L’arxiduc mort que parla a Carme Riera

Carme Riera serà al Festival Mot d’Olot el dissabte 25 de març a la Plaça del Teatre. Conversarà amb Antoni Tortajada, Antònia Carré-Pons, Dolors Miquel i Pere Antoni Pons sobre Ramon Llull. Podeu consultar la programació del festival aquí. 

Fascinació, captivament, obsessió? Els escriptors que trien novel·lar la vida d’un personatge històric hi acaben trenant un vincle estretíssim. Gairebé familiar. Carme Riera va escollir Lluís Salvador d’Habsburg (1847-1915) com a figura central del seu últim llibre, Les darreres paraules (Proa). Tant era l’entusiasme que l’escriptora va sentir per l’arxiduc que, confessava divendres a la darrera sessió del Barcelona Novel·la Històrica, després de comissariar una exposició, el 2015, per commemorar-ne la seva mort, una nit va sentir com s’arxiduc, com el coneixen popularment a les illes, li parlava. Amb aquesta revelació paranormal i inesperada, començava el diàleg sobre ‘Els grans personatges de la història’, amb Riera i Blanca Bravo, autora de La otra vida (Roca Editorial), com a participants. Joan Carreras, també autor d’històrica, conduïa la conversa.

Carreras va començar introduint el tema fonamental: l’elecció del personatge. En un procés dens, llarg i costós com és el d’escriure una novel·la amb un alt contingut de matèria històrica, una mala tria és una condemna. L’entusiasme acostuma a fer el camí plaent. Almenys, en el cas de Riera i Bravo, que tenien claríssim qui els acompanyaria, ha estat així. Bravo, que al seu llibre novel·la la vida de Santa Teresa de Jesús, parla d’una claríssima “il·luminació” després d’una “íntima revelació” que forma part de La otra vida i, per tant, no va desvetllar. Només lectors en seran els seus descobridors. A Bravo, però, a més de la biografia de Santa Teresa, la van seduir també els textos que la monja va escriure (Llibre de la vida). Textos que l’han ajudat a escriure els seus en un estil similar i col·locar la novel·la en un mar buscat d’indefinició: “La qüestió era no saber exactament quins són els reals i quins no ho són. Em va semblar un joc interessant i divertit”.

La flama de la passió de Riera per Lluís Salvador neix abans de la comissaria de la mostra. De menuda, estiuejava a terres que havien estat de l’arxiduc. Va tenir contacte, per exemple, amb la dona del seu secretari, que li explicava peripècies dels viatges que feien per Europa. Els records d’aquells anys marquen l’inici d’una fascinació que s’ha materialitzat a Les darreres paraules.

Versemblança, veu i límits

La novel·la històrica implica una profunda immersió arxivística. “Vocació de rata d’arxiu”, diu que té Riera, que explica que per escriure Dins el darrer blau va passar-se “més hores fent recerca que escrivint”. Documentar-se, purgar, netejar. Les hores de dedicació documental han de donar com a resultat una pàtina convincent de versemblança. Riera, per notar-se confiada, necessita sentir que domina el personatge i l’època: “En el cas de l’arxiduc, calia saber-ho tot sobre ell i la seva època. Encara que fossin detalls que finalment no he inclòs”.

El treball sobre el personatge també és fonamental per trobar-ne el to, la veu. Tant Riera com Bravo han escrit sobre figures conegudes que tenen obra publicada. Això significa que a través de l’escriptura n’havien d’imitar les seves veus. “L’aspecte de la llengua és primordial”, segons Riera. Per això, va llegir-se El que sé de Miramar i Die Balearen. Era la manera de fabricar un registre natural per l’arxiduc que fa enraonar a la novel·la. Bravo, per la seva banda, explica que malgrat que “els textos de Teresa són molt coneguts i emeten un gran eco”, tenia clar “com havia de dir el que volia per boca de la mística”. Amb molta lectura prèvia es resol la parla.

El tema més delicat, però, quan es narra la vida d’un personatge existent és l’equilibri entre realitat i ficció. Sobre les llicències d’invenció que es pot permetre l’autor, Bravo pensa que “mentre sigui versemblant pots dir el que vulguis”. “El problema és la interpretació que se’n fa”, matisa. Considera que, “per llunyania temporal”, ho ha tingut més fàcil. Tot i així, ha arriscat “fent una Teresa real”, menys divina del que reposa en l’imaginari col·lectiu. Això significa pudor de suor i menstruació. Per a Riera, en canvi, l’arxiduc és “matèria sensible”. Encara viuen descendents del seu secretari —que podrien ser del mateix Lluís Salvador, va donar a entendre—. En cap cas, però, va dubtar d’acarar el repte de combinar ficció i història: “La vida de l’arxiduc era clarament matèria novel·lable”.“Res t’atura quan el que vols és explicar un moment que t’atrau espantosament”. La novel·la històrica és una mena de sana obsessió.