L’avantguarda nord-americana ocupa el Guggenheim

1.05.2017

Viatjar ara mateix fins a Bilbao, per algú que estimi l’art, sigui un professional de la matèria o simplement un afeccionat a la pintura, només pot tenir un objectiu: visitar l’exposició del Museu Guggenheim que ha reunit la plana major de l’expressionisme abstracte nord-americà. Som davant la retrospectiva més àmplia dintre de l’àmbit europeu, que es pot visitar fins al 4 de juny.

Willem de Kooning: “Villa Borghese”

Em dirigeixo al Museu i un cop iniciat el recorregut resulta inevitable observar algunes reaccions dels visitants de totes les edats davant les obres exposades. Un nen que no deu tenir encara 6 anys es queda amb la boca oberta i fa el gest d’abocar-se amb els braços estesos i les mans obertes sobre la pintura de Clifford Still.  Continuo endavant i m’adono que al costat hi tinc un noi entre 25 i 30 anys que està vessant llàgrimes d’emoció després de veure per primer cop una obra de Pollock. En una altra sala trobo un matrimoni enraonant i intentant esbrinar quin significat tenen les enèrgiques i violentes pinzellades de De Koning. L’espontaneïtat i intensitat de les diferents reaccions dels visitants ens mostren la potència de l’expressionisme abstracta per impactar-nos, alhora que també poden explicar la complexitat d’un moviment que ha estat objecte de múltiples polèmiques i interpretacions però que no ha deixat de suscitar l’interès que ens desperta tot allò  que sembla amagar alguna cosa més. De fet un dels objectius que podem extreure després de passejar-nos per les diferents sales és la insistència del comissari, David Anfam, en desmuntar alguns dels clixés que sempre han acompanyat l’expressionisme abstracte.

Tot  i ser la primera avantguarda nascuda i desenvolupada als Estats Units, l’exposició desmunta l’error que comporta creure que aquest fenomen artístic es focalitzés única i exclusivament en els interessos i problemàtiques pròpies del país. No hem d’oblidar que molts dels noms propis que el representen, com Rothko, Gorky o De Koning, eren fills d’Europa,  emigrats  dels seus països d’origen a causa de la Segona Guerra Mundial. L’exili i el bagatge personal que això suposa, sens dubte va tenir un impacte profund en el desenvolupament de la seva obra. Artistes com Ashile Gorky, d’origen armeni, varen representar la seva angoixa vital aprofundint en les seves arrels i prenent com a punt de partida les experiències dramàtiques que va viure a la seva terra natal. Cal destacar també, el gran mural de Motherwell, ell si, d’origen nord-americà,  com homenatge a la II República Espanyola mostrant amb claredat que mai van apartar la seva mirada dels esdeveniments succeïts en el vell continent.

Robert Motherwell, “Elegy to the Spanish Republic, nº 126”

Tot i que l’epicentre artístic va viure un desplaçament de París a New York, la mostra afronta un dels seus majors reptes i lliçons precisament a l’hora  de desmentir l’absoluta independència  de l’abstracció americana respecte de les tradicions artístiques europees. Parafrasejant a Motherwell, “tot artista porta al cap l’historia de l’art”. Per la meva banda,  també afegiria que hi porten la literatura i la filosofia. I és que aquest grup d’artistes no hagués estat el mateix sense el “Gernika” de Picasso, sense les referències a l’inconscient i als impulsos psíquics  que van agafar del  surrealisme  i a l’automatisme en l’acció de pintar que d‘aquest se’n desprenia. Però, a més d‘aquestes connexions que resulten evidents, n’hi ha d’altres més ocultes però igualment rellevants. Per exemple, la vinculació amb el Romanticisme i el simbolisme ens porta probablement a les arrels  més profundes del germen de l’expressionisme abstracte. L’interès per plasmar en la imatge una correspondència amb els estats de l’ànima comporta un apropament entre els dos fenòmens artístics que supera l’espai temporal entre ells.

Al llarg del recorregut és perceptible l’accent que el comissari de l’exposició ha volgut posar  en el paper que  varen jugar les dones, tant en el paper d’artistes com en el de mecenes, trencant d’aquesta manera amb el tòpic que l’expressionisme abstracte només va ser territori d’homes. Ben cert és que no ens hem d’estranyar que en el seu temps artistes com Lea Krasner o Joan Mitchell quedessin relegades a un paper secundari dintre del grup.

Joan Mitchell, “Salut, Tom”

Altra qüestió és que, actualment encara segueixin estant a l’ ombra dels grans noms masculins. Es per això que aquesta mostra fa un pas endavant reivindicant la personalitat artística pròpia d’aquestes dones al costat dels que històricament, han estat els absoluts protagonistes de l‘expressionisme. Només cal observar els 4 plafons que conformen “Te saludo, Tom” de Mitchell que ens evoquen els grans nenúfars de Claude Monet o el gran mural “ El ojo es el primer circulo” que Lea Krasner pinta l‘any 1960 després que el seu marit, l’omnipresent Jackson Pollock, resultes mort en un accident de cotxe. Probablement sigui el millor homenatge artístic  que s’hagi pogut fer al  creador del “dripping”,  i que de manera molt lúcida s’exposa confrontada a la celebèrrima obra  de Pollock “Mural” de 1943. A més a més, no podem passar per alt el fet que foren  dues dones, Peggy Guggenheim  i Betty Parsons les que van esdevenir les grans mecenes d’aquest grup d’artistes arribant a ser les figures femenines més importants per aquest art de post-guerra.

Lea Krasner, “The Eye is the First Circle”

Jackson Pollock, “Mural, 1943”

El diàleg entre les més de 130 pintures, escultures i fotografies que podem admirar a la retrospectiva aprofundeix en el caràcter polièdric del moviment on, tot i aixoplugar-se sota uns interessos comuns, els seus exponents s’hi aproximen des de diferents punts de partida: del lirisme cromàtic de Rothko centrat en les possibilitats expressives del color a l'”action painting” de Pollock i el seu frenètic moviment corporal, passant per les abstraccions de figures biomòrfiques de Willhem de Koning. És aquesta diversitat de processos creatius i la llibertat expressiva que varen abanderar el que marcaria un punt d’inflexió en la historia de l‘art, trencant qualsevol normativa establerta per crear un art que expresses el nou món al qual s’havien d’enfrontar. L’empremta que ha deixat als artistes de generacions  posteriors és indubtable. Aviat gaudí d’una gran difusió, captant d’aquesta manera l‘atenció dels joves artistes europeus que es van sentir atrets pels nous conceptes artístics que havien proclamat. Un exemple proper el trobem en l‘artista barceloní Albert Ràfols Casamada. L’oportunitat de contemplar-los en l’exposició de l’any 1958 “The New American Painting” que el MOMA va portar a Madrid, entre d’altres ciutats europees, va marcar un abans i un després en la seva producció artística.

Aquestes 130 obres són prou raó per apropar-se a Bilbao. Paral·lelament, l‘exposició es complementa amb una clarificadora i, m’atreviria a dir, indispensable audioguia plena de curiositats. El mateix es pot dir del magnífic catàleg i el passadís didàctic on podem descobrir els grans canvis culturals i polítics que varen convertir New York i l‘expressionisme abstracte en el gran focus de l‘art i la cultura. Tan seguidors com detractors no en sortiran indiferents.