L’aventura catalana

21.11.2018

Durant sis mesos, l’escriptor Martí Sales s’enfilarà a la Muntanya Pelada, a la casa rosa del Club Editor, per submergir-se en el seu fons, acompanyar els llibres que treuen del forn i ficar-hi cullerada. Publiquem a Núvol els seus articles, aquest primer sobre la Víctor Català.

Caterina Albert,  aproximadament el 1940. 

Sovint arribem als llibres i autors de manera atzarosa: la Maria Bohigas va ensopegar amb Un film (3000 metres) de la Víctor Català pel llom. Pel títol. Era a casa de la mare d’una amiga i feia el que tots els lletraferits no ens sabem estar de fer: tafanejar la biblioteca particular, que diu molt del seu propietari i pot amagar tresors. Va topar amb aquest títol tan curiós, que li va cridar l’atenció i no va poder treure-se’n l’ham fins que no en va tenir una edició pròpia a les mans per endrapar-la. A cremadent, segons explica en una de les seves Cartes elèctriques: “me n’empassava els mots com empasses el so cabalós, variat, inextingible d’un solo com aquest de Duke Ellington; i a cada pàgina tenia la temptació de parar, per riure de gust amb tota la gargamella i aplaudir. Crec que en català no havia llegit mai res que em xutés tanta eufòria.”

La Maria encara no era la mestressa de Club Editor. Tan bon punt s’hi va posar, li va venir al cap la Català i la seva obra gairebé totalment descatalogada. Va contactar la família i va començar el festeig i l’aguait, perquè els hereus, reticents d’una editora que començava, volien saber per on aniria. Van passar uns anys. Quan la seva bona feina al capdavant de l’editorial va ser evident, van dir que sí. Per Sant Jordi del 2015, surt Un film (3000 metres), que és acollit amb el mateix entusiasme d’aquella primera lectura de la Maria: se n’acaben fent quatre edicions i se’n venen uns cinc mil exemplars.

Tanmateix, la Víctor no s’acaba aquí, ni molt menys. Per on continuar? Edicions Vitel·la tot just n’ha recuperat la poesia completa a càrrec d’Enric Casasses. El seu teatre també mereix una repesca: recordem que Català s’estrena amb La infanticida, un monòleg espaordidor que capfica i entristeix que es posi tan poc a escena. I més enllà de Solitud i Drames rurals, obres massa cops fetes avorrir com a lectures obligatòries d’institut, els contes demanaven a crits una nova oportunitat —n’hi havia que no s’havien reeditat mai.

La restitució d’aquesta part de la seva obra que abraça cronològicament tot el conjunt, tots els contes, li sembla el més oportú i la Maria posa fil a l’agulla. Es llegeix els volums un rere l’altre i fins i tot en els contes menys reeixits hi troba la potència d’una escriptora que fa caure de cul a terra. En constata la gran varietat d’estil i temes, l’extrema intel·ligència artística d’una veritable investigadora literària que posa en joc un ventall extraordinari de recursos i registres però sempre amb una mateixa veu. La Víctor, com diu en una entrevista que li fa Baltasar Porcel per Serra d’Or l’any 1965, és tota ulls: “He estat, i sóc, una gran observadora: m’interessa veure-ho, mirar-ho tot, tant si és una persona com una paret.” És tenaç i persistent en aquesta operació d’engolir el món per la mirada i s’interessa particularment per tot allò de què una comunitat no vol parlar, pels desgraciats, els tolits, els marginats de la societat. I no ho fa des del dogma d’una ideologia concreta, sinó retratant-los amb totes les contradiccions de què som capaces les persones. Si és fidel a alguna cosa és al que té la realitat de canviant, il·lògic i atzarós. Per això Zola la carregava, tal i com explica a Tomàs Garcés en una de les seves converses.

Què fer-ne, de la ingent quantitat de contes que va escriure la Víctor? La Maria no volia fer-ne un mausoleu en paper bíblia, com les Obres Completes de la Selecta. Volia que algú que no tingués un interès estricte en la Víctor pogués acostar-s’hi comprant-se’n un sol volum, és a dir, volia fer-la tornar amb naturalitat al món dels llibres vius, no frenar, no patrimonialitzar-la. Així que la millor manera que se li va acudir és fer-ne quatre volums assequibles, en ordre inversament cronològic, i que la gent s’hi enganxés per on volgués: pels escrits en una rauxa quasi octogenària (Jubileu i Vida Mòlta, el primer volum), pels més coneguts (Drames rurals i Caires vius, al tercer volum), pels gairebé inèdits (Mosaic, el quart i últim volum) o per Contrallums i La Mare Balena, aquest segon volum que acaba d’aparèixer amb un postfaci de la Blanca Llum Vidal que els fa dialogar amb la política actual, amb la lluita feminista i en destaca, si abans parlàvem d’ulls, “una orella que dóna lloc a una de les mines lingüístiques més exuberants de la literatura catalana —perquè les vides són embolic i garbuix i perquè cal molt de detall i matís per poder dir-les”.

Aquest març passat va sortir el primer volum amb un rerescrit d’Enric Casasses i va ser rebut amb els braços oberts per tots els qui ens havíem enamorat d’ella amb Un film. Ara, amb aquest segon, seguim pouant-la i acompanyant aquesta aventura catalana de la Maria, que s’hi va ficar plena de rauxa i, picapedrera, ens en continua oferint unes vetes que fan goig de llegir.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. “La Víctor Català” o -molt pitjor- “la Víctor” (!!!) no s’ha dit mai. El pseudònim de Caterina Albert era masculí, ben intencionadament. Nom i pseudònim, doncs, sense article (tampoc masculí).

  2. “S’enfilarà a la muntanya […] per submergir-se en el seu fons, acompanyar els llibres que treuen del forn i ficar-hi cullerada”. No ho trobeu un excés de metàfores? Coneixeu algú q hagi pujat a una muntanya i s’hi hagi “submergit” (llevat q fos un volcà)?