L’Artemis Quartet, cambra de somni

21.02.2015

Aquesta setmana, la temporada de cambra de l’Auditori ens ha dut l’Artemis Quartet, una formació alemanya de primeríssima divisió que ha interpretat el famós Quartet Americà de Dvorák, el Quartet núm. 5 de Xostakóvitx i el Quartet núm. 1 de Txaikovski. Sentir els quatre membres d’aquesta formació va ser una experiència impressionant i memorable. El silenci sepulcral que es va crear entre el públic demostra que l’Artemis Quartet ha deixat una empremta inesborrable en els melòmans barcelonins.

Artemis Quartet -Foto: Molina Visuals

Artemis Quartet -Foto: Molina Visuals

D’entrada, em va sobtar que, llevat del violoncel·lista, els altres membres toquessin drets. Vineta Sareika és la primer violí, que lidera el conjunt al qual dóna estil i autoritat de manera indiscutible. Des de la primera nota que van tocar es va sentir un so incisiu, intens i ple de matisos, amb una tècnica i una afinació perfectes. El nivell impressionant de tots quatre no va decaure gens en cap moment i la compenetració entre ells era una comunió absoluta. Escoltar-los era una delícia que hauríem volgut que no s’acabés mai.

El Quartet Americà, que jo no havia sentit mai en directe, va ser impactant, la interpretació de l’Artemis Quartet destil·lava una puresa i una sensibilitat colpidores. El seu so, elegant i d’una gran intensitat, es va adaptar de meravella a cada moment i a cada tempo de la peça, amb una delicadesa molt especial en el segon moviment, liderat pel primer violí, que Vineta Sareika va tocar imbuïda d’inspiració, darrere la qual hi havia una tècnica solidíssima.

El Quartet núm. 5 de Xostakóvitx comença amb un Allegro ple de violència, que va ser interpretat amb certa brusquedat, però sempre amb un so intens, increïble, que ens va fer partícips de la violència intrínseca de molta de la música de Xostakóvitx. Va contrastar extraordinàriament amb l’Andante, un moviment lent ple de tristesa en què el so de l’Artemis Quartet va canviar completament per adaptar-se a l’ànim de la música.

El Quartet núm. 1 de Txaikovski va servir per al lluïment del violoncel·lista, Eckart Runge, que va tocar amb un so molt càlid i avellutat, i que es va compenetrar meravellosament bé amb la primer violí. Però l’acoblament entre tots va ser gairebé màgic. Van tocar alguns moviments amb sordina, amb un so més esmorteït, tot i que la primer violí, malgrat la sordina, seguia produint un so brillant.

En definitiva, si he de destacar algun element per damunt dels altres de la interpretació de l’Artemis Quartet és el so, perquè no és gaire habitual sentir aquesta qualitat de so, tan punyent, intens i vibrant, ni en un conjunt de cambra ni en una orquestra. I encara més important és que un so d’aquesta qualitat seria fàcil que esdevingués manierista o falsament virtuosístic, però l’Artemis Quartet té un so robust, esplendorós i mal·leable alhora. Van fer una interpretació de somni de totes les obres que a mi em van deixar clavada a la cadira. No crec que fos l’única, perquè la comunió entre els músics es va traduir en una comunió de silenci absolut entre el públic.