L’assoliment del mestratge de la pintora Gibert

24.11.2018

Llegim al diari, tot dinant al magnífic restaurant Vilarrubias de Sabadell, una notícia que ens deixa gens sorpresos i molt contents: els metges canadencs ja poden receptar, per a certes malalties de l’esperit, visites a museus d’art. No ens deixa gens sorpresos, perquè ja fa temps que experimentem el benefici mental i corporal que ens proporciona una visita de tres hores al MNAC o a alguna sala d’exposicions de Barcelona. Al mateix temps, ens deixa ben contents, perquè sembla que algunes administracions ―en aquest cas, nord-americanes― comencen a prendre’s seriosament la influència de l’art i la cultura en la salut de l’esperit humà.

Blanca Gibert al costat d'alguns dels quadres que exposa al Parc Taulí de Sabadell | Foto: Parc Taulí

Blanca Gibert al costat d’alguns dels quadres que exposa al Parc Taulí de Sabadell | Foto: Parc Taulí

Tot acabant d’escurar un plat de pastís de formatge amb nata que hi canten els àngels, i tot remenant el cafè que tanca l’àpat, recordem que ja fa força dies que L’Actual, setmanari de Castellar del Vallès, va anunciar la nova exposició de la pintora Blanca Gibert, una de les artistes més profundes que ha generat aquest curiós poblet del Vallès Occidental.

Així doncs, sense fer-nos-ho dir dues vegades, ens n’anem de pet a l’Hospital Parc Taulí, on la pintora Gibert ha deixat set marines de gran format que tenen la intenció, segons l’artista mateixa, de posar una gota de consol en el cor dels atribolats malalts i familiars que es veuen obligats a romandre a la casa de salut.

Blanca Gibert pertany a una vasta família artística i de recerca: besneta del pintor basc Adrian Aldecoa, neta de la pintora naïf Rosario Aldecoa, filla del paleontòleg Josep Gibert i de la important pintora Pepa Beotas. També, germana de pintora, i mare d’una petita artista que ja comença a exposar les seves obres. La Gibert ha viscut la natura i la pintura des d’abans de parlar, des d’abans de caminar, i les ha viscut més com una experiència familiar, càlida i propera, que no com una activitat conceptual, acadèmica o de cara a la galeria ―mai més ben dit.

En una altra ocasió ja vam parlar de la seva pintura abstracta, una pintura que ens convida a buscar tot l’art que amaga el terra que trepitgem a les grans ciutats, a fer-nos conscients de totes les formes belles i capricioses que se’ns posen cada dia al davant, encara que, ben sovint, no arribem a veure-les. En aquell moment, la pintura abstracta de Blanca Gibert ens animava a anar pel carrer tot mirant a terra, com si trepitgéssim els quadres en comptes de mirar-nos-els drets a la paret.

Ara mateix, i ben al contrari, les noves «Marines» de la nostra pintora ens conviden a mirar el cel, de la platja estant, tot buscant els milions de matisos que ens ofereix cada dia aquest paisatge, a cada hora, segons la llum que hi trobem. La platja solitària, vinculada des de fa un segle al descans i a aquell deixar passar les hores en silenci, se’ns representa gairebé com una mena de pista d’enlairament que ens impel·leix cap al cel. I ens hi impel·leix no només visualment, sinó també mentalment, moralment, espiritualment. La pintura, acolorida, clara, diàfana, es troba, al mateix temps, plena ―diríem que infestada― de múltiples matisos que, gràcies a una tècnica paisatgística encomiable, ens arriben a produir la il·lusió òptica que la llum està canviant, que els núvols es van movent, que les hores passen, a mesura que observem cada pintura.

L’espai artístic de l’Hospital Parc Taulí s’ha apuntat un bon triomf amb aquesta encertada exposició; la Blanca Gibert ens ha portat cap a agradables mons mentals i sensorials a través de l’artifici de la pintura; i nosaltres, ben cofois, hem sortit de l’edifici amb unes ganes terribles de menjar-nos el món. Així doncs, moltes gràcies.

Blanca Gibert, «Marines». Espai Art Taulí. Hospital Universitari Parc Taulí, Sabadell. Del 6 al 26 de novembre de 2018.