Lectors de Vinyoli, al tren!

24.04.2014

El dia de Sant Jordi es va celebrar, al vestíbul de Ferrocarrils de la Generalitat a la plaça de Catalunya, un homenatge a Joan Vinyoli que, en comptes de “Passatgers, al tren!”, es podria haver titulat perfectament “Lectors de Vinyoli, al tren!”.

Vinyolianes al Tren

Sota el títol “Vinyolianes”, i en el marc dels actes del centenari del naixement del poeta, ahir dimecres, dia de Sant Jordi, a les sis de la tarda, es va fer la primera lectura subterrània de poemes de Joan Vinyoli. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, la directora de la ILC, Laura Borràs, el president de Ferrocarrils de la Generalitat, Enric Tió, i el comissari de l’Any Vinyoli, Jordi Llavina, van ser alguns dels participants en una iniciativa innovadora que va col·locar el poeta barceloní en un espai urbà, que no li era, en absolut, aliè.

El conseller Mascarell va llegir el poema “La paraula”. Laura Borràs va triar el poema número 5 de Llibre d’amic. Enric Ticó va prosseguir la lectura amb “Elegia de Vallvidrera” (el seu poble, va confessar), que va haver d’interrompre per les explicacions sobre enllaços de trens i horaris diversos que donava una veu a través de la microfonia. El comissari de l’Any Vinyoli, Jordi Llavina, va dir el poema “Joc”, de Domini màgic, el seu poema fundacional de Vinyoli. I, tot seguit, l’escriptor Eduard Márquez va llegir “El silenci dels morts”, del llibre Vent d’aram —un poema que apareix com a autèntic leit-motiv en la seva novel·la Cinc nits de febrer.

A partir d’aquí, diversos espontanis van donar veu a l’extraordinària poesia de l’autor català de qui aquest 2014 celebrem el centenari. El conseller de Cultura Ferran Mascarell va llegir el poema “La Paraula”, de l’obra A hores petites, 1981.

La paraula

Aturada ja la vida,
quiescent, vell i nafrat,
he sentit una gran crida
que a benaurança convida
per un camí no fressat.
Delerós, enderiat,
he pres tot d’una embranzida;
fent un salt fora de mida,
sobtadament m’he envolat.

Com és que m’he desvetllat
en una serra tan alta?
Tot el que miro m’exalta
i parlo com un orat.
Eixemplant la immensitat,
una àguila em sobrevola.
No tinc por de la rossola
ni de la nit feredat.
Qui és que aquí m’ha portat?

Adormit davant la taula
de la meva soledat,
m’hi ha portat la paraula.