L’any sense estiu dels Obsidian Kingdom

Obsidian Kingdom, per a qui no els conegui, és un quintet de la ciutat comtal que s’autodefineix com a practicant d’un “so pesant difícil de classificar, amb multitud de contrastos".

Quatre anys després del seu fabulós debut (Mantiis, 2012), obra conceptual, extrema i avantguardista a parts iguals, que els suposà passar de l’underground a estar en boca de tothom, i de llaurar-se una reputació a escala europea feta a base de carretera i sacrifici, els barcelonins Obsidian Kingdom acaben de treure el seu nou i esperat disc, A year with no summer (Season of Mist, 2016).

Obsidian Kingdom | Foto: Ester Segarra

Obsidian Kingdom, per a qui no els conegui, és un quintet de la ciutat comtal que s’autodefineix com a practicant d’un “so pesant difícil de classificar, amb multitud de contrastos, que es caracteritza per l’ús de múltiples recursos sonors a l’hora de retratar una gran varietat d’emocions, amb un profund interès per l’estètica i la posada en escena, amb lletres ombrívoles i críptiques”. Més enllà de definicions i etiquetes, sovint traïdores, Obsidian Kingdom és un grup que, partint d’una base de black metal o metall més extrem en els seus orígens, ha anat evolucionant i experimentant sense parar, fins a oferir una mescla única de sonoritats avantguardistes, arriscades, que trenquen motlles i esquemes i que tant ens pot recordar al rock progressiu com al post rock, al krautrock atmosfèric i al shoegaze, alternant estats d’ànim enfrontats, grandiloqüència i minimalisme, ritme pausat amb esclats virulents, melangia amb ferotgia.

Amb A year with no summer, Obsidian Kingdom van encara uns passos més enllà, gràcies a una base rítmica subtil i a la omnipresència dels sintetitzadors, creen autèntics paisatges sonors que envolten els oients, traslladant-los als llimbs de l’electrònica més elegant en cançons com 10th April o The Polyarnik, per a continuació portar-los al llindar de l’abisme i la tragèdia en cançons com A year with no summer, Darkness o Black Swan. Un dels canvis més notables respecte el seu anterior Mantiis és una influència del rock alternatiu més evident en les guitarres i una evolució en la veu del cantant, Edgar, més allunyada que mai dels cànons del metall extrem. És una veu apassionada, que en gran part de l’àlbum sembla cedir protagonisme a la resta del conjunt però que segueix reflectint a la perfecció els diferents estats d’ànim que traspuen les cançons. A voltes melancòlica, a voltes èpica, sempre expressiva, recordant alguns moments el mateix Peter Gabriel en cançons com The Kandinsky Group, una de les cançons més complexes d’aquest nou treball, perfecte exemple de la seva tècnica depurada i evolució sonora.

Part de la culpa d’aquesta peça d’orfebreria musical la té Jaime Gomez Arellano (Orgone Studios, Londres), experimentat productor musical que ha estat responsable d’àlbums de bandes tan influents en la música extrema més avantguardista com Ulver, Cathedral, Sunn O))), Ghost, Electric Wizard o Paradise Lost. El resultat? Un so perfectament definit, on totes les textures i matisos ens embolcallen i ja no ens deixen anar.

En un país normal, musicalment parlant, aquest disc hauria d’estar a totes i cadascuna de les llistes dels millors àlbums de l’any, en tots els mitjans, tant especialitzats com generalistes. Desafortunadament, vivim en un país on es promou i es destaca, sobretot, allò més benintencionat, per-a-tots-els-públics, sigui més banal o més simple, mentre es condemna a l’ostracisme aquelles propostes més arriscades, extravagants o difícils de definir. Vaja, que aquí sempre es destaca els de sempre, o aquells que fan el de sempre, allò a que estem més acostumats. És per això que, tristament, crec que aquest A year with no summer serà aclamat amb unanimitat a tot arreu menys a casa seva, on hauria de ser veritablement recolzat. Espero equivocar-me. La premsa especialitzada internacional ja s’està desfent en elogis i és qüestió de temps que la d’aquí s’hi sumi. La incògnita és només saber la repercussió que tindrà; ben segur que menor de la que mereix.

I malgrat tot, des de la meva humil palestra, reivindico i reivindicaré aquest nou àlbum dels barcelonins Obsidian Kingdom, una de les propostes musicals més originals i innovadores que pugueu escoltar en molt de temps. Així com també en reivindicaré d’altres d’arriscades i originals que puguin sorgir de l’underground, siguin, o no, propostes fosques i extremes. Qui s’atreveixi a donar una oportunitat a A year with no summer quedarà astorat i meravellat davant d’aquesta obra diferent i captivadora.

Obsidian Kingdom presentaran el seu darrer treball el dissabte 16 d’abril, a la Sala Apolo, en un esdeveniment que promet emocions fortes.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació