L’arquitectura sonora de Balthasar Neumann

1.02.2019

Aquest dilluns 28 de gener, la Balthasar Neumann Chor und Orchester sota la batuta del seu fundador i director Thomas Hengelbrock van interpretar la contrapuntística Missa Superba de Kerll i el conegut i monumental Requiem de Mozart al Palau de la Música Catalana.

Thomas Hengelbrock

Thomas Hengelbrock

El Palau de la Música és un espai que convida a la contemplació detallada, a la consideració de l’espai com a element que també forma part de l’espectacle, a l’escolta d’una música sota l’atenta mirada de les muses que s’ho miren des del fons de l’escenari. Segurament per tot això ha sigut adequat programar-hi un conjunt coral i instrumental que, a més de portar el nom d’un arquitecte barroc, també busca una determinada interrelació entre arts.

Aquesta cerca es va fer palesa des del principi: cor i orquestra van interpretar la música de Kerll amb tots els seus detalls i matisos creant un diàleg sonor entre les seccions del cor que anaven sobresortint escampades en el temps, com així ho requereix l’estil contrapuntístic. Cal ressaltar l’expressivitat dels violins i de les cordes en general, no només en Kerll: van saber transmetre l’emotivitat complexa que requeria tant una obra com l’altra.

Les diferents parts d’aquesta Missa Superba es van anar teixint amb les intervencions de nou solistes del Balthasar Neumann Chor amb unes veus molt diferents entre elles però totes de colors naturals i treballades. Quan tornava a entrar el cor, el so es tornava homogeni i produïa un efecte de contrast: de cop no escoltàvem veus individuals, sinó una de sola. Precisament per la gran quantitat de moments solístics, aquesta obra es troba a l’abast de poques formacions corals que la puguin defensar correctament.

Continuant amb el paral·lisme arquitectònic, Thomas Hengelbrock va anar construint aquesta música sacra del centre d’Europa a poc a poc, des del terra cap al cel amb una conducció comunicativa i un resultat solemne i majestuós. Tot seguit i sense deixar que els aplaudiments trenquessin el salt d’una obra de la segona meitat del XVII a una del final del XVIII, Hengelbrock va fer sonar Mozart al Palau amb la seguretat innegociable que es mereix una de les obres canòniques de la nostra tradició. De la mateixa manera que a la primera part, el director alemany va saber portar el so cap a una determinada lluminositat en els moments de més esperança i cap a la foscor més severa quan així ho requeria la peça, amb uns tempi aproximats als legati però clars i marcats als passatges més precisos.

Ja des del principi, la Balthasar Neumann Orchestra va iniciar el conegut per tots Requiem amb un dramatisme tètric i uns contrastos dinàmics que van acabar de fer evident la capacitat musical i interpretativa del conjunt. Al llarg d’aquesta segona part vam poder gaudir d’unes dinàmiques molt cuidades: uns fortíssimos que deixaven pas a uns silencis tallants, uns forte-pianos amb direcció i moviment i, en general, un fraseig que sabia mantenir la tensió, atrapava l’orella de l’espectador i l’arrossegava fins al final de cada frase.

Pel que fa els quatre solistes de la peça de Mozart, Reinhard Mayr – baix – va iniciar el «Tuba mirum» amb una veu fosca, introspectiva i mística, amb alguns desajustos en l’afinació en determinats punts d’aquest passatge tan compromès. Amb un gran contrast,  Jan Petryka – tenor – va sonar amb una veu brillant i dolça i amb una projecció notable i una direcció enèrgica. Tot seguit, Marion Eckstein – contralt – va marcar un canvi en el caràcter amb una veu madura i força més vibrada que la dels seus companys. Finalment, i amb un nou contrast, el piano delicat de Katia Stuber – soprano – va anar creixent fins fer-se present amb una textura lleugera i cristal·lina.

El Requiem va finalitzar amb el més respectuós dels silencis, ambient que no es va trencar fins que Hengelbrock va baixar les mans. Després d’uns aplaudiments agraïts, es van interpretar no un, sinó dos bisos que no tothom va entendre – gran part del públic ja s’havia aixecat i es disposava a sortir de la sala – però que van ser una demostració de la capacitat vocal també a capella del cor.

Un cop finalitzat el concert i sortint d’un dels edificis modernistes més importants del nostre país, pensava que Balthasar Neumann va viure entre l’any de composició d’una i l’altra peça també al centre d’Europa, com si el temps d’aquest arquitecte fos un pont entre les èpoques dels dos músics. Així doncs, és bonica la metàfora que es construeix al pensar que unes formacions amb el seu mateix nom també van crear, dilluns passat, una unió entre la música de Kerll i la de Mozart.