Lectures per combatre la hiperactivitat

8.01.2018

El darrer trimestre de 2017 ens ha deixat un panorama interessant de novetats editorials relacionades amb l’educació. D’entre els títols que trobareu al mercat, n’hi ha quatre que mereixen ara la nostra atenció. Parlaré en primer lloc del que em sembla el pal de paller de tots els altres (que no vol dir necessàriament que sigui el que més us recomano, pero sí el que dona sentit a la resta en això que provaré d’explicar-vos tot seguit).

Llegir per calmar-nos i per aprendre a calmar-nos | Foto: Arxiu

Es tracta del llibre ¡Estate quieto y atiende!, de Heike Freire (Herder Editorial) i que porta per subtítol: Ambientes más saludables para prevenir el déficit de atención y la hiperactividad. En essència, el que planteja Freire en aquest llibre és que el TDAH, molt més que una malaltia que calgui tractar amb medicació, és un símptoma dels temps que vivim. I que, més que diagnosticar els nostres nens i penjar-los aquesta etiqueta, administrant-los a continuació una bona dosi de química amb múltiples efectes secundaris, el que cal és identificar per què es mostren hiperactius i buscar solucions en el nostre entorn més immediat.

Freire parteix d’un fet: l’espectacular augment avui de casos de diagnosi de TDAH entre la població infantil dels països occidentals (alguns estudis parlen d’un augment del 300% els darrers 25 anys). Doncs bé: el que l’autora es proposa és explicar quins factors provoquen realment aquest trastorn per tal que puguem modificar-los, en lloc de “tapar” la problemàtica amb una pastilla de metilfenidat (la substància que s’acostuma a receptar a qui ha estat diagnosticat de TDAH).

És clara en aquest sentit, l’autora: per ella hi ha una sobremedicació de la població infantil evident. I és que per Freire calen enfocaments psicològics més sistèmics que abordin causes com ara el sedentarisme i la manca de contacte amb la naturalesa, l’excés de tecnologia o el model caduc d’escoles on portem els nostres petits.

Efectivament, una idea recurrent al llibre de Freire és que una de les causes del TDAH és la rígida estructura del sistema educatiu actual, al costat de l’uniformitat dels seus enfocaments i programes. “Els enfocaments didàctics estan lluny de ser prou flexibles com per incorporar les diferents formes d’intel·ligència i els diferents estils d’aprenentatge”, explica aquesta autora, que defensa un altre model d’escola, més innovador i adaptat a les necessitats del segle XXI.

És així com arribem a la segona de les propostes que us volia fer. Es tracta del llibre Revolució a les aules, de Núria Martínez Ribot (Columna), que porta per subtítol: Catalunya, pionera en la nova educació del segle XXI.

I doncs, quines alternatives reals hi ha a casa nostra en el camp de la innovació educativa, d’acord amb la proposta d’aquesta altra autora? En són 10, des de centres concrets (Escola dels Encants de Barcelona, Escola Virolai de Barcelona, Institut Quatre Cantons de Barcelona, Institut Baix Camp de Reus, Institut de Sils, Escola Joaquim Ruyra de l’Hospitalet de Llobregat) fins a programes educatius més transversals (Associació de Mestres Rosa Sensat, Escola Nova 21, Jesuïtes Educació). Cadascun d’aquests casos és diferent: en uns els mestres posen deures, en altres no, en uns es barregen els nens per edats, en altres no, unes escoles són públiques, d’altres privades, unes fan exàmens, les altres no en fan… El que tenen clar totes elles, però, és que el model d’escola tradicional està obsolet i que els nostres nens necessiten alternatives a la “vella” escola, fruit d’una societat industrial parida el segle XIX.

La tercera proposta és, com la primera, de l’editorial Herder, i es titula Habilidades para niños, de Ben Furman. Si dic que aquesta obra és clarament un complement a la primera és en el sentit que ofereix l’explicació d’un mètode concret innovador per ajudar nens des dels tres anys a enfrontar-se amb problemes emocionals i conductuals, entre ells, és clar, el TDAH. Es tracta, doncs, d’una solució concreta, d’una proposta innovadora per fer front, entre d’altres coses, al trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat. Concretament, l’autor proposa canviar la perspectiva des de la qual partir: en lloc de pensar en problemes als quals cal fer front, cal pensar en competències que cal adquirir. Aquest canvi d’enfocament el porta a desenvolupar un mètode molt concret de quinze passes a seguir amb els nens, que després explicarà amb exemples també molt concrets i ben gràfics.

Per últim, un quart i darrer llibre que us proposo és Escola de fantasia, de Gianni Rodari (Blackie Books), un recull d’articles del clàssic pedagog italià amb reflexions sobre educació que advoquen, com Freire, per un model menys encorsetat, més lliure i més imaginatiu d’educació. Aquest nucli conceptual, juntament amb el seu format de recull d’articles (de lectura més amena), fan que l’hagi considerat també un bon complement del primer. I és que, si bé Rodari no hi parla en cap cas de TDAH  (en la seva època amb prou feines si existia aquest trastorn), sí que fa referencia a la necessitat que detecta Freire d’innovació pedagògica per fer-hi front. En concret, us remeto al capítol que porta per títol el mateix que el de la portada: “Escola de fantasia”. Només una perla del mestre italià: “No és veritat que els joves no vulguin estudiar. No volen estudiar com hem estudiat nosaltres, això és tot”.

Que tingueu un feliç, reposat i innovador 2018!