L’Avenç: passat, present i futur

3.04.2014

El Born Centre Cultural va acollir la celebració del número 400 de l’Avenç on no hi van faltar editors, polítics com Jordi Pujol o José Montilla i lectors i subscriptors d’aquesta revista cultural que porta 37 anys de trajectòria.

Després de la presentació de Núria Iceta, subdirectora de la publicació, i del discurs de Josep Maria Muñoz, director de L’Avenç, van parlar l’escriptor i col·laborador de la revista Jordi Puntí, l’escriptor Gabriel Josipovici i l’historiador Borja de Riquer. Fins i tot Martin Schulz, President del Parlament Europeu, es va voler sumar a la celebració, felicitant a L’Avenç a través d’una videoconferència. La cloenda va anar a càrrec de Jaume Ciurana i Ferran Mascarell.

 

Borja de Riquer conversa amb Jordi Pujol | Foto Noemí Roset

“Creiem que una capçalera cultural com L’Avenç és necessària en un país normal, en el país que ha estat, que creiem que és i en el que volem ser”, d’aquesta manera començava la seva intervenció Núria Iceta, subdirectora de la revista, que ahir presentava el seu número 400 en un acte de celebració de la cultura i de la història. “El president Maragall ens va dir ‘sigueu ambiciosos’ i li hem fet cas”, prosseguia Iceta.

Una de les intervencions estel·lars va ser la de l’escriptor britànic Gabriel Josipovici, que ha participat en aquest darrer número amb l’article “Per què escriure ficció?”. Josipovici ha estat publicat al català per l’editorial Raig Verd (i en castellà per l’Editorial Cómplices) i traduït per Ferran Ràfols Gesa a la nostra llengua. L’escriptor i col·laborador de L’Avenç Jordi Puntí el va presentar breument al públic, abans que Josipovici enfilés el discurs: “Josipovici enfoca l’escriptura de la mateixa manera que l’acte de pensar: hi ha èpoques de guaret i altres de més intenses. Diu que la velocitat del ritme diari i l’aproximació intel·lectual necessària en l’escriptura són les dues cares d’una mateixa moneda. I aquesta idea és similar a l’ideari de L’Avenç”. Puntí va afegir: “La reflexió implícita sobre literatura, la creació mateixa i l’estil ens allunya del to academicista i fa bo aquell axioma que diu que ‘aquell text és literari si té una voluntat literària” i també cita a Joyce, l’art és la vida vista a partir dels temperaments. Jordi Puntí destaca de l’obra de Gabriel Josipovici “la complexitat intel·lectual notable, que requereix un esforç de concentració, i la qualitat de les converses i diàlegs exposats, amb ressonàncies de Beckett I Marguerite Duras”.

Gabriel Josipovici defensa amb veu suau i una remor de timbre envellutat que la literatura ve de la “necessitat d’explicar històries, sigui per nosaltres mateixos o per als altres”. I això també ho pensava Beckett, “que l’home és una animal que s’explica”, però que tot i tenir “aquesta capacitat d’explicar històries, aquesta no és un camí de roses cap a la veritat sinó simplement una via per evitar la realitat”, una realitat incòmoda. “La paradoxa que rau en el cor de l’art modern és la necessitat de parlar d’allò que no pot ser pronunciat”. La traductora del poeta Paul Celan a l’anglès, Rosemarie Waldrop, va escriure d’ell ‘Ell sempre es troba cara a cara amb l’incomprensible, l’inaccessible… I el seu únic recurs és parlar-ne”. Joispovici acaba “aquests escriptors no tenen la sensació d’estar fent literatura, sinó més aviat d’estar lluitant amb quelcom que no pot ser dit però cal que sigui dit”.

L’historiador Borja de Riquer, membre del Consell editorial de l’Avenç, reflexiona sobre l’article “Quin lloc per a la història”, que l’historiador i editor Pierre Nora publica en aquest número 400. “Es troba la història en una època de descrèdit? Les intervencions fetes per historiadors acaben sent ignorades? Jo crec que no. Vivim el temps de la irrupció de la novel·la històrica i aquest fet pot conviure molt bé amb la divulgació acadèmica de treballs històrics. És més, desvetlla l’interès del públic, que s’acosta més fàcilment a les obres acadèmiques”. Durant la Primera Guerra Mundial hi havia un abisme entre el que demanava l’estructura dels països bel·ligerants  I el que demanava la societat civil, explica. “La història se centrava en els alts polítics, les relacions diplomàtiques i les estratègies militars, ocultant el cost humà de la guerra. No és fins a partir de la Segona Guerra Mundial que la historiografia se centra, també, en aquesta vessant social”. Riquer també parla del context que tenim més proper i es pregunta: “ Com és que no hi ha una memòria compartida sobre la Guerra Civil? L’ombra del Franquisme encara està ben present entre nosaltres i això no és culpa dels historiadors sinó del procés de Transició que va implicar la no-exigència de responsabilitats històriques i va fomentar la cultura de l’oblit”. Riquer incideix:  “Aquest Franquisme historiogràfic encara és present en mitjans de comunicació, llibres I articles que justifiquen l’aixecament militar del 1936 i neguen que la Segona República fos democràtica”. Esclar que ¿un país és democratic quan existeix legalment una entitat dedicada a exaltar el dictador franquista I els permet guardar-ne tota la documentació? ¿Algú s’imagina una entitat a Alemanya que glorifiqui a Hitler? ¿O que ho faci a Itàlia amb Mussolini? Doncs l’entitat espanyola està finançada amb diner públic i tutelen tota la documentació relacionada amb aquell període històric. Aquesta és una mancança de la democràcia espanyola”. Borja de Riquer també aborda la qüestió catalana: “El conflicte entre Catalunya i Espanya no pot ser manipulat. Ha de ser objecte de debat i de revisió. La mirada acadèmica és necessària”.

 

Núria Iceta presentant el número 400 de la revista 'L'Avenç' | Foto: Noemí Roset.

Josep Maria Muñoz, director de l’Avenç, defineix la publicació com una capçalera centrada en la història i en la literatura. “Haver arribat als 400 números d’una revista de periodicitat mensual, de cultura i en català no és una tasca fàcil, però des de l’Avenç compartim el mèrit amb el centenar de col·laboradors que la publicació ha tingut, el suport de les institucions públiques i, sobretot, dels lectors I subscriptors”. Josep M. Muñoz parla del passat, però, també del present i del futur de la publicació. “L’Avenç ha tingut una evolució gradual cap a la cultura, ja que en el moment present, ja ens trobem en situació de canvi i transició. La nostra publicació ha esdevingut també una editorial que publica assaig I narrativa, amb més de 50 llibres publicats aquests darrers anys”. I si la revista té una maxima és “la propugnada per Pierre Vilar pensar històricament”. Aquest número 400 mira cap a la Unió Europea, es pregunta pel futur del treball i l’augment de les desigualtats. “L’Avenç esdevé una pedra de toc de la societat catalana, una societat que vol governar-se a ella mateixa, però que ha de demostrar, també, que vol construir-se com a país I que assumeix que la cultura és una eina imprescindible per a aquesta construcció nacional”.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. No sé si a Barna ja ha eixit el nº 400 de L’Avenç, a València ens ha arribat fa molt poc, el nº 399 on hi ha una entrevista interessant a Javier Pérez Royo, no estic d’acord amb algunes coses que diu, però fa pensar i intenta raonar per eixir de l’atzucat d’un estat espanyol anticatalanista, tot i que no veu la sortida. També m’ha semblat interessant l’apartat de literatura sobre Italo Calvino de Vicenç Pagès, Dies de frontera, de Pagès Jordà escrit l’article per Manel Ollé i Lluís Muntada analitzant l’altre llibre de Marta Rojals “L’altra”, així com el debat entre Jordi Puntí i Simona Skrabec, a propòsit de J. Amat-Piniella. Paga la pena!