L’artista que filava objectes

5.09.2018

Cada any la Sala Parés exposa les obres guanyadores del concurs Art <35, una iniciativa que dona empenta a joves artistes menors de trenta-cinc anys. Després de veure’n el resultat, destacaria especialment les obres de Joaquín Artime, Paula Valdeón Lemus, Oriol Aribau i Anna Ill. Però aquí no vull parlar de la mostra en el seu conjunt.

M’agradaria destacar una peça concreta que m’ha cridat l’atenció per la seva bellesa, simple i efectiva: Maschine, d’Anna Ill. En general, les obres que Ill exposa a la Parés parteixen d’objectes que ella mateixa troba accidentalment. En aquest cas, es tracta d’un tambor de rentadora llençat al carrer que més tard algú va fer servir de barbacoa, i que per tant està rovellat i cremat però segueix mantenint la seva forma circular.

Com que l’artista està interessada en els límits entre l’interior i l’exterior de tots nosaltres, reflexiona molt sobre els objectes que ens rodegen: Quin paper tenen en la nostra vida? Els valorem sempre igual? Amb Maschine, l’Anna s’endinsa en el vincle que els humans entrellacem amb les coses materials. El seu exercici és interessant perquè a través de l’art intenta comptabilitzar l’interès humà per allò aliè, com si realment es pogués mesurar l’inici i el final del moment en què un artefacte ens crida l’atenció.

La teoria és interessant però té un component matemàtic de recompte temporal inexacte que té mèrit saber plasmar de forma artística. Quan l’Anna va adquirir el tambor, el que va fer va ser agafar fil i agulla. I va començar a cosir. Cada dia, quan anava al seu estudi, entreteixia el fil a través dels forats del tambor fins que se’n cansava o li venia algun altre pensament al cap. I va arribar el moment en què quan va entrar per la porta, ja no va dirigir-se cap al tambor. “Filava fins que vaig perdre l’interès en l’objecte”, resumeix.

Al catàleg de la mostra, llegim que Ill parteix de materials trobats que exerceixen una forta atracció sobre ella per descobrir-hi, a través de la intervenció, manifestacions latents de la pròpia identitat. D’aquesta manera, interpreta plàsticament la idea d’extimitat (intimitat exposada) de Jacques Lacan, segons la qual només podem trobar allò més interior i pròxim en allò exterior que agita el més profund del nostre ser i esperona el desig de mostrar-ho.

Però el resultat de les obres de l’Anna no són d’una extimitat egocèntrica, exhibicionista: no es tracta de fer lluir els objectes per tal de parlar de nosaltres com a individus (rics, pobres, ostentosos, modestos), sinó per tal de parlar de nosaltres com a éssers.

I no són l’atenció i la curiositat, però també l’avorriment i la pèrdua d’interès, uns fets que tots experimentem? Existiríem, sense la curiositat? Sobreviuríem, si no aprenguéssim a desvincular-nos de les coses? L’obra d’Anna Ill plasma una extimitat gairebé existencial, i ho fa d’una manera bella, elemental. Qui tingui ganes de comprovar-ho, té temps per fer-ho fins al 2 d’octubre a la Sala Parés. Si hi aneu, ja em direu què en penseu.