L’avi Ramon

8.08.2018

El Ramon entrava cada dia a les 10 del matí per la porta del museu. Feia tres estius que pagava el preu reduït per a jubilats i passejava per les sales. El dimarts el d’Història de Catalunya, el dimecres el Museu Nacional, el dijous el Museu Marítim, el divendres el Frederic Marès i el dissabte el Museu Etnològic. Els diumenges s’havia de quedar a casa per si venien els néts, i els dilluns aprofitava que els espais expositius tancaven per anar a fer gestions al banc.

La seva recurrència era tanta, que quan arribava a lloc els treballadors del taulell principal ja el saludaven pel seu nom. Se sabia el recorregut de les sales de memòria, tot i que mai l’havien vist aturar-se davant de cap plafó: travessava els passadissos pel mig amb una exactitud mil·limètrica i mantenia sempre les mans agafades a l’esquena. Si mirava les parets, semblava que només ho fes per lliscar la vista mentre saltava d’un pensament a un altre.

El matí transcorria entre les seves passes inicials i el so preestablert d’un mòbil de tecles grosses, que desprenia amb un volum alt la veu del seu germà dient que anés venint, que aviat seria hora de dinar. Els vigilants de sala havien après a no molestar-lo, i el respectaven perquè corria el mite que era un gran savi, i que el seu cap albergava més coneixement que un museu sencer.

S’explicaven tota mena d’històries sobre ell, el convidaven personalment als actes i algú s’havia inventat que un cop el jubilat li havia confessat la seva vida i els seus èxits. Els treballadors somiaven que s’agenollaven davant seu per demanar-li que siusplau fos el seu avi, i fins i tot un matí el director d’una de les institucions –ni ell mateix sabria assegurar quina- se li havia atansat per estremir-li ben fort la mà.

El personal dels museus van trobar-lo a faltar, quan de sobte l’Heribert va deixar de visitar-los. Algun treballador avorrit fins i tot s’havia descobert a si mateix dibuixant la cara del vell en un dels pamflets de la sala, un dia que feia guàrdia davant de les vitrines de numismàtica. A la portera li van veure caure una llàgrima, però ella va aclarir de pressa que era el resultat dels primers dies de fred.

Commoguts per aquella fidelitat sempre momentània, els museus es van posar d’acord per fer un homenatge a l’avi. Van trucar-lo a casa i va respondre el seu germà: “Una placa! El Ramon amb prou feines sap llegir i no entén un borrall d’art o d’història! El que sí que té és molta barra: fa tres anys que se’ns va espatllar l’aire condicionat i no en va voler comprar mai cap més. Quin dia diu que li fan, l’homenatge? Avisaré als seus fills. Disculpeu, ara ell no s’hi pot posar: quan s’acaba la calor, torna als carrers a passejar. Caram, tu, quin brètol, ara sí que m’agafa el riure. Perdoneu la indiscreció: a quina temperatura esteu, vosaltres, a l’estiu?”.

Aquest agost, gaudiu del Premi #ContesNúvol2018: cada dia en publiquem tres de nous (i probablement són millors que aquest).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris