#LaSetmana2018. L’any 2015 vam començar a ser menys lliures

9.09.2018

Joan Carreras, Bea Talegón, Maria Barbal i Toni Galmés seuen en una de les paradetes de la Setmana del Llibre en Català, que enguany s’ha tenyit de groc i ha tingut de fons el lema de la llibertat d’expressió. A última hora, el professor Joan Josep Queralt ha hagut de ser substituït per una indispoció i al seu lloc ha intervingut la periodista, advocada i tuitera Bea Talegón. L’escriptor Joan Carreras modera l’acte; Maria Barbal, també escriptora, ha vingut en representació del PEN Català. Galmés, per la seva banda, és l’il·lustrador i autor del llibre Groc. Història gràfica d’una lluita de l’editorial Comanegra amb Jordi Borràs i Jordi Galvís.

Joan Carreras i Bea Talegón | Foto Júlia Bacardit

Llibertat d’expressió (per no dir d’acció) a Espanya?

Preguntada pels límits de la llibertat d’expressió, Talegón sentencia que aquesta comença quan interfereix amb el dret dels altres, i ha entès que aquesta “altredat” són les minories, a les quals protegim. “És el mateix posar un llaç que treure’l?”, es pregunta l’advocada. “Posar un llaç és expressar pacíficament una idea i treure’l és deixar de permetre la llibertat de l’altre”. Talegón ha puntualitzat que la llibertat d’expressió consisteix no només en opinar el que es vulgui sinó també en poder recopilar fonts diverses per tal d’obtenir-ne informació contrastada. L’advocada ha citat Gabriel Rufián sobre la distinció entre neutralitat i pluralitat: l’espai públic ni pot ni ha de ser neutral, en tot cas ha de ser plural. I plural vol dir capaç d’acollir símbols contraris en un mateix espai, si s’escau.

L’il·lustrador Toni Galmés va dibuixar les cares amb la boca tapada que òmnium Cultural va difondre arran de les detencions a personalitats civils i polítiques catalanes que van tenir lloc a finals del 1017. Galmés emfatitza la importància d’evitar l’autocensura en la creació i Joan Carreras evoca el record de Las Vulpess o els Sex Pistols o, afegiria jo, la mateixa Polla Records que als anys setanta feia bromes sobre assassinar policies als seus concerts sense que les bromes tinguessin conseqüències penals ni passessin de ser el que eren, bromes. Ara per ara, després que figures com Willy Toledo o rapers com Valtonyc, Pablo Hásel o Elgio hagin hagut d’emigrar o acatar les ordres d’una justícia en deliri, no tenir por davant del full en blanc i les conseqüències de la creació i del pensament lliures és cada cop un major repte. I cito aquests nom sense citar la resta de noms, que cada vegada són més fins al punt que sembla ja ridícul enumerar-los tots: hi ha els polítics empresonats però també hi ha la Tamara Carrasco i l’Adrià Carrasco.

Bea Talegón ens explica què va passar l’any 2015

“Què ha passat els últims anys perquè els jutges arribin tan lluny?. Bé, l’any 2015 van passar unes quantes coses que van gestar el que passa ara”. Talegón adverteix que aleshores no n’érem conscients perquè els esdeveniments s’entenen amb perspectiva, però en l’esfera legal i jurídica espanyola l’any 2015 es van moure tres fitxes primordials del que avui és un panorama estatal de llibertats en regressió.

El 2015 va ser l’any de l’atemptat al Bataclan de París, i Espanya va reaccionar amb una modificació del codi penal: la presó permanent revisable. Talegón es pregunta de què serveix l’amenaça legal de cadena perpètua si ets un terrorista disposat a morir per la causa d’Al·là. Amb aquesta pregunta retòrica l’advocada aprofita per acusar l’estat espanyol de posar dins el sac de terrorisme a totes les formes de reivindicació ciutadana, des de les que hi havia a l’Euskadi dels anys vuitanta fins a les que hi ha ara: “què és terrorisme? Tallar carreteres (en referència a les activitats dels CDRs) és terrorisme?”. Presó permanent revisable és la primera fitxa.

Joan Carreras, Bea Talegón, Maria Barbal i Toni Galmés

Joan Carreras, Bea Talegón, Maria Barbal i Toni Galmés | Foto Júlia Bacardit

La segona fitxa és ben coneguda: l’any 2015 es va instaurar la Llei de Seguretat Ciutadana, batejada llei mordassa per unanimitat popular. Amb la llei mordassa, algunes sancions van passar de ser penals a ser administratives. Abans de l’aplicació d’aquesta llei, el processos penals es podien guanyar: amb la via administrativa, en canvi, el caràcter de veracitat s’atorga de manera automàtica a les autoritats. Això implica que els agents de l’ordre que denunciïn una persona tenen més credibilitat davant la llei que aquesta persona. Per tant, la igualtat de tota la ciutadania davant la llei es trenca: el denunciat ha de demostrar la seva innocència. Talegón matisa que l’aplicació de la llei mordassa és el que ha portat als Jordis a la presó i el que ha permès que els joves d’Alsasua facin més d’un any que viuen entre reixes per una baralla de bar contra uns guàrdies civils que no estaven de servei.

La tercera fitxa que es mou l’any 2015 és la modificació de la llei que regulava el Tribunal Constitucional. Fins aleshores el TC tenia el poder d’interpretar què era constitucional i què no ho era. Arran de la modificació de la llei reguladora, el Tribunal Constitucional va passar de tenir el poder de dictar sentències a tenir el dret de dictar sentències i executar-les. I aquí la gran paradoxa: el TC va declarar inconstitucional la modificació de la llei que l’havia de regular; tot i així, a dia d’avui la modificació de la llei reguladora es manté vigent i el Tribunal Constitucional té l’autoritat de declarar i d’executar sentències. La Comissió de Venècia va decretar que aquest canvi de llei atempta contra la divisió dels poders executiu i judicial a Espanya, però això tampoc no ha servit per frenar l’escalada d’empresonaments. Les paraules de Talegón passen com un terratrèmol. S’ha dit a Twitter que Bea Talegón ve pagada per ERC, i jo això ho desconec; el que sí que corroboro és que la intervenció de Talegón ha estat clara com l’aigua, demolidora amb la justícia i política espanyoles i molt didàctica per a la concurrència.

Maria Barbal i Toni Galmés: nostàlgies de llibertat

Per continuar amb la línia de Talegón sobre com l’any 2015 ha marcat un abans i un després en la història d’Espanya, l’il·lustrador Galmés ens recorda que al 2017 la fundació ARCO censura l’obra de l’artista convidat Santiago Sierrra sobre els presos polítics. La censura resulta encara més escandalosa si tenim en compte que, poc abans del 2015, la mateixa fundació havia exposat sense problemes dues obres d’Eugenio Merino que convertien al dictador espanyol en un sac de boxa. En aquella ocasió la fundació Francisco Franco va denunciar, però l’artista va guanyar la batalla legal —convé preguntar-se si aquella mateixa batalla legal la guanyaria ara.

Barbal aprofita la seva intervenció per explicar que el PEN Català va ser el tercer club de Poets, Essayists and Novelists del món, i ho explica a partir d’una anècdota. Com a escriptora sòcia del PEN, Barbal recorda l’any en què l’organització va acollir el periodista i poeta amazic Salem Zenia. Diu que quan ell va venir aquí fugint del Marroc ella es va alegrar que això no fos el nostre cas. “Ara ens trobem que ens han d’acollir a altres països”, diu, i encara ha dit més: “quan ens autocensurem com a artistes la societat també passa a autocensurar-se; si no diem les coses pel seu nom la societat es posa malalta”. Maria Barbal va néixer en una època de silenci, la mateixa que va viure tothom que es va fer adult sota el govern de Franco. Barbal explica que la seva literatura va néixer del silenci (i de fons podria ben bé sonar Raimon, aquell “jo vinc d’un silenci antic i molt llarg”).