L’art, la injustícia i la distància

22.02.2018

Una de les discussions que l’art va haver d’afrontar passat el nazisme era si seria capaç de representar l’horror d’Auschwitz sent fidel a tota la seva perversa intensitat, que com a humans ens genera una ferida allà on fa més mal: en la possibilitat que pugui sortir de dins nostre tanta maldat. A part, es van obrir altres dilemes, com ara si la plasmació repetida del patiment faria que aquest es banalitzés, que la gent s’acostumés a veure’l i que la seva força tràgica quedés diluïda, convertint el dolor de milers en l’espectacle somort de la memòria d’uns quants.

D’aquí va sortir la famosa frase del pensador Adorno, “Escriure un poema després d’Auschwitz és un acte de barbàrie”, de significat complex i que ha tingut múltiples respostes des que es va pronunciar l’any 1949. El resum for dummies seria que del màxim sofriment no n’hauria de sortir cap complaença estètica, segons creia aleshores el filòsof. Però no és en aquest profund debat en què vull entrar, sinó en un detall del text d’Adorno: deia que la possibilitat del testimoni provenia de la distància que separava la víctima de les càmeres de gas.

Els crims de l’Holocaust van restar invisibles mentre tenien lloc. Si algú podia testimoniar els fets significava que, malgrat l’horror, estava viu. El sofriment total no podia transmetre’s a través seu. En un món tecnològic, però, qualsevol injustícia, per petita que sigui, té la possibilitat de ser difosa amb facilitat. El secret hauria de ser més secret que mai – o estar més maquillat que mai. El testimoni ja no depèn només de si ha aconseguit sobreviure per explicar-ho, sinó també de si ha comptat amb un dispositiu per gravar-ho.

La distància comunicativa existent entre la víctima i el seu càstig es redueix. Això és el que li ha passat a Valtonyc, a qui condemnen a tres anys i mig d’inexplicable presó per les lletres de les seves cançons, o als 12 rapers de La insurgència, condemnats dos anys i un dia. Les seves són peces que tots podem escoltar fàcilment, així com podem llegir els tuits que fan que Pablo Hassel s’enfronti a dos anys i mig de tancament. La mateixa visualització de la injustícia es dona en altres casos de vexació de la llibertat d’expressió, com ara els atacs constants de l’Estat Espanyol contra la llengua catalana, o la censura que ARCO ha exercit sobre l’obra ‘Presos políticos en la España Contemporánea’ de Santiago Sierra.

A part de la distància del testimoni, no hi ha distància temporal i factual entre totes aquestes manifestacions culturals i la realitat d’un país que està prenent una deriva autoritària com és Espanya. Per això el Gobierno està entestat a censurar obres que facin públiques i innegables les decisions incoherents que pren, com ara posar a la presó persones innocents. L’Estat Espanyol censura perquè és conscient que actua injustament. En aquests casos, la força comunicativa de l’art és innegable. Fan falta més artistes que s’atreveixin a desafiar el poder, ells que tenen les eines per fer-ho: poden ajudar a la resta de la societat a adonar-se de fins a quin punt estan podrits els fonaments de l’Espanya del segle XXI.

L’art posa de manifest tot tipus de distàncies. N’hem citat unes quantes, i cap d’elles està en les mans de l’espectador. Però n’hi ha una que sí. Es tracta de la distància que una persona que viu una injustícia és capaç d’autoimposar-se per tal de no creure que aquest fet està tenint lloc. No es pot negar l’innegable, tots els ciutadans de Catalunya i d’Espanya tenen l’obligació de mirar el govern als ulls i dir estàs abusant del teu poder. Com resumeix una versió actual del poema Vaig guardar silenci de Martin Niemöller que aquests dies corre per les xarxes, “Quan van venir a buscar els independentistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era independentista”. La història, segurament, ja sabeu com acaba.