L’elefant i el problema català

25.02.2019

“En temps de la Generalitat republicana, hom exposava que volia anar a un congrés sobre els elefants. Però tu què saps dels elefants? No en sé res! Aleshores de què parlaràs? De l’elefant i el problema català”. Amb aquesta anècdota tancava Miquel Roca Junyent la taula Periodisme i qualitat democràtica, celebrada al Palau Macaya el passat 4 de febrer, en una sala plena de periodistes i polítics, que es va centrar en bona mesura en la dificultat de diàleg entre Madrid i Barcelona.

Quin paper han jugat els mitjans de comunicació en el conflicte català? Van provar de respondre a aquesta pregunta els convidats a la taula, Mònica Terribas, Lluís Bassets i Antonio Franco, que van debatre amb intensitat i forta discrepància sobre l’estat actual del periodisme i el seu paper en conjuntures complexes. A la vegada, l’acte va servir de pretext per presentar el llibre Los periodistas estábamos allí para contarlo, de Fernando Jáuregui, i homenatjar alguns dels periodistes que van explicar la Transició Espanyola.

Quina és la situació del periodisme avui dia? Com s’ha explicat la realitat política dins i fora de Catalunya i Espanya? S’entén la confrontació actual sense l’acció dels mitjans? Quin llenguatge s’utilitza? Com emparaulem els relats? El polític controla el periodista? Aquestes són algunes preguntes que van vertebrar el debat.

“Si la realitat està desprestigiada, com no ho ha d’estar el periodisme?” va suggerir en Lluís Bassets. I talment com si cités 1984 de George Orwell va afegir: “vivim en una realitat cada cop més il·legible. Mai hi ha hagut tantes notícies falses com avui (…) vivim en unes societats on la política és la continuació de la guerra. Això passa a Catalunya, a Espanya i a França, al Regne Unit del Brexit i als EEUU de Trump”. Més en clau empresarial, Mònica Terribas va exposar que “per poder fer una anàlisis acurada de la professió, haurien de ser-hi aquells que prenen decisions estratègiques i explicar quins deutes tenen els mitjans amb els bancs, com les entitats financeres influeixen en els mitjans i quins són els interessos que es defensen en un moment concret”.

Però, quan Antonio Franco va obrir la reflexió sobre el binomi periodisme-política, els protagonistes es van animar de debò. Lluís Bassets va ser contundent: “estem parlant de Madrid i Barcelona. Els mitjans organitzats com a instruments bèl·lics són d’una gravetat i d’una irresponsabilitat extraordinàries. I ho hem comprovat els últims sis anys a Espanya i a Catalunya. Els periodistes hem de promoure el desarmament per evitar la polarització i la radicalització”.

La rèplica de Mònica Terribes va ser immediata: “Fa 16 anys que els mitjans catalans estem alertant de la situació a Catalunya. Però els mitjans espanyols no n’ha fet gaire cas fins al 2012, quan el discurs ja estava molt polaritzat i donava audiència. S’hauria d’haver fet des de molt abans un bon diagnòstic a la premsa de Madrid. Si els mitjans haguessin explicat a la gent que existeix una Espanya plurinacional, s’hauria entès què és Catalunya i Euskal Herria. Per aquesta raó, quan hi ha hagut conflicte, no ens hem entès”.

Sense perdre els papers, Lluís Bassets va rebatre amb ironia: “S’entén el Brexit sense alguns mitjans de comunicació? S’entén el fenomen Trump sense els mitjans? Els grups de poder econòmic i polític saben utilitzar els mitjans per afavorir els seus interessos. Sense el conjunt de mitjans catalans no s’entén el que ha passat aquí. No és la causa, evidentment, perquè les causes són més profundes. Però no s’explica”. I va sentenciar: “Hem de reconèixer-nos en la vulgaritat de la situació on som. Madrid i Barcelona caiem en una perversió terrible: fem el trumpisme en doble direcció, i tractem els mitjans que no ens agraden com a establishment aliè. Fem un tractament simètric. No hi ha ningú innocent. Els mitjans no són neutres, cap ni un”.

Roca Junyent s’adreça a Lluís Bassets, Mònica Terribas i Antonio Franco | Foto Palau Macaya

 

Les discrepàncies no van trencar en cap moment la taula rodona. Abans que el moderador Pedro Vega obrís el torn de preguntes, va haver-hi temps per una conclusió compartida: la necessitat d’autocrítica. ” Hem d’evitar el llenguatge agressiu en els dos bàndols i fer un esforç cívic tots” van ser les darreres paraules de Bassets. I Terribas, alternant els dos idiomes, va afegir: “crec que tots hem de saber què hem fet a cada moment i quin ha estat el nivell de mirada a cada bàndol. El que costa és fer també autocrítica des d’un mitjà estatal a l’Estat, que és qui té la força”.

Terribas va tenir temps de recomanar un llibre: Mira’m als ulls de Mariam Hatibi: “No hem sabut mirar-nos als ulls i hem volgut veure apriorismes de manera sistemàtica a un costat i a l’altre. Estic d’acord amb en Lluís: on hem posat més bilis que anàlisi?”.