Le piano émergé de Lluïsa Espigolé

10.06.2015

El darrer concert de Sampler Sèries té un nom propi: Lluïsa Espigolé. El repertori de la pianista inclourà obres contemporànies d’autors com Luis Codera Puzo, Ramon Humet, Raf Mur Ros, Stefan Prins i Manuel Rodríguez Valenzuela. El concert tindrà lloc divendres 12 de juny a les 20.00h a la Fundació Joan Miró. A les 18:45 hi haurà una xerrada prèvia amb Luis Codera Puzo, Ramon Humet, Manuel Rodríguez Valenzuela, Raf Mur Ros i Lluís Nacenta. Recollim aquí l’article de Jordi Alomar al blog de Sampler Series. 

Lluïsa Espigolé

Lluïsa Espigolé – Foto: Susana Cuesta

Podem dir, sense ser gaire agosarats, que les músiques de la història es nodreixen d’un repertori de maneres d’ordenar sons, escales, gestos, timbres existent en la tradició en què són concebudes i difoses. Tota música, doncs, es constitueix i s’alimenta de préstecs d’allò precedent: ecos, ressons, ombres i vestigis que configuren la pervivència de la convenció i basteixen el claper des d’on albirar les condicions de possibilitat de l’esdevenidor. L’emergència d’allò nou mai no és fruit del no-res: la creació —criació— és engendrar, afegir baules a la cadena que ja hi era i segueix. Podem ser més agosarats i dir que la història dels préstecs i les referències és la història de la composició, la improvisació i la interpretació, i, per què no, de l’escolta, la lectura i la mirada. El recurs a l’existent i la seva reconsideració, relectura i refracció per a fer allò nou és el principi rector de la creació de significat i de la formació de tradicions: no només en música sinó en el pensament i en qualsevol àmbit de creació humana.

L’arquitectura pot ser un àmbit aclaridor: els murs de la catedral romànica de Pisa, diàfans des de la llunyania i d’heterogeneïtat esfereïdora mirats de prop, són refaccions de temples romans no destruïts sinó desfets i reutilitzats per donar cabuda al símbol arquitectònic d’un nou ordre social. L’edifici històric de la Universitat de Barcelona s’erigeix, en la segona meitat del segle XIX i com a illa de referència simbòlica dins l’Eixample de la modernitat burgesa ciutadana, des de la re-creació de l’esplendor romànic català. O el TNC de Bofill, que des de la seva inauguració el 1995 en forma de colossal temple clàssic, preserva «l’excel·lència dels seus continguts» alhora que dóna l’esquena a la ciutat immediata i s’obre cap el nou horitzó de conversió urbana i econòmica, l’actual 22@.

La referència a la història d’una tradició i l’oblit sistemàtic d’altres han estat elements colpidors de la configuració del canon musical. El romanticisme basteix una xarxa de referències que penetra totes les dimensions de la seva confecció, fins al punt d’arribar a ser el gallet detonador de la seva dissolució. La tensió exacerbada de l’autoreferència, i el pes de la història que han decidit suportar, reforça la màxima autonomia com a única sortida de l’atzucac de la música absoluta: la negació ferotge de tota referència amb què s’armen les primeres avantguardes en la Viena del començament del segle XX, i les que les continuen militaritzades després d’Auschwitz, quan fer poesia hauria d’haver estat un acte de barbàrie, segons Adorno. Potser no fou més que una il·lusió creure, aleshores, que s’estava albirant el naixement d’una invenció definitiva que significaria una música progressiva que submergiria l’anterior. Música que trencaria, totalment i d’arrel, amb qualsevol passat. Potser confondre invenció amb innovació continua essent una constant en l’ésser humà.

Podeu llegir l’article sencer al blog de Sampler Series