyes a partir de l’estudi dels seus vestigis: primer, en forma de fites, símbols religiosos, construccions, objectes, banderes, targetes de visita, i posteriorment en forma de llibres de registre als cims, on es recollien les impressions dels ascensionistes i les seves signatures. Òscar Masó, el seu autor, aprofundeix en l’estudi d’aquests llibres repassant la seva evolució històrica al món començant pels Pirineus, un dels primers llocs del món on es va encunyar la tradició dels llibres de cim.

  1. Poematges. Martí Boada i Teresa Romanillos. Blume (Naturart).

El llibre “Poematges” és el resultat d’una comunió entre la mirada i la paraula entorn del paisatge i la natura. Martí Boada, naturalista, investigador i artista, i Teresa Romanillos, artista visual, traslladen l’organicitat i l’essència biològica a l’àmbit estètic per celebrar-ne la bellesa aconsegueixen que l’observador formi part dels paisatges que el formen, que la mirada de cadascú, en certa manera, construeixi el seu propi paisatge gràcies a un excel·lent exercici de comunió entre la paraula i la fotografia.