Laura Restrepo: “La idealització de la cultura mafiosa és feridora”

12.11.2017

La narradora Laura Restrepo va escriure ja fa uns anys, quan encara vivia a Colòmbia, una història sobre una revenja que implicava a dues famílies de mafiosos, dues famílies reals. Un cop escrita, una productora va proposar-li convertir aquell text en una ficció televisiva. Ella va acceptar i en va escriure el guió. La família vençedora de la revenja, en assabentar-se del projecte, va demanar, sota amenaces, d’aturar-ho tot. La sèrie es va cancel·lar i Restrepo va quedar-se amb un material inesperat. La sortida més clara i profitosa que va veure fou una novel·la. Però pensava que el llibre també podria dur-li, a ella, nous problemes. Així, va voler localitzar l’advocat de la família per demanar-li quines conseqüències tindria l’escriptura d’una novel·la basada en tota aquella vindicta.

Fèlix Riera, Laura Restrepo i Pablo Raphael | ©Pep Herrero

Fos quin fos el missatge, sense acoquinar-se, Restrepo pretenia continuar amb el llibre. La resposta, però, va ser sorprenent: “Em van dir que mai permetrien una sèrie de televisió però que si volia escriure un llibre, fes el que volgués”. La novel·la resultant va ser Leopardo al sol. La televisió podria ser consumida fàcilment pels fills de la família, que veurien una imatge indesitjable de casa seva. Els llibres, en canvi, ningú els tocaria. Cap perill de contaminació. “Així són les conflictives relacions entre cinema i literatura”, segons l’escriptora colombiana, que explicava aquesta anècdota al festival Barcelona Novel·la Històrica. La compartia amb l’autor mexicà Pablo Raphael i el comissari del festival Fèlix Riera, que moderava una conversa sobre la història i el cinema llatinoamericà a la Biblioteca Jaume Fuster.

Riera introduïa el diàleg recordant la vinculació entre la literatura llatinoamericana i les lletres europees. Una vinculació que és perfectament traslladable al cinema dels dos continents. “El cinema llatí ha estat molt marcat per Europa”. Un exemple d’aquesta assimilació entre dues maneres de fer cinema foren les obres del director brasiler Glauber Rocha (considerablement estimat per Cannes). Obres amb una forta empremta personal. Els films sud-americans adoptaren el deix experimental europeu. De mica en mica, però, també queden marcats per la indústria de Hollywood: “La globalització ha dut el cinema als estàndards cinematogràfics més populars”. Això ha resultat en un cinema inspirat pel realisme màgic rosa (Como agua para chocolate o La casa de los espíritus) o pel realisme màgic social (Amores perros o Narcos).

Raphael subratllava, abans de tot, la importància de la crónica de Indias, que considera “el gènere fundacional de la narrativa llatinoamericana escrita en espanyol”. La crónica de Indias, per entendre’ns, inclou el descobriment d’Amèrica i les colonitzacions posteriors. Són cròniques -novel·la històrica, de fet- que obvien, sovint, un relat fidedigne. “No és una lectura de la història subjecta al procediment d’investigació. La ficció s’imposa. És una literatura molt lliure”. En són grans representants autors com Díaz del Castillo o Bartolomé de Las Casas.

Gran part d’aquestes cròniques s’han dut al cinema. Raphael té una bona consideració de la cobertura fílmica que se n’ha fet. “El cinema llatinoamericà ha omplert tota la història del continent”. Exemples? Cabeza de vaca, Yo, la peor de todas (aquesta amb Assumpta Serna encarnant a Juana Inés de la Cruz) i, darrerament, No de Pablo Larraín (sobre el referèndum de Xile de 1988), o Zama, la novíssima pel·lícula de l’argentina Lucrecia Martel, inspirada en la novel·la de Di Benedetto. El cinema històric, diríem, cada cop se’ns acosta més al clatell, tant com la literatura. “La novel·la històrica ja no està solament en els temps passats sinó que cada vegada s’avançava més cap a la vida dels lectors, que es veuen totalment involucrats”, creu Restrepo.

Raphael va parlar també sobre la tendència triomfant dels últims anys: la violència del narcotràfic. “Obres Netflix i sembla un concurs d’actors per veure qui s’assembla més a Pablo Escobar”. Lamenta l’homogeneïtzació del relat, la pèrdua de matisos. Ho lamenta, especialment, ell, mexicà, perquè és qui millor pot apreciar els errors i els encerts: “Espanya va inventar-se la picaresca; Mèxic, la sicaresca”. El cas de Narcos va fer comparèixer una Restrepo molt crítica: “La idealització de la cultura mafiosa és feridora perquè no s’ajusta a la realitat de països triturats pel narcotràfic i la guerra contra la droga”.

La conversa anava oscil·lant entre cinema i literatura, sense mesclar del tot les dues arts, que era, precisament, el quid. Restrepo va ser qui va abordar amb més profunditat la qüestió de la narrativa llatinoamericana. Apuntava A sang freda de Capote com un gran referent de la crònica llatina, “una obra que obre una àmplia gamma de possibilitats”. Ella, també periodista, explicava la dèria incontrolable de lliurar-se a volar quan escrivia reportatges: “Inventava massa”. “Quan vaig començar a escriure novel·les vaig canviar la tècnica. Amb les novel·les vaig començar a fer ficció dient que era realitat”. Un gir genial de la dèria.

Restrepo, amb experiència, alertava: “Cal tenir cura i no mentir a favor de la crònica”. “El millor que s’està fent en literatura llatinoamericana és el periodisme d’investigació. No solament pel valor de la veritat que recullen sinó també pel seu valor literari”, considera Raphael. Entre els cronistes que els dos oradors admiren van sortir noms poc coneguts aquí, com els d’Alfredo Molano i Carlos Monsiváis. Jo afegiria la fascinant Leila Guerriero.

Raphael i Restrepo pensen que la ficció permet als lectors penetrar millor en la realitat. És un canal d’informació més o menys legítim, almenys a escala sensorial. “La ficció és un terreny que et permet jugar entre aquesta gamma de grisos que consisteix a dir veritats i mentides”, deia l’autora de La isla de la pasión. En aquest sentit, el de la delicada construcció de mites i fake news, ja cap al final, Riera ens feia arribar a l’assassinat de Kennedy. S’han fet infinitat de pel·lícules sobre la mort del president i la bala zigzaguejant que el va matar. Tanta teoria hi ha hagut que les especulacions han arraconat la realitat: “Els fets amb tantes capes d’interpretació han desplaçat la història oficial per cultivar una història conspirativa. L’estat no pot dominar la història oficial”.