Mau Boada, El Petit de Cal Eril i Joan Colomo a l’Artista vs. Crític

18.12.2014

L’Artista vs Crític és un cicle de concerts que agermana un crític cultural amb uns quants artistes, que actuen al costat del crític i aquest darrer fa preguntes enriquint l’espectacle. Aquest passat divendres, la sala Sidecar va acollir el darrer concert de l’any d’aquest cicle que barreja actuació musical, entrevista, crítica i, sobretot, complicitat i bon humor.

El Petit de Cal Eril, Mau Boada i Joan Colomo a 'Artista vs. Crític' | Foto: N.R.

El Petit de Cal Eril, Mau Boada i Joan Colomo a ‘Artista vs. Crític’ | © Noemí Roset

En aquesta ocasió l’encarregat d’aportar crític i triar músics era la revista cultural digital Gent Normal. La seva sel·lecció: Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Joan Colomo i Mau Boada (Esperit!) en el bàndol dels artistes i el periodista Jordi Garrigós, un dels fundadors de Gent Normal, en el del crític. Val a dir que la tria no podia ser d’allò més encertada i bona prova d’això és el fet que les entrades es van exhaurir i hi va haver gent que es va quedar a fora.

Així doncs, després de fer una considerable estona de cua, mai havia vist tanta gent intentant accedir al Sidecar, la gent va poder anar situant-se i agafant lloc. En aquest cas, preveient que la sala s’ompliria de gom a gom i que a més a mi el que m’interessava, a part de la música, era veure com es desenvolupava el torn de preguntes i respostes em vaig situar a prop de l’escenari ràpidament. Per tant en primera fila i atent com mai em vaig disposar a gaudir de la vetllada.

El primer que em sobtà és l’aparició d’una persona a dalt l’escenari que va explicar a mode d’introducció el que anàvem a presenciar, a part, és clar, de mencionar la marca de beguda espirituosa que patrocinava l’esdeveniment. La teoria era senzilla: els artistes tocarien un parell o tres de cançons, i desprès pararien per atendre les preguntes del crític des de dalt de l’escenari mateix. En un principi vaig suposar que això seria una rèmora massa gran, que tallaria l’ambient i el feeling del públic i músics i que l’espectacle acabaria fent-se feixuc i perdria l’interès de la gent. Res més lluny de la realitat, els fets m’acabarien posant al meu lloc i fent-me canviar totalment d’opinió.

Després de la primera introducció una segona, en aquest cas el crític Jordi Garrigós que va explicar el perquè de la seva elecció i -també- quatre o cinc pinzellades a mode de presentació dels artistes que tocarien. En aquest cas, però, no calien presentacions, la sala estava plena a vessar, tothom sabia de quin calibre eren els artistes que actuaven.

Hi havia certa expectació, almenys per part meva, per veure quin seria el repertori que interpretarien els artistes perquè, si bé no era ni de lluny la primera vegada que tocaven junts, la veritat és que els tres com a grup no s’havien prodigat massa. Com diu la pàgina web de Sidecar com a molt “s’ajunten de tant en tant per rememorar la Gira Santa que el 2011 els va portar per tota la península”. La intriga en certa manera em coïa, però només iniciar-se el concert vaig sortir de dubtes: es van dedicar a tocar cançons dels seus respectius repertoris, encara que això no és del tot veritat, seria més escaient dir que es van dedicar a fer versions del seus repertoris.

Artista vs. Crític.

El periodista Joan Garrigós de ‘Gent Normal’ va conversar amb Mau Boada (Esperit!), Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i Joan Colomo, divendres passat al Sidecar, dins del cicle ‘Artista vs. Crític’ | © Noemí Roset

Així sonaren versions mai escoltades de “La fília i la fòbia” de Joan Colomo, o “Young Boy” i “Veig la fosca”, cançons enormes del Mau Boada o les versions hardcore de ”El “Xiprer” i “Cendres” de Joan Colomo i El petit de Cal Eril respectivament. El repertori va ser, com no podia ser d’altra manera, d’allò més eclèctic: del punk va virar cap a la psicodèlia, i del garatge cap al dub i, fins i tot, fent incursions de reggae. Les cançons anaven fluint tant sols interrompudes per les preguntes cada tres o 4 temes del crític.

En realitat la feina del crític no era gens fàcil. La gent estava gaudint de les cançons i apareixia ell per a tallar el concert. Tot i així, les preguntes es van transformar en una conversa amena i entretinguda  que aportà quelcom al que no estem acostumats: humor, molt d’humor, en un concert de rock.

Com deia doncs, la feina del crític a priori no era gens fàcil. Jordi Garrigós amb la intenció de defugir i apartar-se de les típiques preguntes que formulen els mitjans musicals tractà de que els músics li expliquessin els seus inicis en la música i el perquè d’aquests inicis. Els músics, però, entenent encertadament que no podien deixar d’oferir espectacle respongueren a les preguntes de la forma més lúdica possible, amb molt d’humor, acidesa, i fins i tot surrealisme. Així, entre riures, vam descobrir com es conegueren en Mau i el Joan Colomo a la classe dels pollets a pàrvuls, o la por que tenia el Joan Pons en els seus inicis com a estudiant a Barcelona a anar al carrer Tallers a comprar discs per si l’atracaven. Un munt d’anècdotes tractades amb molt d’humor que van donar a l’espectacle ritme i que feu sentir al públic partícip d’una conversa entre cerveses d’amics de tota la vida. El paper del crític en aquest cas fou el d’intentar anar encarrilant els temes tot i que realment no sé si ho aconseguí. La sensació final és que la vetllada ens féu sortir a tots amb un somriure d’orella a orella per la oportunitat d’haver escoltat aquelles cançons que tant coneixem però de manera totalment nova, mentre que alhora assitíem a una espècie de monòleg a quatre mans: com una mena de Club de la Comèdia.

La veritat és que la sensació que em vaig endur és que val la pena anar canviant els formats i les relacions que s’estableixen entre els músics i el públic, tot tractant d’oferir quelcom més i que faci que la inversió feta ompli més. Nous camins, noves formes d’expressar la música dels artistes però també la seva vida interior, el seu caràcter les seves vivències i anècdotes i a més fer-ho des de la vessant més lúdica possible. Bravo per aquestes iniciatives. Em queda el dubte de saber si tots els artistes tenen el savoir faire, l’humor i l’actitud que van demostrar Colomo, Boada i Pons. Potser, depenent de l’artista, més val que es dediquin a tocar cançons i prou.