L’any marítim de Jordi Tomàs

«El veritable avantatge de la ficció és que, a diferència dels textos acadèmics i d'investigació, pots arribar a més gent», afirmava Albert Sánchez Piñol en presentar 'El mar dels traïdors' de Jordi Tomàs, que ha obtingut el premi 'El Lector de l'Odissea'.

Griselda Oliver i Alabau

Griselda Oliver i Alabau

Cap de la secció Homo Fabra

«El veritable avantatge de la ficció és que, a diferència dels textos acadèmics i d’investigació, pots arribar a més gent». Així de categòric es mostrava Albert Sánchez Piñol durant la roda de premsa de la novel·la escrita per Jordi Tomàs i merescudament premiada amb el Premi Odissea, El mar dels traïdors (edicions Proa), que fa uns dies tenia lloc al número nou del Carrer Avinyó, al Gran Cafè a l’hora de dinar. L’obra de Jordi Tomàs incideix en un dels punts més culminants de la nostra història, però també en un dels més obviats: el tràfic d’esclaus.

Mentre esperàvem l’aperitiu, Josep Lluch, l’editor, trencava el gel. Volia posar èmfasi en el fet que aquesta obra havia rebut el Premi «El lector de l’Odissea» i que, per tant, el llibre va resultar guanyador gràcies a l’elecció dels lectors. Per  Jordi Tomàs, de fet, aquest concurs té un valor inestimable perquè, segons ell, és un dels únics que permet la interacció entre lector i autor.

Així mateix, l’editor va voler destacar els «quatre grans atractius» que es desprenen de la temàtica de l’obra -pròxima, però alhora tan desconeguda-: la controvèrsia moral, necessària per comprendre la societat catalana actual, el conflicte vital, però també ètic que l’obra desenvolupa, l’estratègia narrativa, que en comptes de ser lineal, juga amb les anticipacions, i, finalment, la caracterització del personatge ingenu, que aparentment sembla càndid, però que està dotat d’una gran complexitat. Tota aquesta trama argumental permet transcendir del típic happy end per abordar tòpics universals com el dubte o la inutilitat de l’esforç davant d’una situació indefugible.

Just quan arribaven els primers entrants a la taula, Sánchez Piñol començava el seu discurs. Després d’haver agraït el bon dinar que faríem, no va poder estar de confessar que «sentia debilitat per en Jordi», i que El mar dels traïdors era una novel·la que no només funcionava molt bé, sinó que, estructuralment, se sosté des del principi fins al final: tots dos són africanistes i, en algun moment de la seva vida, pertanyeren al Centre d’Estudis Africans. I va començar a recordar noms importants: Alfred Bosch, Gustau Nerín, Jordi Tomàs, Anna Moyà, i ell mateix -tot i que ell ja no en forma part-.

Sánchez Piñol continuava: «Catalunya és alhora còmplice i víctima d’Espanya, és com una dona maltractada». El procés d’industrialització que va fer d’ella una gran potència residia en el tràfic il·legal d’esclaus: la societat catalana actual és hereva d’aquesta societat del segle XIX. Tant ell mateix com Jordi Tomàs es preguntaven com era possible que dins la narrativa històrica no s’hagués tractat mai l’esclavatge.

Mentre el cambrer demanava què volíem de segon, Jordi Tomàs començava el seu discurs «una mica nerviós» -assegurava-. La seva experiència, tant el seu estudi acadèmic, com les seves estades als ports esclavistes de Dakar i Goré, li va permetre emprendre l’aventura d’escriure aquesta novel·la. Va deixar molt clar, però, que, encara que es basés en uns fets històrics i reals -excepte els noms, que eren inventats-, no era una novel·la històrica, sinó d’aventures. Els murmuris començaven a emplenar la sala del Gran Cafè: algú comentava que les novel·les d’aventures (Stevenson, Melville, Conrad, etc.) eren bona literatura, tot i que mai havien tingut el ressò que es mereixien.

En Jordi Tomàs prosseguia: quin podia ser el millor argument per parlar del tràfic il·legal d’esclaus del segle XIX? Se li va acudir que la història d’un metge novell a bord del vaixell i desconeixedor absolutament del que es tramava a bord era, de lluny, la millor opció. El que havia de ser un viatge d’aprenentatge per al jove metge i de transport de mercaderies tan preuades com la fusta d’eben (que, en realitat, era un pseudònim per referir-se al tràfic d’esclaus), es convertiria en un malson: les escenes a bord del Verge de Montserrat, tot i trobar-se en una ficció, poden ser perfectament reals. L’estratègia narrativa no podia ser més perfecte: «un metge humanista en un vaixell esclavista», exclamava l’Albert.

La novel·la està escrita en forma de dietari i de carta perquè, segons Sánchez Piñol, «al segle XIX era molt típic anar en dietari». Un dels assistents va preguntar perquè les cartes només anaven en un sol sentit. Jordi Tomàs considerava que era un element més que donava veracitat a la trama: quan, en aquella època, salpaven cap a l’altra costat de l’Atlàntic, rebre les respostes a les cartes suposava que haguessin passat dos mesos, com a mínim.

La conversa s’anava animant. L’entorn acollidor d’una taula ben parada ajudava a fer fluir una conversa espontània sobre els ets i uts de la humanitat. Ja estàvem acabant de devorar el segon plat quan l’autor de Victus ens delectava amb una clara explicació sobre el comerç triangular: després de sortir de Catalunya, els vaixells amarraven a Guinea, on intercanviaven ratafia per eben -o el que seria el mateix, esclaus-. La ruta seguia cap a Cuba, on els esclaus eren venuts. El vaixell retornava a casa ple de productes ultramarins. «Aquest és l’origen del capital anònim i criminal», sentenciava Sánchez Piñol. Molts d’aquests empresaris i esclavistes, quan tornaven a casa seva, decidien fer obres de caritat: «els remordiments els rosegaven», asseguraven els dos africanistes. De fet, encara que aquest tràfic no fos conegut, és inherent a la societat del segle XIX: no només hi estaven involucrats empresaris i comerciants, sinó també metges, que cuidaven de la salut dels esclaus -si aquests morien suposava perdre inversió-, i també capellans, que beneïen les bodegues. Corria el rumor entre els esclaus africans que, si entraven en aquell vaixell, no en sortirien, perquè se’ls menjarien.

Tant l’Albert com en Jordi es mostraven d’acord en definir aquesta empresa com l’holocaust africà. De tot això, però, Europa en feia la vista grossa. Com molt bé encertava en Sánchez Piñol, «estàvem molt ocupats matant carlins perquè eren uns fatxes, però mentrestant anàvem traficant».

Arribàvem a les postres abordant la mal·leabilitat de la història i la poca repercussió mediàtica sobre els assumptes relacionats amb l’Àfrica. D’aquí vam passar a comentar l’altra obra, de tipus assagístic i basada en un cas real, que enguany Edicions Pòrtic ha publicat, també de Jordi Tomàs: El pescador que volia anar al país dels blancs. L’antropòleg la va posar per escrit el relat que el seu coautor, Patrick Lambal, un pescador senegalès, li va explicar oralment. «Aquest és el meu any marítim», bromejava l’autor.

La sobretaula anava minvant, de la mateixa manera que el sucre es dissolia dins del cafè. Alguns es van anar aixecant, fet que va marcar el fi de l’encontre. Qui sap si, com explicaven els dos antropòlegs, no hem acabat entrant dins les bodegues d’un vaixell ple d’occidentals frisosos per devorar-nos.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació