L’educació sexual segons Netflix

5.02.2019

La cultura frueix regulant el sexe, i en el terrabastall cultural en què ens trobem era d’esperar que els adolescents estiguin fets un embolic quan els toca fer allò que feien Tirant i Carmesina. El canvi és radical: avui, ningú se sent culpable de trencar les normes i gaudir, sinó de no estar transgredint i gaudint tant com se suposa que gaudeixen i transgredeixen els altres. En altres paraules, la mare no et castra per la naturalesa impura de les teves pulsions, sinó perquè et negues a compartir-les amb ella en una sessió de teràpia conjunta com si fos la teva millor amiga. Atent com sempre, l’algoritme de Netflix ha detectat els batecs del Zeitgeist i ha tingut clar quina havia de ser la primera seqüència d’una sèrie sobre sexualitat adolescent: un clau en què un noi perfectament saludable no es pot córrer perquè està fart que tothom esperi d’ell una performance a l’altura del seu penis mitològic.

‘Sex Education`, la nova sèrie d’adolescents de Netflix

Sex education és una de les sèries de més èxit que s’han estrenat aquest 2019. El protagonista de la història és l’Otis (Asa Butterfield), un adolescent que ha madurat massa de pressa per culpa de la seva mare (Gillian Anderson), una terapeuta sexual que decora la casa amb més motius fàl·lics dels que Ikea recomana. Exposat a aquesta normalització excessiva de la sexualitat, l’Otis s’ha convertit en un noi encarcarat que filtra les parts difícils de l’existència intel·lectualitzant-les. Això, esclar, li impedeix gaudir de la mandanga, fins al punt que amb 17 anys encara no ha pogut fer-se una palla. Com que no hi ha cap frustració que no sigui al mateix temps un negoci en potència, la Maeve (Emma Mackey), punkarra enigmàtica que llegeix Virgínia Wolf però viu en un caravana white trashy, es fixa en el talent de l’Otis i decideix treure’n profit: muntaran una consultoria sexual clandestina al seu institut de secundària.

Hi ha tantes coses que podrien sortir malament a la sèrie que es fa difícil explicar com les fa bé totes alhora. La pirueta més complicada consisteix a esquivar el moralisme sense caure en la banalització. Sex education ho aconsegueix explicant el sexe tal com és: problemàtic, apassionant i confús, una font de grans plaers i grans traumes a la vegada que irromp en l’adolescència i converteix a les dolces criatures en cretins hormonals que es creuen que descobreixen el món per primera vegada perquè han llegit un tutorial sobre l’ejaculació femenina al Huffington Post. Negociar amb la demanda infinita dels genitals recentment activats costa molt, i l’Otis oferirà als seus companys una barreja entre coneixement científic sobre la sexualitat i sensibilitat genuïna ideal per respondre a una demanda col·lectiva que necessitava ser satisfeta.

L’altre mèrit de la sèrie és que no vol salvar el món de l’heteropatriarcat amb la promesa d’una sexualitat lliure de conflictes. Creada per la jove guionista Laurie Nunn, Sex education és una dramèdia sense pretensions redemptores que inclou escenes de sexe molt explícites, gags deliciosament passats de voltes i una actualització dels estereotips de la comèdia americana adolescent que els qüestiona i els estima al mateix temps. L’abella reina de les pijes, l’heroi esportiu, la setciències rareta, el gamer amb problemes d’acne… tots hi són, però la gràcia de Nunn és que sempre sap donar-los dues voltes perquè tornin al mateix lloc havent viscut alguna cosa tridimensional. Hi ha diversitat racial i de rols de gènere, però mai es traça una línia artificial entre bons i dolents: tothom fa el que bonament pot i la finalitat última és riure una estona.

Un cop més, Netflix detecta la direcció dels temps alhora que la prescriu. Segons els analistes de tendències a Instagram, el 2019 serà l’any de la cura d’un mateix –selfcare– en què la prioritat dels joves ja no és transformar el món, sinó a ells mateixos. La sensació és que els adolescents hereten uns consensos que no els acaben de funcionar i que l’híper-regulació del desig reflecteix el pitjor del present: l’imperatiu de consumir experiències, la pressió comparativa magnificada per les xarxes, l’exigència de disciplinar el cos per convertir-lo en una màquina de plaer estandaritzada, etc. Si el sexe servia abans per alliberar-se de la cotilla, avui s’ha convertit en la cotilla. La solució que proposa Sex Education és molt bona: parlem-ne i aprenem a fer-ho millor, però no deixem de riure’ns-en. L’Otis, que és més psicoanalista que psicòleg, reprodueix perfectament un lema d’Alan Badiou: “l’objectiu de la teràpia no és deixar-se anar i aprendre a gaudir, sinó crear un espai on no estiguis obligat a gaudir constantment”. El seu principal problema, a tots ens passa, és que costa molt aplicar a nosaltres mateixos els consells que donem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. A l’article no s’especifica, i quan es menciona que la sèrie és “una actualització dels estereotips de la comèdia americana adolescent”, trobo que s’hauria de deixar clar que, tot i no respondre (volgudament) a una localització específica, la sèrie és totalment britànica, inclòs l’accent de Gillian Anderson, que és americana però va viure 9 anys a Anglaterra, segons la Viquipèdia. Qualsevol sèrie britànica és millor que qualsevol d’americana, excepte les dolentes.

  2. A la sèrie encara no ho sé, però al que estic enganxat és a les teves peces, Joan. Reconec que m’interessen els tems que tractes, però encara m’atrapa més la millora constant del teu estil. Igual com de vegades t’he fet notar alguna pífia, és de justícia reconèixer això. En un temps en què costa de llegir articles sense ensopegar cada quatre ratlles, celebro l’esforç per aconseguir un català natural, actual i adequat al registre. I amb girs propis, que no és cosa fàcil (ja sé que algú dirà que això és el mínim que us hem d’exigir, però mira, tal com està tot plegat…)
    Apa, i ara no t’enserrellis més del compte, amb aquesta ensabonada 🙂

    • Moltes gràcies, Pau.

      Potser m’enserrelli una mica amb el comentari, ara no ho negaré, però és una sort i un honor tenir a savis de la llengua com tu criticant-nos l’estil. La deformació professional de filòsof sempre m’ha portat cap als temes de fons, i gràcies a comentaris així -i a les crítiques anteriors, i a llegir als que en sabeu d’això- intento prestar més atenció a com dir les coses i anar trobant un català que serveixi per fer-ho.

      Ens seguim llegint!