L’art de fer-ne un gra massa: la cultura catalana fa safor?

12.09.2018

Saforer és aquell que fa safor, i la saforologia la ciència que l’estudia. Hipòtesi de treball: des de Salvador Dalí a Jorge-Javier Vázquez, passant per qualsevol boletaire interrogat sobre el contingut del seu cistell, la tendència al saforisme està disseminada per tota la cultura catalana i, com deia l’histriònic personatge interpretat per Lluís Marco al final de cada episodi de Dinamita, la sèrie d’sketchs del Tricicle, faríem bé de reflexionar-hi. Això és el que ha fet Eloy Fernández Porta a L’art de fer-ne un gra massa (Anagrama), el must de l’assaig per aquesta rentrée literària, una obra que cal celebrar exageradament perquè suposa el primer llibre publicat en català d’un dels intel·lectuals més interessants i més agraïts de llegir del país. Aquest diumenge, Fernández Porta presentarà el llibre al Fossar del Mercat Dominical de Sant Antoni a les 12.30 h. Ho farà conversant amb l’artista plàstic Oriol Vilanova. 

Eloy Fernández Porta © Ester Roig

I què collons és “fer safor”, va dir el pixapins? Comencem bé, perquè L’art de fer-ne un gra massa conté, entre altres, una devastadora crítica cultural al centralisme barceloní i al costat fosc de la normalització lingüística. Carles Hac Mor explica que “A les comarques de ponent, fer safor vol dir donar molta importància a una cosa tot alegrant-se’n, celebrant-la expansivament […] És el mateix mot que en àrab designa la menjada nocturna que hom fa durant el Ramadà, després d’haver dejunat tot el dia”. Fernández Porta s’ensuma que la cultura catalana podria exhibir aquesta inclinació cap a l’exageració, i decideix estirar el fil amb la metodologia marca de la casa, que barreja la meticulositat d’una tesi doctoral en sociologia supervisada per Michel Foucault amb la sàtira, la reivindicació del llenguatge col·loquial i la veneració del trash que esperaríem trobar a El Jueves.

El subtítol de l’obra ens indica que la investigació es fa a partir de l’obra de l’artista Oriol Vilanova, que l’any 2008 ja havia realitzat un projecte sobre Donald Trump i que ha explorat la figura dels Grans Homes a través de la seva obra. Sumant-se a la pulsió col·leccionista i classificadora que Vilanova va mostrar en la seva exposició Diumenge, formada per “més de 27.000 imatges que converteixen les dues plantes de la Fundació Tàpies en una gegantina paradeta dominical minuciosament classificada, i inspirada per criteris dramatúrgics”, Fernández Porta ens proposa la seva pròpia galeria de personatges “arravatats per l’excés”, subsumits en categories més o menys científiques com ara el comerciant, el triomfador o el creador immortal. Si ens prenem la lectura del llibre com el recorregut a través d’una exposició d’art contemporani, entendrem la combinació d’afectació purament sensorial, esforç intel·lectual i trollejada que produeix la lectura. La barreja de plaer i frustració que experimentem en llegir Fernández Porta segur que es pot explicar amb un terme en alemany.

A diferència dels assajos que Fernández Porta publica en forma d’articles, que podem llegir habitualment a Núvol i a Jot Down, L’art de fer-ne un gra massa redueix la importància de comentar l’obra de referència i multiplica la llibertat associativa de l’autor, transformant el llibre en un 10% monografia i un 90% digressió creativa. Si la producció de Vilanova  és un centre de gravetat, és una gravetat més aviat lunar. Però significativa: comparat amb obres anteriors com ara En la confidencia, que també és una història cultural -aquesta, de la xafarderia-, el nou volum combina la pretensió d’universalitat amb una atenció especial sobre l’especificitat catalana. Trobarem referències al bo i pitjor de l’alta i la baixa cultura globals, però el retorn constant a l’obra d’artistes de proximitat duu a Fernández Porta a una productiva barreja entre saforologia universal, que suposa el gruix del tractat, i un bon grapat de catalanologia.

Eloy Fernández Porta © Ester Roig

En fem un gra massa, els catalans? A més d’analitzar els casos principatins del Llibre Guinness dels Rècords, el Diario de un Genio de Dalí, o Lo Catalanisme de Valentí Almirall, Fernández Porta remet a la seva experiència educativa personal: per una criatura pujada a Barcelona durant els anys 80, amb la normalització lingüística i la recuperació de les institucions abolides durant la dictadura en plena ignició, els impactes que remarquen el fet diferencial són constants. I si la safor ja cotitzava a l’alça, només va faltar que Samaranch digués allò de “a la ville de Barcelone”. Per algú sotmès a una dieta cultural híbrida, esdevé obvi que els catalans parlen molt més sobre el fet de ser catalans que els castellans sobre el fet de fer castellans i, per descomptat, si es parla d’aquestes coses és per fer-ho termes autolaudatoris. Encara que l’exageració pugui ser una resposta perfectament comprensible a la minorització, Fernández Porta ens suggereix que potser n’hem fet un gra massa de fer-ne un gra massa.

Exemple pràctic: per a un ponentí com Fernández Porta, l’aplanament lingüístic que exigeix la normalització esdevé un embut cultural pel qual cal passar si hom espera a comunicar-se al pati de l’escola. L’excés de zel fabrià de TV3 forma part del mateix vector cultural, que converteix el barceloní en l’única llengua normal de la graella. Igual que Adolfo Suárez deia allò de la física nuclear i el català, a quants actors de comarques els han dit que un Shakespeare sense vocals neutres no pot ser seriós de cap manera? L’exaltació d’allò que ens és propi, que massa vegades porta implícit un menyspreu per l’altre, està a l’origen de la televisió catalana, que contraposa -llegiu amb la ironia suficient-, “la telepedagogia avalada per Rosa Sensat amb l’escòria catòdica en llengua agressora”, sobredimensiona les bondats nostrades i, massa preocupada de lluitar contra el centralisme obscè de Madrid, s’oblida de lluitar contra el centralisme propi. Lluny de fer una crida a la moderació, Fernández Porta vol dir que l’exageració està bé, sempre que l’apliquis per igual a la resta de cultures, des de la llevantina a la càntabra. I si voleu saber com una mala normalització lingüística conté la llavor de fenòmens socialment nocius com Donald Trump, haureu de comprar el llibre.

L’art de fer-ne un gra massaés una joia que farà xalar als lectors disposats a pujar-se a la muntanya russa intel·lectual i irònica que ha muntat Fernández Porta. No podem exagerar prou la felicitat perquè un pensador d’aquesta magnitud s’incorpori al corpus assagístic en català i, a sobre, ens ajudi a riure’ns de nosaltres mateixos. Llegir Fernández Porta és aprendre a desvelar els mites sense la voluntat de desmitificar-los, sinó d’entendre els efectes que aquests creen en la realitat, ja que, en paraules de l’autor, “després de dir que el gènere és una construcció social, no sortim tots a la platja en biquini”. La seva darrera obra persegueix els múltiples efectes que el saforisme té en la cultura en general i en la catalana en particular i, si bé el món de l’art és l’eix central, cal escoltar a l’autor quan presenta la llista d’Spotify que ell mateix ha dissenyat per acompanyar la lectura: “les preocupacions i les pensades que es troben en el sector de l’art -i que, de vegades, al ciutadà que altra feina té poden semblar-li llunyanes o excloents-, són pertot arreu, fan anar de cul a tothom, i tos hi pensem tothora, encara que ho fem amb altres vocabularis i altres línies de raonament; malgrat que no sempre les donem a aitals preocupacions –i això és l’única cosa, que jo sàpiga, que ens diferencia, a nosaltres, els vianants, dels artistes-, formes creatives tan inesperades, captivadores i, sí, exagerades”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. “…una joia que farà xalar ‘els’ lectors disposats a ‘pujar’ a la muntanya russa…”
    Ai, el català!. Tots en fem un gra massa!